L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) reivindica la «força poètica i política» de les dones artistes que van encetar la democràcia a l’estat espanyol i Portugal en l’exposició «El poder amb què saltem juntes», a cura de Patricia Mayayo i Giulia Lamoni, en la qual a través de 186 treballs es reconeix el lloc d’aquestes creadores en la història.
La mostra, que podrà veure’s fins al 29 de setembre, reuneix el treball de 58 autores de les dècades del 1960 i el 1970 com ara Ana Hatherly, Ana Peters, Àngels Ribé, Aurora Valero, Ção Pestana, Concha Jerez, Elena Asins, Esther Ferrer, Eva Lootz, Fatima Vaz, Helena Almeida, Juana Francés, Lola Bosshard, Ángela García Codoñer o Soledad Sevilla.
La directora adjunta de l’IVAM, Sonia Martínez, ha explicat, en la presentació, que la mostra indaga de manera conjunta sobre el ressorgir del treball de les dones artistes en aquests anys després que la dictadura relegara a la dona al paper de mare i esposa i els llevara molts dels seus drets. Amb la democràcia, «va ressorgir la seua presència, sobretot en cercles alternatius, tal vegada perquè la seua visibilitat en els espais públics encara estava restringida».
Aquest recorregut, assenyala, «reavalua així el treball d’aquestes artistes tenint en compte les seues especificitats respecte al model feminista anglosaxó imperant en l’època» i subratllant així mateix «les múltiples connexions que podem trobar entre elles».
D’aquesta manera, en examinar la producció d’aquestes artistes es constata que «no totes es van ocupar de reflexionar sobre la condició femenina, moltes de les seues obres en eixos anys tenien a veure amb temes pròxims a l’agenda feminista com la divisió sexual del treball, la construcció de rols socials, la maternitat, la domesticitat, la trobada i gaudi del propi cos, però també una mirada crítica a la societat de consum».
Així, l’exposició recull aquest «ampli ventall de mitjans i estils» que van des de «l’abstracció a l’art normatiu, el realisme tradicional, el pop art i el realisme crític, el conceptualisme o el neodadaisme».
Per la seua part les comissàries Patricia Mayayo i Giulia Lamoni -que van iniciar el projecte el 2019- aclareixen que aquestes creadores partien d’una posició triplement perifèrica: en la societat i l’art del seu país, per ser dones; en l’escena artística internacional, per treballar des del sud d’Europa, i en els relats del feminisme hegemònic, per no ajustar-se al model d’«artistes feministes» establit en el món anglosaxó.
Mayayo evidència així les diferències respecte d’aquest model feminista predominant en l’època ja que a l’estat espanyol i Portugal va arribar més tard, -no va ser fins a l’inici de la democràcia, a mitjan setanta, quan es va desenvolupar el feminisme de la segona onada en la península Ibèrica- i a més «les reivindicacions de les dones artistes van ser postergades a un segon pla enfront de la lluita contra la dictadura».
No obstant això, més que insistir en eixa condició marginal, la mostra vol subratllar les moltes formes en les quals les creadores van aconseguir transformar aquest punt de partida, resignificant l’ordre simbòlic existent, amb una pluralitat de llenguatges, temes i estratègies. «Les seues obres no sempre es presten a una lectura feminista en sentit literal», evidència Lamoni.
Al llarg de l’exposició, el visitant descobreix la poesia concreta d’Elena Asins en diàleg amb objectes de ceràmica de Salette Taveres, instal·lacions de Graça Pereira o Eva Lootz, els detergents i pots de conserva intervinguts per Emília Nadal o Isabel Oliver, la irònica Tetapop, d’Ángela García Codoñer, obres performatives d’Esther Ferrer o la sèrie ChupaChups, de Grancinda Candeias.
La mostra és «una gran ocasió per a veure obres que no havien sigut mostrades des dels anys setanta», assenyala Patricia Mayayo. És el cas, per exemple, d’un tapís d’Eva Lootz, d’una pintura de la portuguesa Fatima Vaz o el quipu blanc de Aurelia Muñoz, pionera de l’art tèxtil, amb el qual s’obri l’exposició. Algunes d’aquestes peces han sigut restaurades per a la seua exhibició en l’IVAM.
