El cantautor alzirenc Joan Amèric va interpretar aquest dissabte a la nit, vespra del 9 d’Octubre, a Peníscola (el Maestrat) un repertori basat en alguns dels seus clàssics, la peça inèdita Rosa de mar i adaptacions en la nostra llengua de temes de Fito Páez i Chico Buarque. Unes hores abans que començara l’actuació, va concedir aquesta entrevista a Diari La Veu.
L’espectacular espai del parc d’artilleria del castell del Papa Luna acollia poc després el seu concert dins l’espectacle «Perquè soc poble… un País enamorat». El cantautor va acudir a la cita acompanyat de tots els seus músics. Altea Martínez, a la flauta travessera i cors; Ana Ferrer, a la guitarra clàssica i cors. Amadeu Adell, al contrabaix, Miguel Brunyó, al piano i cors i Jorge Pérez, al disseny de so, per fer que Joan Amèric, guitarra i autor, a la veu, sonara com ens té acostumats. L’espectacle, ple de dolces cançons, va ser possible gràcies al suport de l’Ajuntament de Peníscola, l’Institut Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Parle’ns de l’espectacle «Perquè soc poble… un país enamorat», que veurem aquesta nit.
Doncs el que canta és l’alegria d’existir. Existim en el món. Hi ha un trosset no molt gran, però per a mi és enorme, on els enamorats diem t’estime, t’estimo i t’estim. Sense arrogància però celebrem que existim i que estem vius. Aportem un color al món.
Interpretarà Rosa de Mar, una cançó que hem pogut veure per televisió però inèdita per aquestes terres.
Rosa de mar és una cançó de les noves que cantarem a Peníscola. Com dius, l’hem estrenat en els concerts en directe del Palau de Pedralbes, també a TV3 i el que farem hui o el que farem més endavant a Benifairó. Forma part de la gira.
En uns moments d’atacs a la nostra llengua, vindre, cantar i consumir cançons en la nostra llengua és un acte de militància?
Jo crec que si la defensa de les idees va vinculada a la bellesa, a l’estètica, a la bellesa i almenys a l’intent de sensualitat, funciona més. En uns moments tan esquerps, tan rabiosos com els que tenim ara contra la cultura valenciana, el que per a mi és un acte natural de cantar i fer-ho en la meua llengua com fa qualsevol cantant natural del món, per a alguns és un acte de militància i per a mi també. Però no hauria de ser-ho, perquè seria sinònim que tot està relativament normal. Com que no ho està, intentar fer cançons que emocionen, treballar en sonoritats, en l’estètica, si ho fas en valencià, també és un acte de militància.
Vostè no té cap problema a adaptar cançons dels nostres clàssics o d’argentins i brasilers. Què ha de tindre una cançó perquè li toque la fibra i decidisca adaptar-la?
M’he passat la vida i continuaré fent només les meues cançons en els concerts en directe, però és cert que en este espectacle vaig fer per primera vegada una versió d’altres autors. M’aclame a tu, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés i Toti Soler. Era una forma de seleccionar una cançó emblemàtica de la nostra cultura. I vaig pensar, però clar que com que jo no propose mirar-nos el melic, farem una adaptació d’una cançó d’un altre continent i és una cançó de Fito Páez que es diu Yo vengo a ofrecer mi corazón. La vaig adaptar i ja ara fa escassament un mes i l’estrenem hui, una altra adaptació de la llengua portuguesa, de Brasil. De Chico Buarque, una cançó que em fascina des de fa anys que es diu Choro bandido, el plor bandit. Ahí sí que he suat tinta xinesa per adaptar-la i hui estrenarem. Però la meua vocació no és fer adaptacions dels altres. És circumstancial i per impulsos. La de Chico ha sigut un impuls total. La resta estava més pensat.
Vosté, que és un renovador, com veu la situació de la cançó en llengua catalana?
Jo la veig molt viva. Hi ha molts joves i moltes joves que estan cantant en català en tots els territoris de llengua catalana. Hi ha molta gent valenciana cantant en la nostra llengua. També a Catalunya i les Illes. Crec que això és important, que hi ha vitalitat i jo la celebre i me n’alegre. Ja després, si m’agraden més unes propostes que altres ja és qüestió de gustos. N’hi ha coses boniques que m’emocionen i altres que no, però el que m’emociona és que existisquen.
