Cada any, per aquestes dates, es produeix el mateix estrany fenomen. Un valencià és homenatjat amb tots els honors per les màximes autoritats franceses, mentre que ací tothom fa veure que no ho veu. De fet, fins fa escassament una dècada era algú pràcticament desconegut.
Estem parlant, és clar, d’Amado Granell, nascut a Borriana el 5 de novembre del 1898, fill d’un importador de fusta, el 1921 va allistar-se a la Legión, on assolí el grau de sergent, es diria més per esperit d’aventura que per necessitat, ja que venia d’una família relativament benestant. Participà a la guerra colonial del Rif, just després del Desastre de l’Annual i combaté les Llomes de Bujarrat enquadrat en la V Bandera González de Córdoba.
Amb tot, pareix que l’exèrcit no el convencé del tot i poc després l’abandona i torna al País Valencià, on funda una tenda de motocicletes –una de les seues grans passions- a Oriola. En aquella època es casa i també s’afilia a la UGT, malgrat no ser un treballador assalariat. La seua ideologia es va escorant a l’esquerra i l’octubre del 1934 participa en la vaga general insurreccional que la UGT, el PCE i el PSOE intenten organitzar arreu de l’estat –encara que només arrelaria realment a Astúries. Després de les eleccions municipals del 1936 resulta escollit regidor a Oriola pel partit Esquerra Republicana de Manuel Azaña.
Ja iniciat el colp d’Estat per part dels seues antics companys de la Legión, Granell no dubta a posar-se al servei de la defensa de la República. Primer com a enllaç del Comitè Antifeixista d’Oriola, després a l’Exèrcit Popular Republicà. La seua experiència militar és mel de romer per a unes forces armades creades de nou. De seguida és ascendit a major i rep el comandament del Regiment Motoritzat de Metralladores, compost per uns 1.200 homes, i participa a la defensa de Madrid i a la batalla de Terol. El 1938 passa a ser comandant de la 49a Brigada Mixta i li encarreguen la defensa de Castelló de la Plana.
Davant el col·lapse de la República, el 28 de març del 1939 arriba a Alacant, on la situació és desesperada. Milers de persones s’amunteguen al port de la ciutat sense cap escapatòria davant l’avenç feixista. Granell, però, és dels 2.700 afortunats, entre civils i militars, que aconsegueix pujar al famós Stanbrook, el vaixell anglès que va traslladar els refugiats fins al port d’Orà, a Algèria, llavors colònia francesa.
A Algèria, el tracte de les autoritats franceses no va ser gaire millor que el que van tenir els centenars de milers de refugiats que van creuar els Pirineus, però amb l’ocupació del país per part dels nazis, la situació encara empitjoraria. Ara, Algèria estava sota administració del Règim de Vichy, aliat de Hitler i Franco. Els refugiats republicans són l’enemic. Són internats a camps de presoners en ple desert del Sàhara on, en teoria, han de construir una fantasmagòrica línia fèrria enmig de les dunes. Allí, la vida és duríssima, sota temperatures extremes de calor durant el dia i fred a la nit, amb poca aigua i menjar insuficient, obligats a treballs forçats sota la vigilància dels sàdics militars francesos.
Camí a París
La situació fa un tomb radical el novembre del 1942. Amb l’Operació Torch, les tropes estatunidenques, britàniques i les Forces Franceses Lliures del General de Gaulle es fan ràpidament amb el control de Marroc i d’Algèria. Els presoners són alliberats, però les forces franceses van curtes de personal –de fet, el gruix de les seues tropes són senegalesos i txadians dels regiments colonials- i ofereixen als antics militars republicans unir-se a la Legió Estrangera francesa. Es tracta d’una força d’elit, enormement motivada per combatre el feixisme i amb molta experiència militar. Fins a 7.000 homes van accedir.
Granell és destinat a la 9a Companyia del Regiment de Marxa del Txad, on se l’assigna el grau de tinent, sota el comandament del general Leclerc, juntament amb altres 2.000 espanyols. La companyia serà coneguda com «La Nueve», en castellà.
Després de participar en la conquesta de Tunísia, contra els AfrikaKorps d’Eric Rommel, són traslladats a Anglaterra i, d’allí desembarquen a Normandia, a la Platja Utah l’1 d’agost del 1944, només set setmanes després de les primeres onades.
