Nou mesos després de la dana del 29 d’octubre del 2024, una vegada avaluats els danys i coordinades les estratègies per a la restauració del servei, la Biblioteca Pública Municipal d’Albal, a l’Horta Sud, encara no ha recuperat la normalitat. Tot i això, l’activitat no s’ha aturat i es treballa cada dia amb il·lusió i professionalitat. Parlem amb la directora del centre, Marisol Rotglà.
Quins van ser els danys que va patir la Biblioteca Pública Municipal d’Albal?
Tenint en compte que la biblioteca està en una planta baixa, totes les instal·lacions van quedar afectades, ja que l’aigua va arribar a 1,40 m. Els llibres van caure quasi tots. El mobiliari va desaparéixer tot, i mira que vaig intentar salvar algun moble, però la fusta s’unfla, no resisteix gens. Les parets també tenen molta humitat. No han caigut, però el nivell de destrucció és complet.
Per tant, heu perdut pràcticament tota la col·lecció?
Sí, només van quedar 3.000 llibres dels més de 27.000 registrats. És molt, molt. Les prestatgeries van vèncer, ja que no van suportar el pes del paper mullat, i els llibres de les posts superiors van caure. I els que es van salvar es van fer malbé posteriorment, a causa dels efectes de la humitat.
Com era el dia a dia a la biblioteca abans del 29 d’octubre del 2024?
Ah! Era una biblioteca viva. Cal tindre en compte que només en tenim una al poble. No tenim agències de lectura. Som 17.000 habitants i la biblioteca està ben situada: tenim enfront un parc, un col·legi, l’institut, la Casa de Cultura, la residència de majors també està a prop… Aleshores, sempre hi ha hagut un volum important de gent que entra, que ve a veure què hi ha, a traure llibres, a llegir la premsa. Això, a banda de les activitats normals, com ara l’animació lectora i la formació d’usuaris.
Quants anys fa que està al capdavant de la biblioteca?
El novembre en farà 35. Aquesta és la tercera biblioteca del poble en què he estat. El 2007 es va inaugurar la biblioteca d’Albal, la que estic ara, que esperava que fora l’última. Són molts anys… És més que un servei públic. Aquests nou mesos la meua vida ha consistit bàsicament a netejar ací, a part d’ajudar a la resta del poble, és clar, perquè jo visc ací.
Què és el primer que li va vindre pel cap quan va poder entrar a la biblioteca després del desastre?
La veritat és que no estava conscienciada per a trobar-me tot el desastre. I això que vam tardar quatre dies a poder entrar. Ja no hi havia aigua, però hi havia encara un pam de fang. Era tot fang i esvaraves contínuament. Imagina’t com estava tot. A més, a fosques, perquè no hi havia llum i no podíem obrir les finestres. No m’ho esperava, la veritat. Sobretot la destrossa a la part de dalt, la zona més alta de les prestatgeries. Supose que la mateixa força de l’aigua, que ho remou tot, ho va fer caure. El paper s’unfla, s’expandeix i empeny les fustes de les prestatgeries cap als costats, i els caragols cedeixen. I tot es desmunta.
Com estan recuperant el fons bibliogràfic? Quines ajudes tenen? Quines aportacions?
Sobretot, estem recuperant-lo gràcies a les donacions. El tema ha sigut sempre un poc conflictiu, perquè refer la col·lecció vol dir acceptar moltes donacions. Els companys, des del principi, hem tingut molt clar que les donacions han de ser controlades. Hem de filtrar, hem de mirar el que es pot utilitzar i el que no. Cal parlar amb les persones que fan les donacions i fer-los entendre que tot no es pot agafar. Hem de lluitar per tornar a tindre una biblioteca digna i viva. Sobretot, la col·lecció s’està recuperant amb donacions. Per exemple, hi ha hagut moltes entitats, biblioteques en l’àmbit estatal, com ara la biblioteca d’Ainzón, a Saragossa, o la biblioteca de Montanejos, que no és molt gran, que han col·laborat a través de campanyes solidàries o de donatius dels seus usuaris. Uns donatius amb què han comprat els llibres que nosaltres, com a biblioteca, hem valorat que s’havien de recuperar. També hi ha hagut algunes ONG, com una de Sant Sadurní d’Anoia, que va arreplegar entre els seus socis 5.000 euros per a la compra de llibres. Aquestes són la major part de les aportacions aconseguides per a refer la col·lecció.
I de l’administració? Quines han sigut les ajudes per a la reforma de l’edifici i per a reactivar el servei?