Veient l’actual situació política de Balears i el País Valencià, pensa que hem perdut uns anys estratègics per no haver fet més canvis profunds en les nostres relacions i cohesió dels territoris?
Hem tingut dos legislatures de governs progressistes que no odiaven la cultura valenciana, és més: l’estimaven. Ostres, això s’ha notat molt, per a bé. Alguns pensen que no hem apretat suficient i ara han vingut els que sí que odien la cultura valenciana. Jo no sé si s’ha avançat suficient o no, el que sé és que de vegades la història és com un pèndul, i ara el pèndul ens pega a la cara. Jo tampoc tinc massa vinculació amb persones que es dediquen a la política més enllà dels del meu poble i són gent molt honesta. No soc qui per valorar si hem apretat prou o no en estos huit anys. Els que ens odien ja ens estan donant massa feina i inventant-se la gramàtica per dir que pots escriure com et dona la gana, però no ho diuen per l’espanyol, només pel català, pel valencià. Tenim massa feina a seguir en el nostre àmbit, almenys jo, continuant amb la defensa d’allò en què crec. Ja tenim prou amb això i que no ens obliguen a ensenyar-nos a torejar a tots ja estaria bé. I tornarem, supose.
Peníscola és un lloc carregat de simbolisme, història i ha acollit des d’emirs i reis moros, poetes, papes, fins al secretari de Blasco Ibáñez o de l’acadèmic Alfred Ayza de l’AVL, en el centre geogràfic del territori que parla la mateixa llengua. Content d’estar a un lloc tan emblemàtic oferint el seu cor?
Cantar al castell de Peníscola no és que em pose content, és que em posa més que content. És un privilegi que de tant en tant este ofici et regala. Al llarg dels anys afortunadament he tingut l’ocasió de mostrar la meua música en espais molt bonics, com el barri gòtic de Barcelona, la plaça del Rei, plaça de Sant Josep Oriol, al Parc de la Mar de Palma, les muralles d’Alzira àrabs… Però és que ostres, vens ací al castell i penses que res no té comparació amb açò. Per tant, en eixe sentit és meravellós. Per la llum, les vibracions i perquè em sent honorat. Intentarem fer un concert amb el cor i que li agrade a la gent.
La seua presència hui ací és gràcies al suport de l’Institut Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Té por que vinga la censura i canvie la relativa mig-normalitat que hem gaudit estos darrers anys?
He de dir que si estic ací és gràcies a eixes institucions i sobretot gràcies a l’Ajuntament de Peníscola. Concretament gràcies al seu tècnic de cultura que és un professional, que valora els espectacles i les propostes amb criteris artístics. Jo després no vull saber res més. Si deixen treballar als professionals, perfecte. A mi em contracta l’Ajuntament de Peníscola. Es pot deduir fàcilment que les persones que tenen responsabilitats en cultura han deixat treballar al tècnic. A mi això em sembla meravellós i tenen tot el meu agraïment. Després s’ha possibilitat que vinguem amb tot el grup, no som especialment barats, gràcies al fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut Valencià de Cultura han aportat alguna ajuda, però és l’Ajuntament qui ho ha generat.
Quins són els propers actes i projectes que té previstos a l’agenda?
Amb este espectacle estem anant a llocs sobretot bonics i amb concerts intensos. Mai, i estic més de 30 anys o 35 segons les males llengües, he sigut un autor d’acumular quantitats, ni en discos ni en concerts. Més bé m’han atret les intensitats, i estem actuant prou. Per exemple, esta setmana teníem més propostes per actuar en altres llocs, però les hem ajornat al novembre, com en el cas de Benifairó de la Valldigna. Saps per què? Doncs perquè no tinc la capacitat de fer concerts ni vull com el que farem a Peníscola, que fa setmanes que el preparem, i demà cantar en un altre lloc. No tinc tanta energia. Esta setmana del 9 d’octubre és per a Peníscola. Ens pinta molt bé el primer trimestre del 2024, però promet ser un molt bon any, encara que alguns contractes encara no estiguen signats.
