Montserrat Espallargas és llicenciada en Ciències de la Comunicació i Diplomada en Publicitat i Màrqueting per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va guanyar el Premi de novel·la Isabel-Clara Simó amb l’obra La genètica de les passions (Bromera). S’uneix a la llista de guardonats en què també trobem Natàlia Gisbert (Vi i veritat) i Sebastià Carratalà (La persistència dels roures).
Quin és el punt de partida de La genètica de les passions?
La violència adopta múltiples formes entre elles una de la més invisibilitzada és el maltractament infantil en el context de la violència de gènere. Fa alguns anys, vaig participar al programa de foment de la lectura de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en concret al Casal dels Infants del Raval de Barcelona. Allà vaig entrar en contacte amb infants que participaven d’un programa de prevenció previ a la possible retirada de la custòdia dels pares i mares, normalment per qüestions de violència intrafamiliar. En aquest context vaig entrar en contacte amb molts casos de famílies disfuncionals.
I també n’has conegut, en el teu entorn proper?
Sí, casualment, vaig conèixer diverses famílies on s’havia produït abusos infantils de diversa naturalesa, en un context de violència de gènere. La situació vulnerable d’aquests infants em va connectar amb la meva pròpia fragilitat, jo vaig perdre el meu pare de molt jove i això sempre m’ha vinculat amb la vulnerabilitat dels més infants. Les històries actuen moltes vegades de miralls, de miralls cap a l’interior de nosaltres mateixos i de finestres cap a l’exterior per donar-les a conèixer. Així va sorgir aquesta història a partir d’aquests fets i de diferents testimonis.
És una novel·la sobre la violència i les tensions dins de la família? Per què vas triar aquest punt de vista?
No és tant una història de violència de gènere sinó el d’una família disfuncional que per diferents raons ha perdut la funció de criar els fills, allunyant-se de les condicions normals de protecció que se suposa ha de tenir. El pes de les lleis de l’herència biològica i de l’entorn on s’han criat tenen molt de pes. Jo volia partir d’un plantejament molt naturalista per arribar a un plantejament indeterminista propi del segle XXI. Hi ha tres maneres d’explicar-te la vida: determinista, indeterminista i com una barreja d’ambdós. Aquesta darrera línia de pensament era la que volia desenvolupar a través d’aquesta obra.
La trama gira al voltant dels conflictes d’una família, els Ballester Gual…
A la família dels Ballester Gual de Torrella hi ha molts conflictes que han passat de generació en generació. En ells hi ha uns llaços transgeneracionals que duen la informació que l’inconscient biològic guarda i que el clan familiar ha transmès de progenitors a fills: traumes no processats, l’experiència traumàtica no elaborada dels seus ancestres que s’ha transmet de diverses maneres a la descendència.
La família, de vegades, pot ser un espai opressor?
Hi ha una frase que hem posat a la contracoberta de la novel·la que defineix molt bé la història; hi ha clans de totes menes, el pitjor de tots és el de la família.
En els fills de la família Ballester Gual de Torrella, on el pare és d’origen valencià, hi ha un postrauma que els ha quedat com a conseqüència de tot el que van viure els seus avantpassats. Jo volia parlar d’aquests nens adults, perquè el mal al cor és molt més fort que la violència psíquica o física.
La novel·la ha guanyat el Premi Isabel Clara-Simó d’Alcoi. Com valores la seua obra?
He dit en diferents ocasions que per a mi la Isabel-Clara Simó va ser un referent literari des de molt joveneta i que la vaig conèixer en el marc de la Setmana del Llibre en Català de Palma, el 1992. La seva obra inicial em sembla més interessant que la darrera, precisament i especialment Júlia, que em va inspirar en uns relats amb què vaig guanyar el Recull Joaquim Ruyra, i també És quan miro que hi veig clar, La salvatge o la Nati. Curiosament jo em vaig presentar al premi amb el pseudònim de La Nati, en record a la seva obra i en memòria de la meva mare, que també es deia Nati i a qui dedico la novel·la.
La seva aportació literària em sembla molt interessant en el context del moment que la va escriure, en aquest sentit crec que ens va deixar un llegat feminista enorme. Els seus personatges complexos, la seva ironia, de vegades veritablement tràgica ens arribava amb un llenguatge àgil i directe, amb el que sempre he connectat perquè també soc molt directa i sempre m’he identificat amb el seu nervi narratiu, que és molt similar al meu.
