L’alegria de l’oblit, l’últim poemari de Maria Josep Escrivà, que «ha arribat a la plena maduresa», estarà disponible a les llibreries aquest dimecres, 5 de febrer. Aquest nou volum de l’autora del Grau de Gandia (la Safor) és el segon que publica a Edicions 62, on ja va veure la llum Flors a casa (Premi Jocs Florals de Barcelona, 2007), i ix al carrer després de Sempre és tard (Proa, Premi Miquel de Palol 2020) i de La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022) (Pagès, 2023), una tria personal que aplega 88 poemes escrits al llarg de trenta anys de trajectòria. La primera presentació tindrà lloc a la llibreria Fan Set de València el 28 de febrer.
A L’alegria de l’oblit «tenen cabuda un seguit de poemes nascuts de la urgència per parlar de les coses del món o per homenatjar els amics («En l’arbre del meu cor») i també unes quantes suites de poemes breus («Lluny de qui sap què») que capturen espais d’intimitat en instantànies verbals d’una precisió exquisida», assenyala l’editorial.
Maria Josep Escrivà explica que L’alegria de l’oblit, «més enllà d’un llibre de poemes, l’he viscut com si es tractara d’un exorcisme». Assenyala que el va començar a gestar a finals de l’any 2019, «uns pocs mesos abans que la pandèmia de la Covid 19 i el consegüent confinament ens canviara radicalment la manera de relacionar-nos personalment i amb el món», i que el va concloure el primer de novembre del 2024, «amb un apunt que fa referència a la tragèdia patida a les comarques valencianes afectades per la DANA». «Enmig, la vida com un renaixement continu; igual que la mort, que es manifesta de múltiples maneres. I l’oblit: el voluntari i l’involuntari», subratlla.
L’autora aporta més claus de lectura que aporta en l’apartat final intitulat «La madeixa»: «A L’alegria de l’oblit trobarem el consol de la natura i de les paraules dels altres i hi llegirem tot un seguit de poemes que parteixen de l’admiració d’uns quants escriptors i llibres admirats, amb els quals l’autora dialoga. I a mesura que el llibre avança, els poemes es destil·len, l’expressió se sintetitza, els versos es despullen, fins a la paraula descarnada feta poema. De vegades han sigut esputs [les paraules] i de vegades, mores agredolces que m’han tacat els dits de felicitat terrera».
En aquest sentit, res més adient per a resumir el llibre que acudir a la citació final d’uns versos de Szymborska, un criteri d’autoritat al qual no és la primera vegada que Maria Josep Escrivà recorre: «Heretem l’esperança: / el do d’oblidar». «Un vot de confiança concedit al demà, és a dir, a la vida», remarca.
