«Viatger» sona a Miquel Gil, encara que siga perquè té una veu inconfusible i inoblidable. Però també sona a a estricta contemporaneïtat i a una aposta vital per no deixar mai d’experimentar i d’avançar. L’ex-membre d’Al Tall –el grup que a la dècada del 1970 va modernitzar la música tradicional valenciana- ho ha tornat a fer i ha inserit aquests sons al món de la tecnologia digital. Com diu el lema del disc: «estos temps, són els bons temps».
Fa un disc que es diu «Viatger», que entenc que sou vós, però on va aquest viatger?
El viatger sóc jo, però també la meua generació i el viatge és la vida. És un títol que ix a partir del llibre de la periodista francesa Laure Adler «La viajera de la noche» [sense traducció al valencià] i que és una revolta contra açò que ara se’n diu «edatisme» i que tota la vida n’hem dit «fer-se major». És que només val la bellesa de la joventut? És un trànsit al llarg de la vida i cal gaudir-la tota.
I dieu que és un «viatge sense meta».
Sí, per el que importa és el viatge. Encara que aquesta és una cosa que ja deia Kavafis, tampoc vull anar ara descobrint la sopa d’all. Però sí, la gràcia és l’experiència que acumules, no cal arribar enlloc. Som molt resultadistes i, potser, el resultat és viure cada dia.
Pel que estem parlant ara, el lema del disc –«Malgrat tot, estos temps, són els bons temps»- es refereix al moment vital, personal –la meua mare en diria «cada edat és la millor edat»-, però no sé si se’n pot fer una lectura més social, tal com està el panorama, amb l’extrema dreta, l’escalfament global o el genocidi a Palestina…
No clar, no hi vaig pensar en açò en escriure este lema, i tens raó que la situació fa pànic. En quinze anys hem passat de somiar una Europa diversa a una Europa cada volta més tancada i amb l’extrema dreta creixent arreu, a Israel, en sols dues generacions han passat de patir un genocidi a perpetrar-lo, Trump… Però també en aquest nivell, cal plantar cara, aconseguir que aquests temps siguen uns bons temps.
Aquest camí que mai s’acaba no és soles un lema. Després de 49 anys de carrera us atreviu a experimentar amb la música electrònica i en fer entrar els sons valencians en aquest món.
Sempre he utilitzat recursos com samplers d’ací o d’allà, però tot molt analògic i un poc amagat. I ara tenia ganes de fer-ho surar. Últimament he estat escoltant gent com la Rocío Márquez, que ha revolucionat el flamenc, o Tarta Relena –curiosament tot xicones- i t’entren una sèrie d’inputs musicals nous. Et preguntes si també pots fer una cosa d’aquest estil.
En aquest viatge t’ha ajudat Nelo Alfonso.
I tant! Ell té l’estudi a cent metres de ma casa i té molts recursos, una gran biblioteca digital. Nelo fa músiques per a videojocs i coses així i té molt material, així que jo anava allí i li demanava coses, no sé, de la simfònica, i em deia «però la de Londres o la de Berlín?». I jo agarrava este material i anava a casa i anava fent la meua artesania i després tornava i li ensenyava i ell feia de músic i de psicòleg, perquè quan treballes sol necessites algú amb qui contrastar. Així que és un disc fet amb molts pocs recursos però amb molt de temps.
Us referíeu a açò quan parlàveu de «disc de cançons denses»?
És que «Nineta» té 147 pistes! I quan estàvem Al Tall, com a molt en teníem 24. Ara tens les pistes que vols i li dóna un densitat de so molt grossa. I després tens l’altra banda, cançons molt senzilles, com «Cecília», que té una guitarra, un pandero i uns pocs efectes, perquè venia Toni Porcar amb la guitarra i és tan espectacular que et dius «mira, millor traiem tots els efectes i que sone la guitarra». Tot culpa de Toni, que t’ho canvia tot! [Riu].
I si parlem de música valenciana i electrònica, jo puc estar-me de recordar Orxata Sound System.
Home, Jaume Meneu sempre ha estat ací i ha marcat, però no oblidem que Orxata ja fa més de deu anys que van deixar-ho i jo ens els últims anys he escoltat molta música: Arcángel, Maria Rodés, la Rocío Márquez que et deia abans…És una onada mundial, un replantejament de la música on es tira de recursos electrònics. A mi m’ha fet reviure l’època d’Al Tall, quan senties coses que et removien i penses: «per què no fem una cosa així?». No es tracta de copiar, sinó de posar-se al dia. Cadascú entén l’actualitat a la seua manera.
En certa forma, a nivell creatiu, és una reinvenció?
A mi m’interessa gaudir, divertir-me fent música i no estar repetint fórmules ni claudicar al pes de la nostàlgia. Faig el meu camí, sense sumar-me acríticament a la moda. Tenint en compte que només hi ha dos músiques –la bona i la dolenta- jo intente fer-ne de la primera, però no estàs obligat a formar part de res.
