La història de les paraules i les expressions amaga sorpreses curioses. Si hui el terme «Països Catalans» és pràcticament delicte i costa trobar contexts on puga dir-se sense risc a provocar atacs d’ira, agressions o cobriments, hi va haver una època en què era, senzillament, la forma de referir-se a uns territoris amb innegables lligams històrics, culturals, comercials, lingüístics i… jurídics! Ja que el primer llibre on va aparèixer el terme va ser precisament un manual d’estudis de dret.
I és que el nostre protagonista d’aquesta setmana no és que tinguera una vida especialment agitada, i encara que va demostrar una gran capacitat de treball –i no es dubta d’una bona intel·ligència- la va dedicar sobretot a escriure grisos llibres i estudis de matèries jurídiques, fins al punt que se’l considera el pare del Dret hipotecari espanyol. I cadascú que avalue la importància de la gesta.
Va nàixer el 2 de desembre del 1836 a Catarroja, un poc per casualitat, ja que els seus pares s’hi havien refugiat per fugir dels avalots i conflictes que es vivien a València en relació amb les guerres carlines. De fet, Benvingut Oliver i Esteller, als pocs anys tornaria al Cap i Casal amb tota la família, on estudiaria a les Escoles Pies. Fill de bona família –el pare era advocat- va anar enfilat cap als estudis universitaris, combinant els de filosofia amb els de dret, a més de francès, anglès i alemany. Als 23 anys ja estava llicenciat com a filòsof i als 25 com a jurista, i l’any següent es treia el doctorat amb una tesi crítica amb els censos, una figura mig medieval mitjançant la qual, noblesa i Església treien rèdit de les terres que treballaven els llauradors. I és que aquest personatge va mostrar sempre una visió força liberal i, fins i tot, progressista.
El suspens a les oposicions a lletrat del Registre de Propietat no el va desanimar i va provocar que se centrara en la seua tasca investigadora, especialitzant-se en història del dret, sobretot dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. El 1862 fou nomenat vocal de la Junta de Govern de l’Acadèmia Valenciana de Legislació i Jurisprudència i vicepresident de la Secció d’Economia Política.
Activista antiesclavista
El 1867 la seua vida fa un tomb important quan es casa amb la porto-riquenya Carmen Román i Díaz i el jove matrimoni s’instal·la a l’illa caribenya, on Oliver exercirà com a advocat, però també de corresponsal dels diaris Las Provincias –motiu pel qual inicià una llarga amistat amb Teodor Llorente– i Diario de Valencia, des d’on criticarà implacablement el tracte d’Espanya envers les colònies i especialment la qüestió de l’esclavisme. Alguns dels seus articles portaran títols tan explícits com «Los colonizadores», «La esclavitud y la moral», «La esclavitud y los trabajadores libres» o «¿Cómo puede abolirse la esclavitud?».
Malgrat haver escalat ràpidament en la societat illenca –a l’any d’arribar ja era síndic a l’Ajuntament de San Juan-, l’aventura porto-riquenya acaba quan no aconsegueix ser escollit diputat i, tot just, aconsegueix, ara sí, plaça de funcionari com a lletrat del Registre de Propietat.
Ara instal·lat a Madrid, Oliver comença una ràpida carrera en l’administració espanyola i el 1874 ja era subdirector general dels Registres i del Notariat, membre de la Reial Acadèmia de la Història i després president de les comissions redactores de les Lleis Hipotecàries de Cuba i Puerto Rico. Tasques que compaginaria amb la feina de professor a la Institució Lliure d’Ensenyança i la col·laboració amb la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, per a qui redactaria informes sobre com extingir la mendicitat creant asils o sobre la necessitat de posar en funcionament restaurants barats per a obrers.
Amb tot, el seu incipient regionalisme valencianista s’aniria aigualint a mesura que les reivindicacions a Puerto Rico anirien mutant en obert independentisme amb el seu acompanyament de protestes i revoltes armades.
Els Països Catalans
La gran capacitat de treball de Benvingut fa que mantinga la seua tasca investigadora, publicant desenes d’articles, llibres i estudis sobre diferents parts del dret, encara que normalment vinculats a la història.
Però és el 1881 quan publica el que ens interessa a nosaltres: el primer tomo de «Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia».Allí es pot llegir «la sociedad del siglo XIII (…) lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa» –així, en minúscules- i «…la legislación de los países catalanes durante el siglo XIII, explica que poblaciones tan importantes como Barcelona, Lérida, Tarragona, Mallorca, y áun Valencia…», convertint-se en la primera vegada que és té coneixement que algú va usar aquest terme per referir-se als territoris de parla valenciana, malgrat que el llibre no feia referència a qüestions lingüístiques, sinó jurídiques. Però l’autor va centrar el seu estudi en unes parts concretes de l’antiga Corona d’Aragó, per la qual cosa, a l’hora de buscar un terme que es referira a aquestes parts en concret i no al conjunt –ja que el mateix Aragó quedava exclòs- Oliver va optar pel terme que va considerar més concís i clar: els Països Catalans.
Vinculat a aquest llibre publicaria la seua única obra en valencià: la reedició comentada del «Llibre de les Costums Generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa», un dels codis jurídics més importants de l’Edat Mitjana.
Pare del Dret hipotecari espanyol
La vida del nostre protagonista va continuar sent tan avorridament atrafegada com fins ara. A la feina funcionaral s’hi sumen els encàrrecs governamentals –els més curiosos probablement la redacció de les capitulacions matrimonials de la Infanta Maria Teresa de Borbó i Ferran de Baviera i un dictamen sobre els límits territorials de la República de l’Equador- i la tasca investigadora.
L’obra més important en aquest sentit és el «Derecho inmobiliario español», la primera compilació d’aquesta branca del dret i on per primera volta es concep el Dret Hipotecari com «un conjunt legislatiu dotat de coherència interna», segons la descripció que pot llegir-se al web de la Reial Acadèmia d’Història. Una obra «plena d’encerts», segons aquesta mateixa insitució, però que la Wikipèdia en castellà tradueix –en un paràgraf òbviament copiat de la primera, com que «está llena de opiniones muy controvertidas y polémicas, a la par que erráticas».
Finalment, el nostre protagonista assoliria l’anhelat càrrec de Director general dels Registres i del Notariat el 1899, però per poc temps, ja que només dos any més tard li arribaria el torn de jubilar-se.
Finalment, moriria a Madrid el 20 de març del 1912, a l’edat de 75 anys.
