Abu-l-Khattab Úmar ibn al-Hàssan ibn Alí ibn Muhàmmad ibn al-Jumàyyil ibn Farh ibn Khàlaf ibn Qumis ibn Mazlal ibn Badr ibn Àhmad ibn Dihya ibn Khalifa ibn Farwa al-Kalbí al-Andalussí al-Balansí ad-Daní -a qui per acurtar anomenarem, com fa tothom, Ibn Dihya al-Kalbi, va nàixer probablement a Dénia -ciutat importantíssima a l’època, tal com vam explicar amb Mujàhid i Al-Abbadiyya, encara que algunes fonts també consideren opcions Calp o València. La data tampoc és segura, i mentre alguns historiadors asseguren que va ser el març del 1150, altres parlen del febrer del 1152.
En tot cas, de la seua família se’n sap ben poc, més enllà de deduir que devien ser benestants i cultes, especialment la mare, Dhu al-Nasabayn, de qui es deia que “solia escriure amb la seua pròpia lletra”. O siga que estava alfabetitzada.
Obsessionat en fer-se una genealogia potent, el nostre protagonista de la setmana es va autoatorgar el malnom de Dhu-n-nassabayn, que ve a significar una cosa com “de les dues genealogies”, ja aque assegurava que descendia de l’entorn de Mahoma tan per part de pare -en aquest cas Diḥya al-Kalbī, ric comerciant i company del profeta, de qui directament agarra el nom- i de mare -ni més ni menys que Ḥusayn, fill d’Alí, i Fàtima az-Zahra, filla de Mahoma.
Òbviament, el truc no va colar ni a l’època, i els seus contemporanis el van acusar d’inventar-se els cognoms i que, a més, la genealogia no era coherent -“falten avantpassats, és impossible que hi haja només deu persones entre ell i el llinatge que es refereix”, es va escriure- i el tal Dihya al-Kalbi no hauria tingut descendència. Així que és molt més probable que, en realitat, el nostre protagonista no fora ni àrab, sinó mossàrab -indígena ibèric convertit a l’Islam- o com a molt amazigh.
Un governant discutit, un savi reconegut
De ben jove, Ibn Dihya al-Kalbi va estudiar els hadit, el registre de les paraules, accions i pautes aprovades per Mahoma i transmeses de forma oral a través d’una cadena de narradors. La seua sòlida formació, no només en qüestions religioses, sinó també en gramàtica, llengües, història i poesia el portaria a ser nomenat cadi -o jutge- de Dénia en dues ocasions. A la segona, però, va decidir renunciar després del malestar generat pel càstig cruel i inusual a un condemnat.
Així, al-Kalbi va optar per fer fugina i centrar la seua carrera en el món acadèmic. A la recerca sempre dels millors mestres i les millors biblioteques va començar a viatjar. Primer per diferents ciutats andalusines -on probablement coincidiria amb un altre conegut de la sèrie, Ibn Tumlus– i després del nord d’Àfrica per anar desplaçant-se a poc a poc cap a l’orient.
Després de peregrinar a la Meca s’establiria a Irbil, actual Iraq, on l’emir Muẓaffar al-Dīn, germà del mític Saladí de les croades, li pagaria fins a 1.000 dinars -s’entén que una fortuna de l’època per escriure una història sobre el naixement de Mahoma titulada “Il·luminació sobre el naixement de la làmpada lluminosa”, una de les descripcions més antigues que hi ha de la festa del Mawlid, una de les principals celebracions del calendari musulmà.
Més tard el trobem a Nisapur, a Pèrsia, llavors un centre de coneixement de la doctrina Islàmica i viatjaria fins a l’extrem orient de les zones d’influència musulmana.
Que mala és l’enveja
Amb 75 anys, ja pràcticament has conegut tots els erudits i filòsofs del món islàmic i es troba de retorn al Caire, on l’emir egipci el contracta per fer de professor del seu fill. Més tard, fundaria una escola especialitzada en els Hadit per tal que al-Kalbi la poguera dirigir.
Potser el fet que un occidental acumulara tant de prestigi no va caure bé als savis locals -al cap i a la fi, els països del Llevant mediterrani sempre s’han considerat l’avantguarda del coneixement i la cultura àrab i islàmica- però el cas és que no van tardar en aparèixer els rumors i les acusacions de plagi i de tergiversar els coneixements religiosos en favor dels contractistes, a més dels dubtes sobre el seu suposat llinatge.
Potser per aquesta campanya -al cap i a la fi, ha passat quasi un mil·lenni d’aquests fets i no queden testimonis a qui preguntar- va ser destituït als pocs anys de la creació de l’escola, encara que seria substituït pel seu germà, primer, i el seu fill, després, el que genera dubtes si fins i tot la família es trobava implicada en la campanya de difamacions.
Finalment, Ibn Dihya al-Kalbi va morir al Caire la nit del dimarts -per alguna raó, es destaca que era precisament aquest dia de la setmana- 27 de novembre del 1235, a l’edat de 83 o 85 anys.
I les dames?
El nostre protagonista deixaria una extensa obra -encara que es conserva només parcialment- de diferents gèneres, que inclouen els estudis teològics, els comentaris de gramàtica i lingüística, obres històriques, estratègia militar, poesia… i un curiós manuscrit conservat al Museu Britànic descrivint un joc que anomena “farisia” -com s’anomenava llavors la reina dels escacs- i que passaria per ser el manual de normes de les dames més antic que es coneix.
Naturalment, els orígens d’aquest joc són incerts i hi ha diverses teories, algunes de les quals el situarien fins i tot a l’Antic Egipte. Les versions més similars a l’actual joc, però, encara que divergisquen, tenen un nexe comú en el País Valencià.
La que coincidiria amb el nostre protagonista, seria que aquest joc passaria des de València a Provença cap al 1.100, des d’on es popularitzaria per Europa amb el nom de “fierges”, que es pot entendre com una derivació del “farisia” d’al-Kalbi.
L’altra teoria data les dames molt més tard, al segle XV, quan l’hauria inventat el jueu convers valencià Francesch Vicent -potser caldria dedicar-li un capítol. De fet, algunes de les referències més antigues s’han trobat a la nostra literatura medieval, on s’hi refereixen com a “marro de punta”, on “marro” es referiria al tauler i “de punta” al moviment en diagonal de les peces.
