El proppassat 6 de febrer es va inaugurar a la Universitat d’Alacant l’exposició «La recerca d’Ítaca. La poesia de Lluís Alpera (1938- 2018)». La mostra pot visitar-se fins al pròxim 8 de març a la Sala Aifos de l’edifici de la Facultat de Filosofia i Lletres III. Enric Balaguer, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, i Faust Ripoll, tècnic lingüístic del Servei de Llengües, en són els comissaris. A l’acte institucional d’inauguració, hi assistiren també el fill del poeta homenatjat, David Alpera Green; la vicerectora de Cultura, Esport i Extensió Universitària, Catalina Iliescu; el degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, José M. Ferri; el director del Departament de Filologia Catalana, Eduard Baile López; el director de l’Arxiu General, Emilio Rosillo, el director de la Biblioteca General, Pablo Gallo; el subdirector del Servei de Llengües, Robert Escolano, i el director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Carles Cortés, i un públic nombrosíssim, entre estudiants i amics.
Ítaca i el talismà protector de la infantesa
Durant l’acte d’inauguració, Enric Balaguer va fer un repàs exhaustiu per la trajectòria personal de Lluís Alpera a partir de la seua poesia, que és l’eix central que l’ha motivada i impulsada. Així, Balaguer va parlar de l’estètica del compromís social i polític, característica dels anys seixanta; del silenci del poeta durant la dècada dels setanta i de la represa a la dècada següent, amb una fase més experimental; del barroquisme orientalista posterior, del mediterranisme, de l’essencialisme i les tribulacions de caràcter existencialista dels darrers anys… Balaguer va assegurar que tota la trajectòria vital del poeta valencià passa per un eix vertebrador: la recerca incansable de la seua Ítaca particular, íntimament vinculada a la poesia. Un esperó reconegut també per altres crítics i poetes coetanis seus, com són els casos de David Castillo, Lluís Roda, Àlex Broch… o Josep Ballester: «El leitmotiv que recorre la columna vertebral de l’obra poètica de Lluís Alpera és la imatge homèrica d’Ítaca. Es converteix en el símbol permanent del seu corpus literari; això sí, es tracta d’una Ítaca polisèmica, de vegades, llunyana, inassolible, perduda i, d’altres vegades, propera, farcida de tendresa i, fins i tot, abastable al jo poètic».
Abastable però no sempre assolida. Per això, en els moments de flaquesa i decaïment, Alpera s’arrecerava en el locus amoenus protector de la infantesa, un paradís perdut que el poeta actualitza i rememora de manera constant tot al llarg de la seua obra, amb una actitud de veneració i d’agraïment permanents als seus pares, amb el rerefons evocador –i evocat– dels poblats marítims de València:
Encara pots albirar aquella xiqueta de quatre anys,
la teua estimada mare, duent cistells de peix al cap
des de la barca familiar fins a la llotja sense deixar caure
una sola peça. Oh, Cabanyal de la infància,
que tornes a perdre aquella lluitadora de peixos i paneres!
Una exposició didàctica i polièdrica
La mostra sobre la poesia de Lluís Alpera és una joia que paga la pena visitar perquè explica al detall la vida i l’obra del poeta, i de retop tota una època. Val a dir que es nota el savoir faire dels comissaris, Enric Balaguer i Faust Ripoll. Tots dos han tingut molta cura a l’hora de triar i analitzar sintèticament els diversos vessants que afaiçonen el poeta, que no es limiten a la poesia com a gènere literari clàssic, sinó que n’amplien la perspectiva tenint en compte la correspondència de les arts –per dir-ho en termes del filòsof francès Étienne Souriau, especialitzat en estètica comparada. Així, s’hi analitza la relació poètica i professional de Lluís Alpera amb artistes pertanyents a la música, especialment amb alguns representants de la Nova Cançó (Raimon, Lluís Llach, Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet); les arts plàstiques (Joan Castejón, Pepe Díaz Azorín, Manuel Boix, Antoni Miró), i la fotografia (Josep Lluís Ferri).
La poesia és cantada
La poesia, per a Alpera, anava més enllà del text. La retòrica, la rapsòdia, l’escenificació dels sentiments a través de la lírica cantada o recitada, compartir la poesia entre amics i coneguts, formaven part també dels seus interessos. Necessitava projectar-se a través dels seus versos i de la paraula viva: en moviment i en relació amb els altres, poetes, lectors i espectadors. Així, va participar activament en les mítiques tertúlies de La Naia i La Rebolica, a Alacant; i en espectacles puntuals arreu del territori. Tots recordem aquella iniciativa seua que va organitzar d’Alacant estant convocant-hi la crème de la crème de la lírica nostrada. En recorde, almenys, tres edicions sufragades per la Universitat d’Alacant i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Una jornada anual de caràcter presencial que congriava desenes de poetes a Lucentum, i que a més a més hi anava de bracet d’un llibre, Entre mots i versos, que aplegava una mostra significativa de la poesia catalana actual.
