Hi ha una dita que fa així: com més enlluerna el sol, més fosca és l’ombra que projecta. Eixe, ben bé, podria ser l’epitafi de la gran Marilyn Monroe, una actriu que va nadar en el cel de la fama alhora que va bussejar en les profunditats de la depressió. En ella convergiren la cara i el revers de la moneda; una gran actriu disposada a demostrar –com fora– que era molt més que una perxa preciosa, sempre qüestionada per l’estigma de descrèdit i reduccionisme que l’encorsetaren en un motlle fet a la seua mida.
A pams. Norma Jean Baker va nàixer el 1926 a la ciutat de Los Angeles, però la dissort l’acompanyà quant a la família, ja que passà per diversos orfenats, la casa dels iaios i altres tantes de famílies d’acollida mentre sa mare es recuperava de malalties i atacs psiquiàtrics. En fer setze anys entrà a treballar a una fàbrica d’avions i contragué matrimoni amb James Dougherty, un company de la planta, però no li quallà aquell intent d’interpretar la perfecta mestressa nord-americana i l’idil·li de joventut acabà en divorci.
Fou llavors, pels volts de 1946, que un fotògraf ataüllà Norma Jean amb la intenció de fer-li uns quants retrats; en parar davant l’objectiu i disparar, va ser qüestió de dies trobar un agent per fer-li de representant, i va prendre la metxa del coet. El primer pas: canviar el color dels cabells, del color mel al tall curt i rull d’un ros brillant; el segon: canviar el nom, havia nascut Marilyn Monroe. Com a model va excel·lir però tot espentava a animar aquelles imatges, a donar-los vida, i el cine no es va fer esperar.
La 20th Century Fox, Columbia i en acabant Metro Goldwyn Mayer. En eixe orde es van succeir els seus contractes, perquè si al principi solament li oferien papers de poca volada fets per a cares boniques però amb poca gràcia, la Metro sí que se la va jugar –i va guanyar– amb la rossa eterna. Joseph L. Mankiewicz li oferí el personatge secundari però sucós d’una actriu arribista disposada a tot pel triomf en la mítica Tot sobre Eva. S’encetava la dècada dels 50 i l’èxit de Marilyn estava a punt d’esclafir.
Els estudis li van lliurar un altre paper, una fantàstica oportunitat de mostrar un nou vessant per a l’actriu, de fer-se amb altres possibilitats interpretatives: Nell Forbes, una nanny turmentada i violenta que feia patir la xiqueta que cuidava. El paper de mainadera desequilibrada li reportà unes valoracions increïbles, però malauradament els estudis no esperaren el veredicte dels crítics, i la seua sort es decidí a porta tancada en el despatx d’uns productors àvids de taquilla: Marilyn Monroe anava a fer carrera en la comèdia lleugera i entretinguda, agradosa, fàcil i apta per a tots els públics; a més, ella interpretaria l’arquetip reduccionista de la xica rossa, bonica i bledana a parts iguals. I s’hi aplicà de valent, a perfeccionar eixe rol; de fet, el feu tan seu que ningú no l’ha poguda superar encara. Ella és –perquè continua sent– el clixé de rossa amb poques llums en l’imaginari col·lectiu.
Els senyors prefereixen les rosses o How to marry a millionaire la van catapultar als altars de la fama planetària, però a mesura que creixia exponencialment el seu reconeixement, s’enfonsava en caiguda lliure cap a les profunditats insondables de la depressió. El breu matrimoni amb Joe DiMaggio tampoc no ajudà i després del segon divorci s’anà consolant amb narcòtics i barbitúrics. A mesura que es disparava una variable cap a l’èxit, l’altra esfondrava; diametralment oposada.
Els actes a venir no van ser molt millors, ni el tercer matrimoni ni el pas per l’Actors Studio. El tercer marit fou Arthur Miller, un reputat escriptor jueu de Nova York en els cercles del qual l’actriu va fer nosa, perquè Marilyn no s’adia amb aquells resclosits cercles d’intel·lectuals rancis. Per l’altra banda, l’actriu s’esforçà per demostrar el seu talent en el teatre culte i treballà al costat de Lee Strasberg, però la crítica i els estudis la volien a Hollywood, on era ben rendible i brodava els papers on l’havien encotillada.
Sense veu per dir la seua i sense destresa per solcar el mar de Hollywood, l’ona daurada de la glòria i fama li va passar per damunt i la va acabar ofegant. El 5 d’agost de 1962, Marilyn Monroe aparegué morta a l’habitació d’un hotel de Los Angeles. L’autòpsia dictaminà la causa: sobredosi de barbitúrics. Ella, que tants papers interpretà a la perfecció encarnà la dita com ningú: com més enlluerna el sol, més fosca és l’ombra que projecta.
