“Ací està la Malifeta que et deixa la boca torteta”, així deia la intro de l’anterior treball, ara la banda Malifeta ha presentat el seu segon disc, que potser ja no ens deixa la boca torta, però que sense dubte suposa la consolidació del grup després del seu primer elepé “Mitologia”, en el qual els components compaginaven esta aposta musical amb les seues carreres en altres bandes.
Malifeta fins ara era cosa de dos, però quines dues persones, ni més ni menys, que Arnau Giménez, que ha estat integrant de La Gossa Sorda i de Zoo, quasi res; i de Mireia Matoses, que era una de les veus de Pupil·les, un grup fantàstic que no va assolir mai la popularitat que es mereixia. Doncs estos dos monstres del pop valencià idearen Malifeta, que va iniciar el seu recorregut per la música amb el disc “Mitologia”.
Este primer treball era un LP informal amb ritmes electrònics, en un estil que ells mateixos qualificaven de “Reggaeton fluorescent”, amb lletres afables amb algun toc d’humor, com la divertida història del “gatillazo” de “Toni”, pobre xic, ell tot perfumat amb la seua colònia mig fossilitzda; en esta línia trobem també la cançó “Coenta”, quina gran paraula, que no deixa de recordar-me a l’apegalosa “Diva” de Pupil·les per l’estil de la protagonista. Però sense cap dubte, la meua preferida és “Edat”, tema que aborda la crisi de la gent que es troba en la mitjana edat, potser perquè ja em trobe en l’edat de pensar que certes coses no són per a mi, o tal vegada per les referències que fa la lletra al mestre Estellés.
Després d’este primer esperançador treball i on s’intuïa que Malifeta podia omplir part del buit que han deixat tantes bandes al panorama del pop valencià, Malifeta han fet una fugida cap endavant incorporant nous components al grup: Marcos Úbeda, que venia d’Obrint Pas, La Gossa Sorda i Zoo, Toni Fort “Poyet”, ex de Zoo, Héctor Galan, també component de Zoo i una inesperada Ana Rajadel que ha passat de portar la comunicació de Zoo, entre altres, a ser una de les veus de Malifeta amb molt bona nota. Tots estos nous reforços de qualitat han reconvertit Malifeta no sols en una esperança, sinó en un grup consolidat.
Amb la nova composició del grup, han tret el seu segon disc, que per a mi és la millor notícia que s’ha produït a la música en valencià des de l’adveniment dels mítics grups, Zoo i La Fúmiga. Este segon disc és un treball molt fàcil d’escoltar que t’enganxa des de la seua primera cançó, ple de ritmes electrònics, amb referències a la música tradicional valenciana i al rap, comptant amb la participació de Panxo fent-se unes barres al tema “Ales negres”. També s’ha donat un protagonisme absolut a les veus femenines del grup, el que és d’agrair. Així mateix, s’incorpora un vessant més social i polític a les lletres. En esta línia podem trobar la genial cançó “Processó”, on es carrega contra tot el que representa el nacionalcatolicisme espanyol, o l’atac a la política lingüística i cultural del Consell que es fa en el tema “Ídol”, “El autentico valenciano, es el que se habla en castellano”, vers que resumeix de manera clara el que pensen els nostres governants de la llengua. En este vessant, trobem també el preciós tema “Raboseta”, una delícia de cançó i amb un missatge molt clar sobre la identitat, “jo que sempre l’he sentit allà baix del paladar”. Esta línia més bel·ligerant la podem sentir així mateix a “Rovellet de l’ou”, on s’aborda el tema del model econòmic valencià, basat en un turisme ferotge; “i ara el meu primer cognom és Airbnb”. Al costat de les cançons amb un caire més social, també trobem altres hits, per a sentir en bucle al reproductor, començant per “Brega”, continuant per “Apegalosa” on tracten el tema dels amors tòxics “que si et fa mal no és bo, però és que està tan bo”, seguint per “Ales negres” i la preciosa “De nit” amb unes magnífiques metàfores; “si eres tu la meua platja tropical, glop d’aigua fresca, font de la marjal”. Encara que la realitat és que m’agraden totes les cançons d’este nou LP, és dels pocs discos que he escoltat i des de la primera vegada ja m’han atrapat. Fins ara, crec que l’única vegada que m’havia passat açò va ser la primera vegada que vaig sentir Zoo, potser és perquè com diuen a la cançó d’introducció del seu primer treball “esta és la música cabrona dels “paletos” del poble”.
Com es diu al títol de l’article, en veure tanta gent ex de Zoo, un dels grans grups del pop català dels últims anys, és inevitable pensar que Malifeta no és més que una refundació de la mítica banda de Gandia i, a més a més, per afavorir este pensament ens trobem la col·laboració de Panxo en la cançó “Ales Negres”, qui sap si ho han fet per a despistar a tant de nostàlgic. També la incorporació de lletres amb un caire més polític, pareix que ens porte als temps de la banda de Panxo. Totes estes raons i el fet que la desaparició de Zoo ens va deixar un poc orfes, han fet que m’il·lusione amb una tornada encoberta de la banda de la Safor. Però res més lluny de la realitat, Zoo era Zoo i Malifeta representa una proposta diferent, amb el rigor músical de músics que foren part d’aquell grup, que donen forma a una música distinta, dotada d’una personalitat pròpia, però igualment genial.
Si alguna persona no l’ha escoltat encara, sols li recomane que córrega a escoltar este disc, ja em contareu què vos pareix.