El llegat del poeta
Som molts els que recordem Lluís Alpera com una persona entranyable. Un home que tenia les seues manies; les seues coses, com tothom, però que es feia sempre d’estimar. Tots els qui el vam conèixer tenim alguna anècdota graciosa a contar relacionada amb el Lluís. Per sobre les facècies relacionades amb el poeta, però, hi ha un escriptor seriós i professional, una persona amable i carismàtica, un activista de pedra picada i incansable, sempre procliu i disposat a fer coses, a bastir un país, a escriure poesia, però també crítica literària (en va fer molta, i la publicava ací i allà; a la premsa diària, als suplements literaris i culturals, com ara a l’extint «Arte y Letras» del diari Información, i també a revistes com ara Caràcters, El Temps, etc. Va mantenir relacions molt estretes amb personalitats de la literatura catalana de gran abast i amb una mentalitat que transcendia amb escreix el reducte local i comarcal, amb un afany preclar que abastava tots els territoris de llengua catalana. Els contactes –i l’amistat– amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, Emili Rodríguez-Bernabeu, Gaspar Jaén, Vicent Valls, Lluís Roda, etc., van ser freqüents i sostinguts en el temps. I les seues referències i al·lusions als clàssics de la literatura catalana (Ausiàs March, Carles Riba, Salvador Espriu…) es poden rastrejar sense dificultat en la seua poesia.
No podem oblidar tampoc la projecció internacional que va proporcionar a la nostra literatura, com a conseqüència de l’estada –més o menys intermitent– que va fer als Estats Units, entre els anys 1964 i 1971, on impartí classes de català a les universitats d’Emory (Atlanta) i de Washington (Missouri). Un període vital que donà fruits importantíssims, com ara l’antologia poètica de poetes valencians, Anthology of Valencian Realist Poetry (1966), i la traducció a l’anglès de La pell de brau (1967), de Salvador Espriu. És als Estats Units que va conèixer la seua dona, Janet Green, amb la qual es traslladaria definitivament a la ciutat d’Alacant, on fundà el Departament de Filologia Catalana i hi exercí de professor fins a la seua jubilació. L’eix Alacant-València –i encara més enllà, fins arribar a Barcelona i Mallorca– va ser també essencial en la seua obra i mentalitat oberta, sempre amatent a tot allò que tingués a veure amb la llengua i la literatura catalanes.
Alpera té poemaris emblemàtics i ben coneguts del públic i per part dels especialistes, com ara El magre menjar (1963), Dades de la història civil d’un valencià (1967), Surant enmig del naufragi final contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus (1985), L’emperadriu de l’Orient (1992), Els bells papirs d’Alexandria (2003) o El nou rapte d’Europa (2008). La seua obra poètica completa es va publicar poc abans del seu decés en un sol volum, pulcrament editat per Onada Edicions, i que porta per títol Ulisses i la Mar dels Sargassos (2017).
La mostra que es pot veure a la Sala Aifos de la Facultat de Filosofia i Lletres sobre Lluís Alpera no té preu. Es tracta d’un recorregut per diversos panells dissenyats per Setefano Beltrán Bonella, del Museu Universitari d’Alacant (MUA), que inclouen textos explicatius, fotografies, retalls de premsa, portades de llibres, fragments de poemes i records vitals de Lluís Alpera. La sala es completa amb unes vitrines en què s’exhibeixen llibres i documents relacionats amb el poeta. És una mostra que aspira a recórrer altres indrets de la geografia valenciana, i encara més enllà (els comissaris van insistir-hi, repetidament, durant la inauguració de l’exposició, que està totalment disponible i que desitgen que viatge a altres ciutats). Ben bé que s’ho mereix Lluís Alpera; per mèrits propis, per la transcendència social de la seua poesia, i també pel que fa al redreçament nacional del poble valencià pel qual tant va lluitar i tantes energies va esmerçar al llarg de la seua vida. Perquè tot és possible i queda tant per fer… La paraula resta incòlume, malgrat tot, en el record del nostre amic, Lluís Alpera, el poeta que escrivia des de «la perifèria de la perifèria», com més d’una vegada va declarar públicament i amarga. L’home de la poesia, la poesia de l’home, la seua particular i veritable raó de viure, utòpica i transcendent, ferma i sincera, com va declarar en un poema lapidari seu intitulat significativament Epitafi:
No deixes mai passar, poeta,
totes les joventuts i els mots
que podran encisar-te la vida.
Al cap i a la fi, això serà
l’únic repte teu davant la mort.
