Les últimes dades de l’informe de CCOO Les Marines sobre l’habitatge al País Valencià ho deixa clar. El jovent dedica fins un 90% dels ingressos a l’habitatge. El model depredador amb el territori ha esclatat. A això li canta Malifeta, a una generació sense expectatives de futur i amb ganes de festa. No obstant això, res d’amateurisme. S’han professionalitzat, molt. La presentació del disc del passat dissabte així ho mostra. Si ho fan a Miami, per què no a València? Una festa d’escolta prèvia amb un ambient de creadors de contingut i influenciadors que està llançant les reproduccions del nou àlbum.
Les xifres del disc Brega són altes a les plataformes digitals i amb una agenda de directes que ja dibuixa el recorregut dels pròxims mesos. El grup suma 29.335 reproduccions a Spotify amb “De nit” en tres setmanes, mentre que “Brega” acumula 28.459 reproduccions a la mateixa plataforma en el mateix període de promoció, segons les dades facilitades de forma pública per la plataforma.
El projecte també es deixa notar a YouTube. Les nou peces del disc amb comptador exacte arriben a 27.712 visualitzacions i, amb el videoclip oficial de “Brega” —que figura amb el registre abreujat de “10 k” i es va llançar fa un mes— el total se situa com a mínim en 37.712 reproduccions. El disc té tres punts de tracció que sostenen el llançament —“De nit”, “Processó” i “Brega”— i una cua de cançons que completa el múscul del conjunt. Tot i que de totes les cançons a la plataforma de vídeo, només dues, De nit i Brega tenen ja penjat el vídeoclip oficial. La resta de cançons són simplement l’àudio amb les lletres. En conjunt, entre Spotify i YouTube, Brega ja supera les 95.500 reproduccions en poques setmanes, amb “De nit” i “Brega” fregant les 58.000 escoltes només a Spotify.
Un àlbum amb estructura de lletres metonímiques: de la precarietat col·lectiva a la crisi d’identitat individual
Les lletres confirmen que Brega no és només un títol, sinó un marc mental i social. “Processó” obri el disc com una sàtira institucional amb una escena de desfilada i jerarquia: “Comença la processó…”. El tema dispara contra la litúrgia del poder i la normalització del cinisme i, quan el relat entra en el cor de la crítica, el grup deixa un avís que funciona com a diagnòstic: “Ai, tindrem un enganxó, tindrem brega assegurada”. La cançó contraposa eixa “comparsa” amb un “cadafal” propi i comunitari, on col·loca “jornalers, mestres i artistes” i remata amb una invitació a la dissidència: “Venim a fer-ho tot pols, benvinguts a l’aquelarre!!”.
La peça titular transforma el conflicte en una experiència íntima. “Brega” posa el focus en el cap i en el carrer a la vegada —“Brega, al carrer i al meu cap hi ha”— i retrata el paradís com una postal trencada, amb precarietat, desànim i supervivència emocional. El vers que més sintetitza aquesta idea travessa el disc com una espina: “Impossible ser feliç al lloc més bonic del món”. En canvi, “De nit” abaixa el volum i aposta per l’escena domèstica com a refugi: fantasmes, ansietat i calma conviuen en un mateix pla, i el tema ofereix una eixida afectiva sense negar el malestar quan canta: “Quan es fa de nit, que bonic si estàs ací”. El resultat és un díptic: d’una banda, la caricatura d’un sistema que desfila; de l’altra, una intimitat que prova de reconstruir-se.
Brega juga molt a retratar un “paradís” que s’està convertint en mercaderia, i “Rovellet de l’ou” ho clava amb una línia que ja és eslògan: “I ara el meu primer cognom és Airbnb”. El tema converteix el turisme massiu i l’urbanisme depredador en una identitat imposada, com si el veïnat haguera d’assumir una nova genealogia marcada per la gentrificació. Tot el camp semàntic va d’això: “abocador”, “overbooking”, “dessaladora”, “fons voltor”, “ático con vistas”, i acaba d’arrodonir el sarcasme amb la imatge dels voltors baixant a una cala de Benissa (la Marina Alta). En eixe sentit, el disc connecta la “brega” amb el territori: no és només un estat d’ànim, és una batalla material per viure i tindre futur.
“Inflamables”, en canvi, posa la lupa en les bregues de porta endins i fa una enumeració molt directa del malestar contemporani: “Conflictes paternofilials”, “baixons d’apetit sexual”, “divorcis latents o consumats”. La cançó retrata una generació que intenta recompondre’s entre teràpies, cansament i rutines trencades, però que també troba una eixida en el vincle i en la colla quan admet que, malgrat tot, “feia temps que no ens ajuntàvem”. El disc lliga així la crítica del paisatge (habitatge, turisme, poder) amb la crítica del cos i la ment (ansietat, desgast, ressaca emocional), i ho remata amb una altra pista: la calma afectiva de “De nit”, que baixa els “fantasmes” i fa de l’amor i l’amistat un refugi possible.
Col·laboracions: tres veus convidades que amplien el disc
El disc també creix per les col·laboracions, que no són decoratives sinó que obrin el focus. Sandra Monfort apareix a “Rovellet de l’ou” i reforça eixe relat mediterrani de saturació turística i precarietat residencial. Quinto entra a “Inflamables” i porta el tema cap a una energia més coral i de barra, de converses que cremen i amistats que revifen (“Sou tan entusiastes i inflamables…”). I Toni S. (Zoo) col·labora a “Ales negres”, una peça de memòria generacional i supervivència, que mira enrere —raves, tendres ressaques, formigó, “viure ràpid”— per reivindicar afectes i consciència de classe: una mena de balanç vital que encaixa amb el pol més polític de “Processó” i el més íntim de “De nit”.
La producció de sempre, el so innovador
Toni Fort (pxllt) signa la producció musical, mentre que Yon Mikel García (White Trash Estudio) s’encarrega de la gravació, la mescla i el màster. El vessant visual també és una peça clau: “Processó” compta amb direcció de Helga Ambak, producció d’Ana Rajadel i un equip ampli de fotografia, art i postproducció; “De nit” manté la direcció d’Ambak i incorpora animacions i grafisme, i inclou agraïments a l’Ajuntament de Gandia (la Safor). I per descomptat tot embastat i promogut pel segell d’Último Pasillo.
Els concerts
La banda trasllada ara aquest univers al directe amb una ruta que combina País Valencià i una extensió cap al nord. El calendari inclou actuacions a Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida) el 28 de març a les 17.00, a Vilallonga (la Safor) l’11 d’abril a les 20.00, a Vila-real (la Plana Baixa) el 18 d’abril a les 20.00 i a Sella (la Marina Baixa) el 16 de maig a les 20.00. L’estiu concentra una part important del desplegament: Malifeta figura en un cartell ampli a Gandia (la Safor) el 8 de juliol a les 19.30, torna a Gandia (la Safor) l’11 de juliol a les 20.00 i actua a Bell-lloc d’Urgell (el Pla d’Urgell) el 18 de juliol a les 20.00. L’agenda continua amb l’Escala (l’Alt Empordà) el 4 d’abril a les 20.00, Coma-ruga (el Baix Penedès) el 17 de juliol a les 20.00 i la Bisbal d’Empordà (el Baix Empordà) el 25 de juliol a les 20.00. Un menú que crida a un grup, Malifeta, comandat per dues dones, Ana i Mireia, a fer la revolució des de la indústria professional musical.
