Soc el típic “home espill”. No sé si aquesta manera de ser és una qualitat o un defecte, si és positiva o, per contra, incideix negativament en el meu desenvolupament com a ésser.
Al marge dels efectes que cause aquesta virtut o imperfecció, la veritat és que em sent tremendament inquiet i vacil·lant. Pot ser que l’única missió que tinc en aquesta vida siga actuar com a “home espill”, fet que comportaria una funció estrictament adreçada al proïsme, deixant a un costat el meu propi interés, encara que, tal vegada, eixe interés estiga determinat i dirigit, des d’un principi, als altres. Pense, en poques paraules, que existeix la possibilitat de quedar totalment despersonalitzat.
Soc l’amic ideal per als desventurats i desprotegits de la fortuna. Quan algun d’aquests individus està davant de mi, la meua transformació és immediata, fins a adoptar una imatge mental i física el més proper a la seua. El geperut s’alegra de veure un altre geperut, l’imbècil de riure’s d’un altre imbècil, el cec de sentir la desgràcia compartida, el botijós de sentir paraules farfalloses en una altra veu, el pobre de compadir al pobre captaire, etcètera. Cadascun d’ells em veu tal com és ell. D’aquesta manera naix immediatament un corrent d’empatia, d’amistat i de confiança difícil de trencar.
Per contra, quan em trobe davant un home ben format, simpàtic, divertit, ben plantat, intel·ligent, admirat, ric i encimbellat, davant d’un ésser amb unes metes materials i espirituals aconseguides, veuen en mi un rival, un competidor, i de sobte un rebuig mutu naix amb prestesa entre ambdós. L’odi, fent una el·lipse (per no mostrar la seua vertadera cara), curiosament, ens uneix perquè considerem que així serem més forts.
En comptades ocasions he intentat reflectir una imatge contrària a la que rebia, però el resultat ha estat desastrós. En el primer cas, l’enveja es va apoderar de seguida del subjecte oposat a mi i en el segon, el menyspreu aparegué com un llamp. En qualsevol cas, sempre soc jo el que s’afona fins que no puc alenar.
