Carmen Calvo és la tercera artista dona i també la tercera valenciana que rep el Premi Julio González i, d’aquesta forma, uneix el seu nom a una il·lustre llista en la qual també figuren Georg Baselitz, Rauschenberg, Miquel Navarro o Eduardo Chillida, entre altres. En aquest context, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) inaugura una exposició que recorre la trajectòria de la creadora —la primera peça està datada el 1969 i l’última s’ha elaborat per a la selecció— i trasllada el seu estudi i «món propi» al museu per a oferir als visitants un «collage» de les seues obsessions.
Així s’ha posat en relleu en la presentació de la mostra —oberta al públic del 14 de juliol al 6 de novembre—, que s’ha celebrat aquest dimecres amb la presència de la directora de l’IVAM i curadora, Nuria Enguita, i l’altre curador del projecte, Joan Ramon Escrivà, junt amb l’artista.
Enguita ha remarcat que «no es tracta d’una retrospectiva a l’ús», sinó d’«una retroperspectiva» que, a través d’unes 70 peces, parteix del present per a viatjar a altres moments i repassar la producció de l’autora.
Un passeig per les sales dona pistes clares sobre quines són aquestes obsessions. L’autora sempre ha mostrat una visió feminista «augmentada» els darrers anys per una societat heteropatriarcal en la qual rebrota la violència directa cap a les dones, ha apuntat Enguita. També els objectes convertits en desús o la infància són temes constants en la seua activitat creadora.
Per part seua, Escrivà ha explicat l’estructura de l’exposició, que «evoca la tècnica del collage tan característica de Carmen Calvo». La mostra s’inicia amb un conjunt d’obres dels 80, pertanyents a les emblemàtiques sèries «Escriptures», «Recopilació» i «Reconstrucció», d’inspiració arqueològica i on l’artista rescata objectes.
Seguidament apareix «Silenci I i II», una instal·lació cedida pel Centre d’Art Reina Sofia en la qual una desena de làpides blanques s’amuntonen sobre un mur del qual pengen punyals amenaçadors com a metàfores de les absències i de la violència contra la dona.
Els maniquins protagonitzen una altra part de la mostra i, en alguns casos, es tracta de peces intervingudes recentment que accentuen una disposició dramàtica i dislocada per a expressar la violència sistèmica sobre els cossos. També s’han seleccionat unes 200 postals intervingudes en què l’artista incrusta fragments de fotografies o frases enigmàtiques.
El cabell, com a signe de bellesa, però també de càstig a les dones, és un altre tret peculiar de l’autora valenciana. Prova d’això és «Et pourlèche la face ronde», una gran bola del món de la qual penja una cabellera.
El període de tancament per la COVID-19 és clau en «No és un somni! Està passant de veritat!», ja que, en aquells mesos, l’artista va tornar a veure pel·lícules que van estimular el seu imaginari i ara les captures d’aquestes es projecten en una cambra fosca que recorda al sentiment que provoca la situació d’aïllament.
La sala final se centra en la instal·lació «La naturalesa agita», un habitacle que alberga centenars de dits femenins de terracota que ixen de les parets. La mateixa artista ha convidat els assistents a activar la imaginació davant aquesta peça, perquè «no tot ha de tindre una explicació al costat». Envolten aquesta obra de gran format fotografies recuperades de vells àlbums en una espècie de memorial de dones anònimes.
