De veritat que les reunions o tertúlies les desitge tant que, una vegada en conversa, em semblen poca cosa. El cas és que mai aconsegueixen ser el que anheles que siguen. De totes maneres, és impossible explicar d’una manera convincent el delit que sent quan em comuniquen una nova reunió. Ells saben que, més tard, quan m’hi trobe, probablement no emeta cap paraula. Em demanaran la meua opinió, però jo donaré el silenci per resposta; i arribat a aquesta estona, i ja per sistema (cap dels contertulians que em coneix se sorprendrà), em disculpe i abandone precipitadament tan plaent companyia.
Tem que la meua actitud siga presa com una desatenció o, fins i tot, com una grolleria per la meua part. Però aquestes són unes reaccions que ni jo mateix m’explique; són espontànies, dins de l’espontaneïtat que, millor o pitjor, tots sabem controlar.
El perquè d’aquesta actitud meua no obeeix a cap raó coneguda. Molts amics que han patit els meus inevitables menyspreus m’han aconsellat que descanse una temporada al camp i em desvincule durant unes setmanes del grup o bé que visite un prestigiós psiquiatre, que, per norma, tots coneixen, llevat de jo. Tanmateix, el que passa és que aquests consells normalment els donen una vegada jo he abandonat la reunió, per això, malauradament, mai aconseguisc escoltar-los. És per tal causa que encara no he intentat posar remei al problema que m’estreny. En cas que m’assabentara per casualitat dels esmentats consells, jo, per la meua part, estic segur que posaria tota la voluntat per a superar la meua deficiència; emperò, per l’altre costat, també tindria por de perdre una personalitat molt definida per molts anys aconseguida, en definitiva, un caràcter estrany, però ja per tots força identificat. És veritat que m’agradaria, relativament, estar present fins al final de les tertúlies, però tal vegada eixa és la meua manera intrínseca de participar.
Les meues amistats, indubtablement, coneixen aquestes reaccions en els esmentats actes, però ells continuen animant-me a participar-hi. Mai he vist, per part de cap d’ells, una paraula de retret, un gest despectiu o de menyspreu. Això diu ben a les clares que estimen la meua presència… Fins a cert punt, pense jo.
El cas és que, tenint en compte la meua cultura, estic en possessió de coneixements suficients per a mantindre qualsevol conversa per intricada o embullada que es presente, fins i tot ronden per la meua ment les frases més idònies que arrodoniran o desfaran el tema que en eixos moments es plantege en la tertúlia. Però la meua endimoniada timidesa frena qualsevol clarividència.
Tanmateix, si arribara l’estona que poguera superar eixa tensió que em fa botar de la butaca i eixir precipitadament del saló, l’únic que aconseguiria seria l’estupefacció i rebuig dels meus contertulians; ells esperen de mi una actitud concreta, coneguda, esperada i, també, respectada, en definitiva, la meua actitud! Per altra banda, ells procuren començar la conversa pel final, perquè d’aquesta manera només em perda la introducció i puga, més tard i a soles, traure conclusions netes i inequívoques de tot el que s’escolta. Això, veritablement, és d’agrair, cosa que faig sovint demostrant-los el meu afecte i amistat.
Ha arribat un moment que les tertúlies més importants de la ciutat es disputen la meua presència. Hi done, efectivament, la nota curiosa. Aquella a la qual assistisc assíduament es troba atapeïda de públic per a, expectants, observar la meua vermellor peculiar i la meua singular i precipitada marxa. Quan això succeeix, el saló s’ennuvola d’eixordadors aplaudiments que fan córrer una satisfacció feble i agradable per tot el meu cos. Una vegada tranquil i ja al carrer, em sent inflat de vanitat i d’un renovat entusiasme per a impulsar-me a la pròxima tertúlia.
Darrerament, tan sols acudisc a aquelles tertúlies en les quals comprenc que, per la seua categoria, seré admirat per grans celebritats de les arts i la cultura en general, i a més a més, fins i tot personatges de l’alta societat que s’arrombollen al caliu del meu prestigi i notorietat social. Ha arribat el cas que en certs ateneus i centres culturals s’ha anunciat la meua presència en tal o tal tertúlia, com si es tractara d’un excepcional intel·lectual o artista. Quan, per motius de salut o altres impediments, m’ha sigut impossible assistir a una reunió ja programada, la desil·lusió ha sigut tan desproporcionada, el públic ha protestat amb tanta vehemència, que ha arribat a plantejar problemes d’ordre públic.
Per tot això, veritablement, no trobe cap motiu pel qual haja de canviar la meua inconfusible personalitat. Em queda un llarg i virtuós camí al davant.
