L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) intuïa que dins de la seua col·lecció hi ha bona part de les obres que van integrar l’exposició que es va poder veure a la Biennal de Venècia de 1976. S’ensumava, com van reconéixer aquest dimecres el director del museu, José Miguel G. Cortés i el subdirector d’exposicions, Sergio Rubira, i ara s’ha corroborat gràcies a la investigació que ha dut a terme Rubira sobre la mostra Espanya, avantguarda artística i realitat social. 1936-1967, el projecte expositiu que van dur els artistes de l’estat espanyol a la Biennal de Venècia de 1976.
Dins de la línia de programació del museu ‘Cas d’estudi’, Rubira ha pogut analitzar, documentar i recuperar dels fons de l’IVAM fins a 33 peces que van formar part del projecte amb què els artistes van desemmascarar davant l’opinió pública les “manipulacions” del franquisme a través de les obres produïdes durant els 40 anys de dictadura a l’estat espanyol. Espanya, avantguarda artística i realitat social és l’exposició amb què l’IVAM inaugura el nou curs que coincideix amb l’inici del 30 aniversari del museu durant 2019. El títol de la mostra que es podrà veure a la Galeria 3 fins al 13 de gener és el mateix que el que va triar la ‘Comissió dels 10’, un equip de savis encapçalat pel crític d’art valencià Tomàs Llorens i l’assessorament de Josep Renau, els quals des de 1975 van organitzar un projecte expositiu amb la producció artística dels creadors espanyols durant els 40 anys de la dictadura franquista.
La Biennal de Venècia, després de la crisi del 68, va decidir deixar d’invitar els països sotmesos a una dictadura motiu pel qual l’estat espanyol no va ser convidat. Eren, aleshores, els anys de la ‘Biennal roja’. Això no obstant, el certamen va oferir un pavelló als artistes que havien seguit creant a l’estat espanyol després de la Guerra Civil. L’IVAM, però, ha fet una reconstrucció d’aquella Espanya, avantguarda artística i realitat social. 1936-1976 que es va veure a Venècia, una mostra que per primera vegada presentava les obres d’art dins del seu context social, una situació que durant el franquisme s’havia ocultat.
La Comissió dels 10, liderada per Llorens i Manuel García, va conformar un projecte en què, per primera vegada, l’art es presentava dins del context dictatorial on havia sigut creat. Artistes com Picasso, Tàpies, Miró, Saura, Renau, Eusebio Sempere, Julio González, Monjalés, Eduardo Arroyo, l’Equip Crònica, Jordi Teixidor, Alberto Corazón i Andreu Alfaro van participar en la Biennal del 76 les obres que formen part de la col·lecció del museu.
El pavelló del 76 incloïa, junt amb les obres, un mur amb la cronologia dels 40 anys de la dictadura franquista on es podien llegir des de titulars de premsa i proclames antifeixistes fins a les reclamacions socials de llibertat, autonomia, república i socialisme, entre d’altres. L’IVAM ha reproduït un fragment d’aquest mural de fusta dins de la mostra que s’hi presenta dividida tal com es va fer a la Biennal de 1976: Imatges de la Guerra Civil; El Pavelló de 1937; La derrota i l’exili; La recuperació de l’avantguarda; Entre el testimoniatge i la llibertat (1954-64); Zones de realisme (1959-64); Art i compromís polític (1864-72); Pintura, crítica, significació (1967-76), i Hors-texte en què estaven diverses obres creades ex professo per a la mostra de Venècia. Junt amb les 33 obres pròpies del museu amb què es rememora aquella fita artística que va voler desmentir el rentat d’imatge que venia el franquisme a l’exterior aprofitant-se de l’art avantguardista que s’hi feia a l’estat espanyol, l’IVAM ha comptat amb fons procedents del Archivio Storico delle Arti Contemporanee de Venècia i la Fundació Miró. A més a més, s’ha publicat un catàleg i s’han programat conferències i visites guiades.
“El règim manipulava el contingut de l’obra o assenyalava aspectes de caràcter espanyol que li interessaven”, va explicar Rubira, de manera que el negre preeminent en obres de Sempere, Tàpies, Monjalés o Saura tenien el significat que el franquisme li atorgava com ara una reminiscència a la foscor de Goya, va indicar el comissari. Els artistes no van ser conscients de la tergiversació artística en un primer moment, però a mesura que s’adonaren que el govern de Franco emprava l’art d’avantguarda per a fer creure la “modernitat” que suposadament es gaudia a l’Espanya franquista va provocar que els creadors començaren a enfrontar-se amb l’establishment i a rebutjar invitacions.
El xoc contra Franco va produir una “radicalització” dels autors. Un dels plantejaments del projecte per a la Biennal del 76 va ser recuperar la necessitat de contextualitzar l’obra, obrint un debat –que perdura fins a hui, va incidir García Cortés– sobre si l’obra s’ha d’entendre o no fora del seu context.
L’exposició, alhora, contextualitza el moment històric en què es va concretar el projecte encapçalat per Llorens, ja que es mostren documents i informacions periodístiques que es feien ressò de la polèmica que va envoltar la proposta de la Comissió dels deu, ja que el també crític valencià Vicente Aguilera Cerni va proposar una altra alternativa artística per a la Biennal de Venècia de 1976.
