L’edició d’enguany dels Encontres a Beniarbeig (la Marina Alta), dedicada a «Feixisme i avantguarda», va concloure divendres passat amb la conferència «Escriptura d’experimentació i antagonisme polític: l’aliança possible», impartida per la professora de la Universitat de les Illes Balears i coordinadora del grup de recerca LICETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i comparatius) Margalida Pons, qui va ser presentada per l’escriptor Tomàs Llopis.
En la seua intervenció, Pons va plantejar la relació entre escriptures experimentals i compromís. Després de citar alguns exemples d’aquesta classe de propostes es va referir a la novel·la sense paraules que va escriure Joan Brossa en col·laboració amb Antoni Tàpies. Una obra en què hi ha únicament la reproducció d’una sèrie de documents oficials representatius de la vida humana, des d’una acta de naixement fins a una factura del servei municipal de pompes fúnebres, que són una reflexió sobre la successió de gestions burocràtiques que conformen una biografia.
Així, la conferenciant va negar que l’escriptura experimental fora només un pur divertiment per a passar l’estona o un joc elitista. En les arts plàstiques no figuratives tothom està d’acord que pot haver-hi un sentit polític, però aquesta intenció ha costat més de veure en la literatura. En aquest sentit, va mencionar les opinions de Georg Lukács, per a qui els experiments literaris com ara el monòleg interior o fins i tot l’Ulisses de Joyce no eren res més que símptomes del capitalisme avançat.
Contradient la valoració lukacsiana, Pons va assenyalar com a literatura compromesa un poema de J.M. Calleja amb versos semiratllats procedent del llibre El bell país on els homes desitgen els homes de Biel Mesquida, que va patir censura a causa del seu component homoeròtic i de l’exaltació del desig entre homes. El poema de Calleja, va continuar, ha de ser interpretat com a protesta contra la censura franquista i la imposició de la moral nacionalcatòlica.
L’aventura de la publicació de L’adolescent de sal, també de Mesquida, a pesar del fet d’haver guanyat el premi Prudenci Bertrana, i les gestions per a salvar la censura van centrar per uns moments l’atenció de la conferenciant, atés que expliquen el moment polític en què es produeix aquesta literatura. Pons va indicar encara, en aquest mateix sentit i sobretot en relació amb la competència o incompetència lectora dels censors, algun exemple més, com ara Entre opus i opus de Guillem Viladot en què hi ha una crítica del canvi del model de vida humanista a un altre de més tecnològic, interpretat erròniament per la censura en relació amb la secta de l’Opus Dei. Per tant, va concloure Margalida Pons, la protesta i l’oposició política són també possibles des de la literatura experimental
Escriptura experimental
Tot seguit, Pons va adduir diversos exemples d’escriptura experimental dels anys setanta del segle passat, que són els de la seua especialització, sota dues mirades: en primer lloc, el marc difícil en què es mou l’avantguarda catalana amb l’objectiu de trencar amb els models tradicionals i alhora recuperar una cultura subalternitzada com la catalana i els seus senyals d’identitat; en segon lloc, alguns exemples dels llenguatges experimentals mitjançant els quals es vehicula l’antagonisme polític.
Als anys setanta, va explicar Margalida Pons, convivien molts discursos de signe contradictori que cohabitaven en un equilibri fràgil. Així, es va referir al debat sobre la possibilitat d’existència d’una contracultura catalana, i al triangle entre literatura d’avantguarda, contracultura i qüestió nacional. En aquest cas, va esmentar les opinions d’Oriol Pi de Cabanyes: «Com desconcertar amb provatures un públic que encara hem de conquerir?», o de Jordi Llovet que en certa manera hi coincidia. En contra d’aquests punts de vista es va manifestar Biel Mesquida, per exemple en la novel·la Puta marès, de to iconoclasta contra els símbols considerats intocables de la cultura catalana.
Després Pons va parar atenció als diferents contextos dels territoris catalanoparlants i es va referir especialment al País Valencià i a obres com les d’Isa Tròlec i Gandia Casimiro, entre altres, i al suport que aquestes opcions van rebre de Vicent Salvador quan afirmava que era possible l’aliança entre literatura experimental i compromís polític. I en el marc de la Barcelona dels anys setanta, Margalida Pons va destacar l’afer «Ucronia», una col·lecció de llibres d’una editorial relacionada empresarialment amb la revista El viejo topo per a referir-se al dilema entre lleialtat i deserció nacionals amb referència especial a protagonistes com Biel Mesquida i Jiménez Losantos, llavors pròxim a Bandera Roja i al Partit Comunista, autor d’un treball premiat, «La cultura española y el nacionalismo», integrat posteriorment al seu llibre Lo que queda de España, publicació que va provocar una forta polèmica entre els escriptors catalans de l’època a partir del manifest de Biel Mesquida «La cultural catalana com a botiga o com a llibertat» en què invocava la llibertat d’expressió contra tota censura.
Simbolismes
En la segona part de la xarrada, Margalida Pons va parlar d’alguns dels llenguatges que van servir per a vehicular l’experimentació i l’antagonisme polític, centrats en la iconicitat, la corporeïtat i l’absurd. Per una banda, les imatges tenen un enorme potencial apel·latiu, ja que una imatge, citant Mieke Bal, és important pels actes de visió que convoca. És, entre altres exemples, el cas dels poemes de Brossa, o els sonets visuals de Pere Anguera, els videopoemes d’Ester Xargay o les inversions tipogràfiques d’Isa Tròlec.
Fins al moment, en temps d’opressió, la cultura catalana s’havia manifestat mitjançant els simbolismes; tanmateix, en aquestes propostes mencionades anteriorment tot es manifesta in praesentia, i es fa visible. En segon lloc, hi ha la reivindicació del cos com una instància significant, en tant que codi i contrallenguatge i porta d’accés al coneixement, obres de Quim Monzó i del poeta i pintor Andreu Terrades sobre l’intent d’urbanització de Sa Dragonera, el llibre Lesions de Josep Albertí o l’obra de Josep Lluís Seguí, en són bons exemples.
Pons va acabar l’exposició amb una referència breu sobre l’absurd i el sense sentit com ara el «Sirventès» de Miquel Desclot, alguns poemes de Ponç Ponç, perfectes de sonoritat i de ritme però amb paraules que no signifiquen res o les actituds pròximes al dadaisme de Carles Hac Mor i Ester Xargai, per exemple amb el «Fracasart de la no mort de l’art».
L’acte es va tancar amb una interessant col·loqui i l’anunci dels pròxims Encontres a Beniarbeig, encara sense un tema definit.
Margalida Pons
Margalida Pons és autora entre altres publicacions del llibre El codi torbat – De l’escriptura experimental a l’escriptura conceptual, un recull de treballs sobre poesia catalana contemporània i experimentació que, en paraules de Tomàs Llopis, és un compendi de totes les maneres de ruptura, de conflicte, de convivència o de coexistència de codis i de llenguatges. «No és un llibre obert, és un llibre que obri moltes ments» a través de la reflexió i l’estudi de la distància entre «el vers encotillat i la paraula en llibertat. La distància entre el codi simbòlic i l’icònic. La distància entre la poesia en paper i la poesia escrita als terrossos, entre els arbres d’un bosc o a la superfície del mar», va explicar Llopis.