Una volta vençuda la primera resistència nazi, la idea original d’Eisenhower era rodejar París per no perdre temps en l’avanç cap a Alemanya, en considerar que la ciutat no tenia cap importància tàctica i que a més, implicava haver-se de preocupar per alimentar una població molt gran.
Per frustrar aquests plans, la resistència francesa organitza una insurrecció massiva el 19 d’agost, davant la més que probable massacre d’una resistència heroica però falta d’armes i municions, de Gaulle exigeix a Eisenhower desviar-se cap a París i, a més, que les primeres tropes en entrar a la capital siguen franceses. El general americà accedeix amb una sola condició: no vol que els soldats que apareguen en els diaris de tot el món alliberant París siguen negres. Als EUA encara funciona la segregació, especialment dura a l’exèrcit. De Gaulle no té massa alternatives, «La Nueve» és pràcticament l’única unitat formada quasi exclusivament per europeus. Seran així els encarregats d’entrar a París.
El 24 d’agost, els blindats de «La Nueve» entren per la Porta d’Itàlia i la Porta d’Orleans i arriben sense trobar massa resistència fins a l’Ajuntament, en mans dels resistents. És allí on un fotògraf capta la icònica imatge de Granell amb el cap de la policia de París que apareixerà l’endemà a la portada del Libération, identificat erròniament com un soldat americà. Després, la seua participació seria amagada per l’interés de de Gaulle destacar les accions franceses juntament amb les pressions del Règim franquista. En realitat, tota la història no seria explicada fins al 1964 pel Capità de «La Nueve», Raymond Dronne,
El Regiment de Marxa del Txad continuaria la guerra cap a Alemanya i participaria en l’assalt del Niu de l’Àguila, el refugi de Hitler als Alps bavaresos i on les faccions més fanàtiques de les SS planejaven mantenir una guerra de guerrilles. Dels 144 homes que componien la 9a Companyia quan va desembarcar en Normandia, únicament 16 van sobreviure a la guerra. 96 dels seus morts van ser excombatents republicans espanyols.
El Casal Valencià de París
Granell, però, malalt i abatut pels companys morts, abandonaria la guerra al novembre del 1944, encara que la seua aventura encara no havia acabat. El seu prestigi com a heroi de guerra el portaria a fer de mediador en un intent d’aliança entre republicans i monàrquics per expulsar Franco del poder a canvi d’acceptar a Joan de Borbó com a rei, amb ajuda dels Aliats.
En representació del govern de Largo Caballero, Granell va viatjar fins a Lisboa, on es va reunir amb els representants del monarca exiliat, però l’operació mai es duria a terme.
De retorn a París, el 1947 fundaria la Casa Regional Valenciana de la ciutat, una institució que encara hui existeix i és un punt de trobada de tots els valencians que viuen a la capital francesa, amb celebracions de les falles, paelles i campionats de truc o pilota.
Tres anys després fundaria també un restaurant anomenat «Los Amigos», però la vida a França no li feia el pes, així que va decidir tornar amb papers falsos a l’estat espanyol. Primer es va instal·lar a Santander, després a Barcelona, Madrid, València i finalment a Alacant, on el 1969 obriria una tenda d’electrodomèstics anomenada Kolster l’avinguda Poeta Zorrilla d’aquesta ciutat.
Malgrat que aparentment estava retirat de la vida política després de la fracassada operació per tombar Franco, la realitat és que molts militants comunistes van tornar en condicions similars a les de Granell per organitzar la resistència interior al feixisme. Amb tot, no consta que mai fora detingut o investigat per la policia franquista, encara que el 12 de maig del 1972, quan vivia a Sueca, moriria en un accident de trànsit en xocar el seu cotxe contra un camió quan es dirigia al consolat francès per gestionar una papers relacionats amb la seua pensió de militar. Tenia 74 anys i va deixar inacabades les seues memòries.
Condecorat amb la Legió d’Honor –la màxima distinció militar francesa- Granell allí va ser sempre reconegut com un heroi, però va preferir seguir combatent el feixisme al País Valencià abans que una vida còmoda a l’exèrcit francès.
I mentre cada 24 d’agost les màximes autoritats franceses li retien homenatge, ací era un absolut desconegut. El primer reconeixement a València l’organitzaria l’Institut Francès de la ciutat sense la presència de cap autoritat, ni autonòmica ni municipal ni estatal.
Només els darrers anys, la seua increïble història ha començat a ser recordada i reconeguda, encara que no sense problemes ni entrebancs.
