Del protagonista d’aquesta setmana se’n pot retreure que no siga valencià. Primer de tot perquè en aquell temps no existia ni tan sols el concepte. I per l’altra perquè no queda clar que haguera nascut en els territoris que hui anomenem País Valencià.
Amb tot, hem decidit incloure’l a la sèrie per ser el primer cas documentat d’una tradició tan nostrada com la del bou embolat i en suport a À Punt, ara que ha decidit tornar a emetre corregudes de bous.
Bromes a banda, tampoc tenim massa dades, ni tan sols l’any exacte del naixement. D’Orissó se sap que va ser un cabdill o rei dels Oretans, un poble iber situat al sud-est de la península al segle III aC. Algunes fonts asseguren que va ser rei de la ciutat d’Hèlice i que aquesta podria situar-se a l’actual Elx. En realitat, cap de les dues afirmacions és segura –hi ha altres teories, sobretot perquè, a priori els oretans no estaven assentats en l’actual Elx i, a més, Hèlice estava habitada per una altra tribu ibera, els contestans- però ens servirà per justificar la seua “valencianitat”.
La invasió cartaginesa
Aquesta història s’inicia el 237 aC, quan les tropes cartagineses comandades per Hamílcar Barca, pare del famós Hanníbal i, segons una altra llegenda, fundador de Barcelona- comencen la invasió de la Península Ibèrica.
Avançant des de les seues colònies de Carthago Nova (Cartagena) i Gadir (Cadis), les tropes púniques avancen imparables buscant conquerir tot el sud-est peninsular i fer-se amb el control de les llavors riques mines de plata, a més d’intentar aturar la creixent penetració romana.
Arribem llavors a l’hivern de l’any 229. El poderós exèrcit d’Hamílcar va posar setge a Hèlice, la capital, com hem dit, dels contestans i una de les principals ciutats ibèriques.
La superioritat militar púnica es basava en l’ús de màquines de setge que els ibers no havien vist mai, unes tropes professionals molt disciplinades i, sobretot, els temibles elefants de guerra, autèntics tancs de l’època i que tenien la capacitat de generar el terror en qualsevol tropa enemiga i posar-la fàcilment a la fuga.
El bou embolat
Hèlice, però, no és un objectiu fàcil. La ciutat resisteix i el setge s’allarga. Entrem a l’any 228. Un matí, un exèrcit iber s’acosta al campament d’Hamílcar. És una coalició formada per oretans, vetons i òlcades, tribus en principi aliades dels cartaginesos. No pareix que vinguen en so de guerra, sinó més aviat a ajudar, i, en tot cas, la seua inferioritat numèrica no ha de fer patir.
Els comanda Orissó, com hem dit, cap dels oretans, encara qui hi ha qui afirma que era un dirigent d’Hèlice que havia eixit a buscar ajuda a altres pobles “veïns” –els vetons vivien al nord de l’actual Extremadura.
Amb tot, Hamílcar, gran estratega militar, no es confia i posa les seues tropes en formació. Els terribles elefants davant de tot. El que no podia imaginar és que Orissó havia trobat una arma capaç, no sols de neutralitzar-los, sinó de posar-los a favor seu: el bou embolat.
Quan ja es troben a una distància prudencial, les files iberes s’obren i deixen pas a una manada de bous amb feixos de palla lligats a les banyes. Una volta enfilats, els encenen les banyes i atien els animals contra el camp púnic. Davant la càrrega bouera els elefants van entrar en pànic i van començar a fugir, esclafant al seu pas les mateixes tropes púniques.
Aprofitant el caos, els ibers aconsegueixen, malgrat la inferioritat numèrica posar en fuga l’exèrcit enemic. El propi Hamílcar va morir a la batalla. Segons alguns dels historiadors romans –les úniques fonts dels fets que es conserven- en intentar creuar nadant un riu que bé podria ser el Vinalopó, mentre que d’altres afirmen que els guerrers d’Hèlice van acaçar-lo quan ja havia creuat el riu o, fins i tot, que va caure enmig del caos generat pels elefants.
Així, gràcies al bou embolat, Orissó va aconseguir la principal –i gairebé única- victòria dels ibers contra els cartaginesos.
Alegria curta
L’alegria d’Orissó, però, no va durar gaire. Les restes de l’exèrcit cartaginès es van reagrupar a Acra Leuce –a la vora de l’actual Alacant- i van nomenar el gendre d’Hamílcar, Hasdrúbal el Bell com a nou comandant.
Aquest va reprendre la conquesta l’any següent amb un exèrcit encara més formidable: 50 000 homes, 6000 genets i 200 elefants com a reforç.
Els historiadors romans asseguren que “els culpables de la mort d’Hamílcar van ser castigats”, pel que se suposa que Orissó hauria estat ser executat pels púnics el 227 aC. Curiosament, però, no es fa esment de cap batalla. Al contrari, s’assegura que Hasdrúbal va optar per la diplomàcia abans que per l’enfrontament directe, així que entra dins l’esperable que el gran cabdill victoriós acabar sent traït pels seus aliats ibers i entregat als cartaginesos a canvi d’una pau assumible.
