Nascut a Biar (Alt Vinalopó) el 20 de juny del 1773, no se sap massa cosa de la infància del nostre protagonista de la setmana. Els seus pares es deien Jaume i Joana i va tenir almenys un germà que seria retor del mateix poble. I si bé no eren potentats ni tenien un gran patrimoni, deurien tenir cert benestar, ja que el jove Vicente va poder estudiar. Va optar pel dret, primer a València i després a Oriola i, ja llicenciat agarraria la diligència cap a Madrid per tal de començar el que esperava que seria una exitosa carrera professional.
Trobaria una faena a la Reial Acadèmia de Jurisprudència de l’Esperit Sant, a San Isidoro el Real, on faria un poc de tot, des de jutge fins a secretari, i més tard al Consell de Castella, on seria un dels lletrats, a més de ser acceptat com a membre de la Reial Societat Econòmica Matritense d’Amics del País. Aquests noms tan pomposos, però, no haurien d’enganyar i als 34 anys, Richart encara no té assegurada aquella plaça de funcionari de per vida amb la qual somia qualsevol bon llicenciat espanyol.
Una guerra sempre ho canvia tot
És just en aquell any, que el món tal com existia fins al moment queda cap per avall. La invasió napoleònica enardeix els ànims patriòtics de la població i esclaten motins i revoltes per tot arreu. A Madrid, el famós 2 de maig enxampa a Vicente repartint pamflets contra “l’usurpador” Josep Bonaparte i enmig dels avalots se les empesca per fer presoner el general Vanderbed i a tres oficials més.
Aquesta gesta fa que el promoguen ràpidament a les files espanyoles. Són temps convulsos i d’un dia per l’altre, el personatge més desconegut pot esdevenir un autèntic heroi popular. Richart aviat destapa les seues habilitats per a la conspiració i l’espionatge. A l’agost del 1808, per ordres del general Tomás de Zerain, creua el riu nedant per conèixer la situació de les tropes franceses i torna, nedant de nou, just per avisar de l’arribada del mateix Josep Bonaparte amb 1.200 homes de reforç. La informació, però, no serveix de gaire, ja que les tropes espanyoles són derrotades l’endemà i han de retirar-se.
Més dura és encara la retirada després de la derrota d’Almonesir, on l’exèrcit espanyol es replega desmoralitzat i en desbandada cap a Andalusia. Allí, Richart agarra el comandament d’una de les columnes i aconsegueix reorganitzar-la i traslladar-la sencera fins a Sevilla. Aquesta serà la nova aptitud en què destacarà. En les noves missions haurà d’anar pels pobles encenent la moral de lluita de la població i reclutant voluntaris i organitza les primeres partides guerrilleres sota el seu comandament.
I quan es requereix “un subjecte intel·ligent de coneguda probitat capaç de complir un treball de gran perillositat i dificultat”, allí està Vicente infiltrant-se darrere les línies enemigues per tal de sabotejar les barques amb les quals travessen el Tajo els seus subministraments.
És ascendit a comissari de guerra en la divisió de Conca i ministre de la Reial Hisenda en la divisió del brigadier Juan Martín Díez el Empecinado. És en aquesta època que té més relació amb els alts comandaments militars, molts d’ells d’origen civil i que primer havien començat com a guerrillers abans d’incorporar-se a l’exèrcit regular. Probablement també és llavors quan ingressa a la maçoneria, on pertanyien molts d’aquests comandants que compartien també les idees liberals, i que compartiria amb altres protagonistes de la sèrie com Julio Cervera o Alberto Carsi.
Ara som al 1812 i el nostre protagonista està destinat a Conca, on se li encarrega la missió més “àrdua i perillosa” de tota la guerra: convèncer els diferents grups armats, a mig camí de la guerrilla d’alliberament i el bandolerisme que s’unisquen en un front comú sota direcció militar.
El difícil retorn a la pau
Al final, no hi ha mal ni bé que dure cent anys i els francesos són expulsats. Amb el retorn de Ferran VII “el Desitjat” pareix que s’han acabat els temps de les penúries. Com a veterà de guerra, el nostre protagonista aspira a una bona pensió i un càrrec governamental, però cap de les dues coses succeeix.