A veure, l’assegurança ha pagat ja els danys del fons bibliogràfic. I una part es destinarà a la compra de llibres. Per part de l’administració local, a banda del pressupost anual, imagine que també s’animarà a refer la biblioteca i el fons. He de dir que, actualment, encara que em donen els diners, no puc comprar res, perquè no sé on posar-ho, no hi ha on posar-ho. Respecte a la reforma de l’edifici, s’ha optat per sol·licitar les ajudes del Ministeri, que està concedint subvencions per a la restauració d’immobles locals, és a dir, municipals, com ara la biblioteca. Ja hem preparat la memòria i s’ha presentat aquest mes. Ara només falta que el Ministeri la valore i confirme si és assequible el que hem demanat. Els diners s’han demanat. Tenim unes normes molt establertes: es reforma el que hi havia. Almenys recuperar el que hi havia.
Quan es va recuperar el servei?
Jo he tingut obert des del principi. No podia tancar. No volia. Era un espai buit, amb les finestres obertes completament. La gent que volia donar llibres, preguntar com estàvem o veure quines necessitats teníem podia entrar. Molta gent s’ha oferit, i tinc voluntaris. Tot això ha fet que la biblioteca estiga oberta i continue viva. La gent veu que la biblioteca hi és, que s’intenta reprendre la normalitat, que, a pesar de la situació que patim, hi ha un contacontes, un club de lectura… Això també és important.
Si algú vol utilitzar o endur-se llibres de la biblioteca, pot fer-ho?
Doncs el que hi ha és el que hi ha. Els 3.000 llibres provisionals estan a l’abast de qui vulga, que els pot agafar i emportar-se’ls. El que no es fa és un préstec puntual. M’explique: si em demanen un llibre i no el tinc o el tinc en caixes… no puc fer aquest servei. Ara bé, tota la feina de catalogació està feta. Això és l’únic que he pogut fer durant aquests nou mesos: tindre els llibres catalogats. Però, com que no tenim prestatgeries, no poden estar exposats al públic. Les novetats, tampoc. Hem posat prestatgeries de cartó improvisades, gràcies a les amistats, per poder ensenyar el que hi ha.
Quan espereu que podreu posar els llibres al seu lloc?
No ho sé. No puc saber-ho. En l’administració, cal fer molts passos. Primer una cosa, després una altra. És etern. Fa quasi nou mesos i la biblioteca està igual. No podem instal·lar prestatgeries, perquè prèviament s’ha de dur a terme la reforma del local. S’ha presentat tota la memòria al Ministeri: fotos d’abans de la dana, fotos de l’endemà, fotos de quan estàvem netejant. Tot això s’ha presentat. No puc fer res fins que l’administració no done el vistiplau.
No hi ha més ajudes per part de l’Ajuntament o de Conselleria?
L’Ajuntament té l’ajuda, però, com a administració, ha de fer tots els passos que s’han de donar per arribar-hi. Sempre s’agraeix, però si l’Ajuntament també depèn molt de les subvencions… No sé com funciona. El que puc dir és que la biblioteca i jo no ens hem mogut d’ací. Hi ha hagut algunes visites que no tenien competències per a fer res.
De quin equip de gent disposa la biblioteca?
Després de la dana, va vindre un equip de voluntaris. Primer, vaig tindre l’ajuda de tres bibliotecàries de Madrid. Disposaven d’una setmana de vacances i van estar ajudant-me, també a catalogar. Perquè, és clar, la biblioteca, una vegada neta, estava plena de caixes i caixes que arribaven. Al final, la gent no preguntava i deixava les caixes plenes de llibres a les finestres. Sense pensar en la tasca de coordinació que això suposa. La feina de catalogació és gran. Actualment, tinc un equip magnífic, tots jubilats, que m’ajuden de manera altruista: Empar Alapont, exbibliotecària de Catarroja; Marina Puchades, mestra, que s’encarregava de la biblioteca escolar; Antònia Casaldàliga, extècnica de cultura de l’Ajuntament d’Albal; M. Ángeles Delgado, amiga meua, que en el seu temps lliure també hi col·labora, i Luís Carlos Álvarez, que era funcionari de presons. Ah, i no vull oblidar-me de Gaspar Ramon, fuster jubilat, que venia a utilitzar els ordinadors i que m’ajuda a fer cosetes: reparar vores de taules que es desenganxen, potes que cedeixen… Venen, ens entretenim… Les biblioteques tenen això, no estàs mai a soles.
Una reflexió final sobre el paper de les biblioteques?
La biblioteca, a Albal, s’ha fet molt necessària. La gent necessita vindre, veure el que hi ha, portar els xiquets. La biblioteca és la imatge de la societat del poble: ací conviuen totes les generacions: la mare que acudeix amb el xiquet en el carro, els xiquets més fadrins que gaudeixen dels contacontes, els estudiants en època d’exàmens, els jubilats que venen a llegir el periòdic… Però una biblioteca és molt més: és l’espai on el poble es troba. No podem tancar. Jo no he volgut tancar. Si tanques, desapareix l’hàbit. Cal mantindre viva la biblioteca, han de veure que continuem ací.
