Sixto Ferrero / Alzira.
Al Museu Municipal d’Alzira (MUMA) es pot vore, fins diumenge 13 de novembre, el darrer treball pictòric de l’equip artístic format per Anna Moner i Sebastià Carratalà. Els cossos agredits ens posa al davant, a través de diverses sèries, d’una mena de mirall perquè “reflexionem sobre l’agressivitat, sobretot aquella que veiem als mitjans cada dia”, resumeixen ambdós artistes, advertint-nos que la violència és una acció quotidiana que no podem ignorar.
Tot plegat, l’obra de Lucio Fontana i les fotografies en què apareix treballant —agredint el llenç amb un punxó o un cúter— constitueixen alguns dels punts de partida de la mostra. “La violència s’hi troba arreu i ni nosaltres ni l’art l’ha de defugir”, justifica Anna Moner. “Plantegem aquestes qüestions, igual que ho ha fet el cinema des dels inicis, encara que en l’actualitat tendisca a la banalització”, continua. És per això que els fotogrames triats defugen aquesta banalització de la violència. “Posem un espill davant de l’espectador perquè s’hi enfronte”.
Els cossos agredits marquen una nova etapa creativa de l’equip artístic, amb sèries de pintures fetes amb la mateixa tècnica, oli sobre alumini fregat i tallat o foradat. Algunes d’aquestes junt amb una altra sèrie sobre paper titulada La pell ferida que es podrà vore per primera vegada a l’Espai Mariola Nos (Vinaròs, el Baix Maestrat) en desembre i al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi (l’Alcoià) en febrer i març de 2017.
Sebastià Carratalà i Anna Moner: Els cossos agredits, al MUMA d’Alzira.
Fem una primera passejada guiada pel MUMA d’Alzira, per trobar-nos amb l’artífex primigeni, Lucio Fontana, posant amb actitud agressiva davant dels llenços, perquè el fotògraf Ugo Mulas reproduïsca l’acció performativa, però ací, Moner i Carratalà pinten el detall de la mà amb el punxó sobre l’alumini per tal de, posteriorment, fregar-lo i foradar-lo. A partir d’aquest punt, se’ns obri la sèrie de conegudes imatges del cinema, els segueix una tria de paisatges —relectures de peces de Corot sobretot— i conclou amb un seguit de retrats amb personatges de la cultura. “Ens interessava molt el fet de la mà que empunya una arma, que es va convertir en una imatge molt icònica, per a veure com això apareixia, de manera semblant, en altres obres de la història de l’art i del cinema”, indica l’escriptor i artista Sebastià Carratalà.
Immediatament, ens quedem seduïts per La nit del caçador (The Night of the Hunder, 1955) de Charles Laughton, El Resplendor (Shining, 1980) de Stanley Kubrick o El gos andalús (Le chien andalou, 1929) de Luís Buñuel. Són fotogrames concrets, vertaderes icones amb vida pròpia, amb acció i missatge concret, de manera que “mostren d’una manera explícita la crueltat, com per exemple en La nit del caçador, de Charles Laughton”, explica Moner.
El gos andalús (Le Chien andalou, 1929) de Luís Buñuel dins Els cossos agredits d’Anna Moner i Sebastià Carratalà.
Estem, doncs, davant una concepció metalingüística de la violència amb multitud de lectures: la violència física, la violència que envaeix la intimitat personal, la violència aplicada al propi suport. Així, trobem que “hi ha una part en què l’agressió és explicita, i altres, com el retrat de Rimbaud, el de Virginia Woolf o el fotograma de Psicosi (Psycho,1960) d’Alfred Hitchcock, que ja no és tan directa, però amb la realització d’algunes incisions o d’un simple forat plantegem una sèrie de relacions que ens interessa tractar”, com ocorre en l’acció del voyeur en la mateixa Psicosi del mestre del suspens.
Tot, contínuament, ens remet a l’inici, “l’acció del quadre de Fontana explicaria molt bé el plantejament de l’exposició”, perquè, ambdós artistes es troben ara per ara amb “la necessitat de llançar la mirada més enllà, de veure què hi ha a l’altre costat”. I, insisteixen, “hi ha una altra cosa que ens interessava molt, que és el que diu Susan Sontag en l’assaig Sobre la fotografia: el moment adequat arriba quan es poden veure les coses, especialment allò que tothom ha vist, d’una manera nova, completament diferent”.
