A la interpretació, Marlon Brando va arribar després d’haver sigut expulsat de diversos instituts i d’haver fracassat en la carrera militar dintre d’una acadèmia. Així doncs, resseguint els passos de la germana major va posar rumb a Nova York per provar en allò del teatre; al remat, no li era del tot alié perquè el pare era productor i la mare, actriu de teatre.
Des del primer moment es va aplicar per perfeccionar el «mètode», i l’actor va estudiar de valent a l’escola Stella Adler, deixeble de Konstantin Stanislavski. El resultats no es van fer esperar i prompte es va convertir en el bragat Stanley Kowalsi d’Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams. Fou el mateix Williams qui s’encarregà del càsting, del que es desprén que prou convençut deuria estar l’autor de les possibilitats actorals del jovenet Brando per escollir-lo personalment.
Elia Kazan va replicar per a la gran pantalla l’èxit que havia aconseguit l’obra en els entaulats de Broadway, i aquella samarreta amerada en suor i el bust que li donava volum van catapultar Marlon Brando com l’home més sexi del cine –i d’eixe pedestal ningú no l’ha abaixat encara. Però n’hi havia més, perquè Brando sempre volgué mostrar-se impecable en la seua actuació i insuflar vida als textos perquè els seus personatges esdevingueren persones més enllà de la història. I això, Marlon Brando, ho aconseguia amb una mestria admirable i ben difícil d’igualar –i d’eixe pedestal tampoc ningú no l’ha abaixat encara.
El Marc Antoni de Juli Cèsar, el Johny Strabler de Salvatge o el tintent Fletcher del Motí a la Bounty; per esmentar-ne tres. Té igual per quin cap s’agafe la carrera de Marlon Brando, perquè repassar els seus personatges és recordar un segell únic i una interpretació inqüestionable, bé siga amb toga, amb una jaqueta negra de cuir i sobre una Triumph o amb una levita farcida de botons i mitges blanques. Tant d’afany hi havia darrere de cada treball que no es pot negar que ha quedat ben patent la seua empremta.
L’Òscar va arribar, finalment i després de diverses nominacions, gràcies al treball en La llei del silenci, però com si d’un mal esquer es tractara, l’estàtua va conjurar els fats de la malastrugança i en endinsar-se en la dècada dels seixanta el carro se’n va anar per les pedres. Molts matrimonis, massa fills dels quals mai es va ocupar realment com a pare i un avorriment envers la professió que l’havia reblit de glòria i fama van acabar per estavellar la seua imatge pública.
L’actor que havia sigut tots els hòmens possibles i en tots havia destacat com l’epítom del sexi –el rebel contestatari i disruptiu, el de la mirada tendra i el de la passió més acarnissada– es tornà un tipus esquerp, gairebé un misantrop reclòs a la seua propietat privada de cocos i palmeres. Marlon Brando i tot el seu encant se’n van anar en orris: l’actor va engreixar, bevia sovint, es negava a aprendre’s els guions, desapareixia a mitjan escena, trencava la marxa d’un rodatge per la més estúpida nimietat.
Però Brando podia ser inigualable si tenia ganes de treballar –amb ganes o sense, les factures s’han de pagar– així que per un moment va obeir Francis Ford Coppola i va eixir del seu bunker d’hamaques cara els mars del Sud. El paper de patriarca sicilià era seu, i El Padrí que tenia en ment de fer és «el padrí» que imagina tothom quan pensa en màfia. L’afonia, el gat, les parpelles mig caigudes… tot eren aportacions seues al personatges i tan redó li quedà que assentà una càtedra interpretativa.
La carrera d’aquest gran(díssim) del cinema acabà com un absolut destarifo solament interromput pels moments en què tenia ganes de treballar fent allò que sabia fer tan bé, millor que ningú: interpretar. Excessivament gros i rapat es presentà al rodatge d’Apocalypse Now, i Coppola hagué de fer mans i mànigues per posar en valor aquella perxa tan particular. A base de llums i ombres van dissimular la talla XXL de l’actor, i amb un rellotge potent, una camisa fosca i un collar de xapes de militars van crear un vestuari amb appeal. Val a dir que per damunt del personatge hi havia l’actor donant vida al coronel Kurtz, un oficial tan desequilibrat com el mateix actor, un militar desfasat que ha perdut l’oremus. A cas no era l’actor idoni per al paper? No era el mateix Brando una miqueta coronel Kurtz?