El primer que fa Ferran VII és abolir la Constitució liberal per la qual tant havien lluitat els guerrillers i retorna a l’absolutisme. Només dos anys després del seu retorn apoteòsic ja és un dels monarques més detestats de la història. Ell, a més, desconfia dels patriotes que li han tornat el tron, sí, però amb la condició d’una Constitució de la qual no en vol ni sentir a parlar. Una desconfiança mútua, ja que els càrrecs i les pensions promeses no acaben d’arribar.
El 1815 ja es descobreix el primer complot organitzat pel general liberal i heroi de la guerra Juan Díaz Porlier. El nostre protagonista, malgrat la precària situació econòmica i uns dolors de reuma incapacitants, col·labora en la trama. La historiografia conservadora acusa Richart de rebel·lar-se contra el Rei més pel sentiment de greuge de no veure’s recompensat personalment que no pas per idealisme politic, una acusació que patiria també un altre conegut nostre, l’heroi liberal d’Alacant Pantaleón Boné. Però hi ha una dada que podria desmentir aquesta tesi. Quan participa a la conxorxa de Díaz Porlier, es troba esperant resposta a una sol·licitud d’una plaça al “Ministerio del Crimen” de València -siga el que siga aquesta institució- que encara no li ha sigut denegada.
El complot finalment fracassa per la delació d’alguns dels militars contactats per participar-hi, que pensen que els beneficis de la traïció són majors i més immediats que els d’una improbable victòria. Amb tot, i malgrat que és detingut, Vicente aconsegueix ser alliberat per falta de proves.
La Conspiració del triangle
Només alliberat, el nostre protagonista es posa a analitzar què ha fallat i a preparar un nou colp millorat i infal·lible. Per a dificultar possibles traïcions, ara els conxorxats s’organitzaran en cèl·lules de tres persones, de les quals cada integrant té només un contacte de la cèl·lula veïna. Així, per molt que torturen a algú, només podrà delatar a tres altres membres de l’organització. Una estructura que alguns hi veuen els símbols de la maçoneria -no seré jo qui diga que no- però que després han copiat organitzacions clandestines de tot el món.
Richart posa tots els seus coneixements en acció subversiva, espionatge i comandament en la nova trama. Ho té tot pensat.
Saben que el Rei, com a bon Borbó, té una apetència especial per les cases de barrets, tanta que fins i tot té una prostituta preferida -coneguda com Lola la “Naranjera”- que treballa a un bordell situat al carrer Ave Maria de Madrid. I també un empleat, la funció principal del qual és acompanyar-lo en aquestes “excursions” i fer-les més distretes, un antic aiguador conegut com Chamorro.
Richart contacta amb dos sergents de l’Armada per fer la faena bruta. Hauran d’infiltrar-se a l’habitació de “la Naranjera” i quan hi entre el Rei, emportar-se’l amb ell per tal d’obligar-lo a jurar la Constitució. Calculen que la “natural covardia” del monarca els facilite la faena, però si alguna cosa falla i hi ha resistència, l’ordre és clara: matar a Ferran VII.
Malgrat les precaucions del nostre protagonista, el seu pla va fallar exactament pels mateixos motius que l’anterior: els dos sergents, veient massa arriscat açò del regicidi, van decidir anar a delatar tot el pla. Richart, alertat d’alguna forma aniria a buscar per avisar els seus còmplices, que, per gran sorpresa seua, el detindrien pistola en mà.
Es calcula que hi havia més de cinquanta persones implicades a la conspiració, molts d’ells alts oficials militars i herois de guerra, però l’organització de Richart va fer que, finalment, només es poguera certificar la participació de dos persones: ell mateix i un barber o sastre -segons les versions-, anomenat Baltasar Gutiérrez.
Ambdós serien condemnats a mort i executats a la plaça de la Cebada de Madrid el 6 de maig del 1816. Després, el cos del nostre protagonista seria desmembrat i el seu cap penjat en una gàbia a la porta d’Alcalá.