Anna Moner davant La nit del caçador (The Night of the Hunter, 1955) de Charles Laughton dins Els cossos agredits.
Violència, agressió, atacs, escomeses… sense finalitat pedagògica, perquè “l’art en general no ha de justificar res ni ha d’alliçonar, simplement mostrar”, afegeix Moner. “Llancem preguntes perquè l’espectador segons el seu bagatge trobe les seues respostes”, conclou Carratalà.
Ens trobem amb Goya i “Las mugeres dan valor” (1810-20), una peça de grans dimensions. “Les obres són polisèmiques, poden tindre molts significats, una cosa és el punt del qual nosaltres partim, però és l’espectador qui decideix la lectura final”, diu Sebastià Carratalà davant un dels gravats més significatius de la sèrie Els desastres de la guerra. “Juguem amb referents per a molta gent i amb el bagatge que puga tindre cadascú, els records acumulats…”
Els cossos agredits d’Anna Moner i Sebastià Carratalà al MUMA d’Alzira.
A l’altre extrem, ens sorprèn el Paisatge (1850) de Camile Corot, una reminiscència de l’etapa anterior del tàndem Moner-Carratalà. Apareixen els primers retrats i la visió invasiva de la intimitat femenina amb La Banyista de Valpinçon (La Baigneuse de Valpinçon, 1808) de J.A. Dominique, on la bellesa femenina es veu agredida amb uns talls a l’espatlla. “És el joc que hi ha entre la representació i el fet de la realitat que suposa el tall o el forat”, recorda Carratalà, que ens torna a portar de la mà fins a Fontana, “qui ja va plantejar com, sobre la superfície de la representació, el lloc de la ficció, la incisió introdueix un element de la realitat que trenca la ficció”. Tanmateix, les agressions “formen part de nosaltres”, justifica Anna Moner, i a més si mirem enrere “l’agressió en la història de l’art s’ha tractat des del primer moment”, recorda Carratalà.
No és agredir la pròpia obra
Fet i fet, ens trobem davant representacions d’escenes conegudes que han rebut una acció abrasiva i que responen a una concepció prèvia de l’equip. “La idea -explica Moner- sempre parteix d’abans de començar l’obra, quan ja sabem el resultat que desitgem”. L’obra final és el resultat “d’haver fet el treball en equip”, afegeix Moner, perquè “quan plantegem una obra decidim fins i tot on van els talls, i no ens posem a treballar sense haver pensat abans com volem arribar a l’objectiu”.
Sebastià Carratalà davant La banyista de Valpinçon (La Baigneuse deValpinçon, 1808) de J.A. Dominique dins Els cossos agredits
Les sèries dels cossos agredits compten amb un rerefons premeditat que donen com a resultat una proposta que ens obliga a mirar i cercar respostes. Tot està allà. “En la nostra manera de treballar no hi ha espai per a la improvisació”, adverteixen tots dos. Aquesta “no pot existir”, perquè “qualsevol gestualitat explícita d’un o de l’altre ho faria complicat, i nosaltres provem de reproduir fotogrames o pintures seguint unes pautes determinades”.
Després de vint anys capbussats en reflexions artístiques al voltant del territori i del paisatge, on la majoria d’obres “eren intervencions efímeres a la natura que després documentàvem, o bé dúiem a terme amb materials naturals”, Els cossos agredits suposa un canvi tan conceptual com formal, tot i les xicotetes reminiscències paisatgístiques o fotogràfiques. Estèticament, explica Carratalà, “tindria coses del Pop sense ser-ho, perquè ens apropiem d’iconografia popular, però amb un tractament que no té res a veure. També s’hi poden trobar, en alguns casos, connotacions socials. A més a mes, no hi ha color, i si n’hi ha és molt subtil”. Estem, doncs, davant d’un treball on l’agressió i el fet de mirar són el leitmotiv.
