L’incendi forestal de Benasau (el Comtat) que es va donar per estabilitzat aquest dijous a les 17.45 hores, segons va comunicar el Consorci de Bombers d’Alacant, ha cremat una part considerable del Jardí de Santos de Penàguila (l’Alcoià). Fonts de la policia local ha confirmat a Ara Multimèdia que arbres, àrees recreatives i plantes ornamentals han estat afectades pel foc.
Amb motiu d’aquesta aquesta mala notícia per al nostre patrimoni, recuperem un article dedicat a aquest jardí històric dins de la sèrie «Tresors del País Valencià», publicat a Diari La Veu el gener del 2022.
El Jardí de Santos
El 1851, a Penàguila, dos homes passegen, mentre xarren dels seus gusts artístics, per un camí vorejat de xiprers al costat del barranc d’Aladrac, que condueix des de la casa pairal d’un d’ells al jardí que han construït a prop del poble. Després de deu anys de treball, el projecte ha arribat a la fi i ja poden fruir d’un veritable paradís en aquella finca rústica dita de Santos.
Joaquín Rico i Soler, el propietari, aristòcrata i terratinent, ha estudiat al Col·legi de Nobles de València (actualment l’Institut Lluís Vives), fundat per Ignasi de Loiola, i després ha cursat Dret. L’amic, Antonio Cabrera, és pintor -es conserven dos quadres al presbiteri de l’església del municipi-, i ha inspirat el disseny amb els dibuixos que ha dut a terme en les visites a jardins de Sevilla, Granada, Còrdova, La Granja, Aranjuez… A més, tots dos coneixen el Jardí de Parcent i l’Horta de Julià, al Cap i casal, i els tractats anglesos i francesos dedicats a aquest tema que tant els apassiona.
Don Xotxim, que així diuen a Joaquín Rico els veïns, ha esmerçat, des que tenia 25 anys, temps i diners per fer realitat aquest somni, propi d’un home culte que, a més, posseeix coneixements de botànica. Ha portat l’aigua de la Font de la Vila mitjançant una canalització subterrània de dos quilòmetres per regar i omplir l’estany i perquè les fonts funcionen.
Quan arriben davant de la portalada rematada per un arc de mig punt, a tocar del pavelló d’esbarjo, no poden evitar sentir-se satisfets del resultat. De fora estant, ja se sent la remor del gran doll que cau sobre la làmina d’aigua, produint un efecte refrescant, i es veu l’eix principal, al nivell superior, que cobert per un túnel de verdor condueix a l’hivernacle, passant per una petita pèrgola a la part central, amb una escultura de la deessa Flora, que s’obri a la bassa rectangular, a la terrassa inferior. Aquesta ocupa la zona central i articula a cada costat una sèrie de parterres geomètrics d’estil francés, amb bardisses de teix, boix i evònim, i enfront, un espai amb una gran gàbia d’ocells envoltat per arcades de xiprers. Completa l’escena, sempre present, el paisatge del Comtat, amb Benasau i la Serrella.
En un altre nivell més baix, s’articulen, quasi de manera simètrica, en un extrem el laberint, ara de teix i xiprer, amb un gran cedre al bell mig, i a l’altre, un bosquet amb nombrosos arbres, grans i frondosos (teixos, llorers, castanyers d’Índies, roures, magnoliers…), al fons del qual apareix, com per encanteri, una petita gruta artificial amb accés a través d’un pont llevadís que salva un estanyol allargassat protegit per una barana de ferro que imita branques, tot seguint els models dels especialistes europeus de la centúria anterior.
Els dos darrers components, el laberint i la gruta de rocalla, estan farcits d’evocacions fantàstiques i literàries. El primer prové d’una llarga tradició i s’erigeix en un dels elements més representatius de la jardineria, un indret del qual es veuen els límits des de fora, però que sembla multiplicar-se quan s’hi penetra. La segona remet al misteri i a la comunicació amb el món subterrani, un ingredient obligat del renaixement italià que es va estendre ràpidament arreu d’Europa.
El conjunt recull, doncs, seguint la tendència del moment, d’una banda, l’herència neoclàssica i, d’altra, la paisatgista, tot i que en grau més baix.
El Jardí de Santos va ser donat pels hereus a l’Ajuntament de Penàguila el 1987 i, malgrat haver travessat diversos avatars, presentava un bon estat de conservació fins ara que ha estat cremat parcialment.
Font: Sebastià Carratalà, «D’Elx a Penàguila (l’Alcoià), cinc segles», Diari La Veu, 2013
