Res fa més mal a una veïna de Senyera i historiadora del govern valencià d’època foral que viure sota un municipi, regit per un ajuntament amb alcaldessa i regidors. L’ordre institucional castellà. Aquest, des de 1707, ha aconseguit esborrar les instàncies de govern valencianes més pròximes: les locals. Tampoc ho resolen aquells que intenten defugir del model de la Nova Planta i s’intitulen batles, una fórmula raonable en el cas català.
Al regne de València, el batle local era el representant dels interessos del rei dins la universitas. Qui tenia competències per a governar eren els jurats: l’òrgan col·legiat que Jaume I va crear ex novo per a València el 13 de setembre de 1245. Una institució que avui roman pràcticament oblidada, com la resta de l’entramat institucional que presentem en les següents línies. Cal observar, però, que és una síntesi incompleta, si bé dona idea de com estava format per tres magistratures principals amb oficials i subalterns, els quals es renovaven anualment en diverses dates, seguint el calendari cristià.
La història comença així. Quan Jaume I conqueria o fundava una vila, hi establia, per a regir-la, un curia o cort: un càrrec unipersonal amb poders executiu i judicial, assistit per un gran consell de veïns. Però a partir de 1245 va introduir els jurats que assumiren l’executiu de govern local. El consell es mantingué com a òrgan consultiu, amb una estructura més complexa a València que a altres llocs —una qüestió que abordarem en un article futur.
A partir d’aleshores, el curia es transformà en la magistratura judicial, coneguda com el justícia. A València, el 1321 es dividí en dues magistratures: justícia criminal i justícia civil. Per agilitzar els processos de la cort civil, el 1324 es creà el justícia dels cinquanta sous, per a causes menors, però el 1363 es convertí en el justícia dels tres-cents sous. Per altra banda, la cort del justícia criminal estava conformada per altres oficials, com per exemple un lloctinent, és a dir, un subdelegat directe, i, a més a més, els capdeguaites, delegats parroquials que vigilaven de nit acompanyats per una colla de veïns. El morrodevaques o botxí s’encarregaria d’executar les penes màximes. Xàtiva copiaria parcialment el sistema judicial de la capital, mentre que la resta de nuclis comptaven amb un únic justícia local, com a tribunal de primera instància.
El tercer alt ofici seria el del mostassaf, oficial judicial d’origen andalusí encarregat de vetlar per l’ordre socioeconòmic i urbanístic: control de pesos i mesures, vigilància del mercat, inspecció d’obres públiques, higiene urbana. Tenia poder per emetre judicis orals ràpids, i l’ajudaven un lloctinent, un mostassaf del grau, veedors d’ofici i, especialistes com ara el pesador de la palla o el de la farina.
Pel que fa a la hisenda municipal, els oficis clau eren el racional, el clavari o el majordom, que gestionaven una administració on les despeses determinaven les entrades de numerari a través de la fiscalitat, però sobretot del crèdit. El clavari general o comú gestionava les despeses comunes, però a València quedà sotmés al racional, encarregat de supervisar-les. A principis del segle XV, arran del fracàs de la Taula de Canvis, sorgiren dues claveries addicionals: la claveria dels censals i la claveria dels quitaments. El clavari dels censals s’encarregava de pagar els interessos del deute públic, mentre que el clavari del quitament retornava el capital als creditors. Tot sota la supervisió d’una comissió de catorze prohoms, que decidia sobre la venda de censals, la principal forma de crèdit a la València medieval. A les viles, la gestió recau sovint en un sol clavari o majordom. Quant a la fiscalitat, els impostos s’arrendaven en subhasta pública, on era essencial la tasca dels corredors d’orella per a recercar el peiter, l’arrendador de la cisa de la carn, el del tall del drap i moltes altres.
Un altre ofici destacat va ser el de l’obrer de Murs i Valls a València, o l’obrer de la vila, que s’encarregava de dirigir i construir infraestructures urbanes (muralles, edificis públics), i tenia a càrrec seu, entre d’altres, el sotsobrer, el sobreestant, el rebedor del reble i el rebedor de l’arena. A les viles, especialment, també trobem el càrrec de sequier de vila, i tot un entramat d’oficials vinculats a mantenir la xarxa hidràulica.
D’altra banda, no menys important va ser el càrrec del guardià del vi, ocupat a vigilar l’entrada a la ciutat del vi procedent de fora del seu terme municipal, principal restricció que requeia sobre aquest producte amb la finalitat d’assegurar el consum de vi local enfront d’altres de millor qualitat. Un altre guardià va ser el de l’Almodí, qui custodiava el gra emmagatzemat i venut a les sitges municipals, on treballaven mesuradors, garbelladors, tira-sacs i venedors.
Per altra banda, existia també el malarropa —malnom de Pere Saragossa, el primer que desenvolupà l’ofici—, que s’encarregava de traure els animals morts o altres deixalles que podien haver-hi pel carrer.
Altres oficis tenien un marcat caràcter assistencial: aquest va ser el cas del pare d’orfes, a qui competia buscar per als orfes una casa on pogueren servir, treballar o aprendre amb un contracte. Un altre cas fou el del procurador dels miserables, que s’encarregava d’assistir les persones pobres empresonades. També, a mitjan segle XIV, es va fundar la casa de les repenedides per acollir les prostitutes, a càrrec de la qual hi havia un administrador anual. Finalment, amb diferents matisos, des de principis del segle XV va existir l’afermamossos o afermavagabunds, que es dedicava a buscar una feina als vagabunds i falsos pobres, els qui, sota pena de presó o expulsió de la ciutat, no podien negar-se a treballar. N’hi ha més, però ho deixem ací.
Amb tot, aquell entramat institucional va sorgir de la manera de viure i governar dels valencians. En un món que reclama proximitat, sostenibilitat i participació, cal repensar les institucions. Si hem tornat a parlar de Diputació, de Síndic de greuges o de Generalitat, que siga per convicció com la de recuperar el dret civil. Perquè abans que municipis, érem universitats; abans que ajuntaments, cases de la ciutat; abans que batles, jurats. Els noms importen: ens representen i ens identifiquen. Potser, només potser, encara som a temps de recordar-ho.
Bibliografia
Rafael Narbona Vizcaíno: Valencia, municipio medieval: poder político y luchas ciudadanas, Valencia, Ajuntament de València, 1995.
Ignacio Villalonga Vilalba: Los Jurados y el Consejo: Régimen municipal foral valenciano, tesis doctoral (1916), Valencia, ed. Banco de Valencia, 1995.
Juan Vicente Garcia Marsilla: «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1238-1366)», Revista d’història medieval 7, 1996, pp. 149-172.
Juan Vicente Garcia Marsilla i Jorge Sáiz Serrano: «De la peita al censal. Finanzas municipales i clases dirigentes en la Valencia de los siglos xiv y xv», dins Manuel Sánchez, Antoni Furió i altres (coord.): Corona, municipis i fiscalitat en la Baixa Edat Mitjana, pp. 307-336
