Indubtablement, la nota indica, ben a les clares, el lloc i el moment on han d’arreplegar-me. Espere que no haja passat res que els impedisca desplaçar-se, i el petit retard siga quelcom anecdòtic.
És qüestió de distraure’m durant la hipotètica espera, perquè com més hi pense, més insofrible serà la tardança. Vertaderament, mai han arribat tard a cap cita, és consubstancial en ells aquesta circumstància, i, en certa manera, seria la primera vegada que una cosa semblant passara. En tot cas, sempre tinc la possibilitat de tornar a casa i intentar posar-me en contacte amb ells. No obstant això, seria graciós, i atés que ma casa està a uns quants quilòmetres de distància, que, mentrestant, arribaren, i en no veure’m, prosseguiren el camí sense esperar ni preguntar-se per la meua absència. Per tant, pense que el més assenyat és esperar el temps que faça falta, i no estarà de més que jo mateix em procure algun joc o distracció per a passar les evidents hores d’espera (i dic evidents perquè almenys les passades ho han sigut i no veig motiu perquè les següents deixen de ser-ho).
Assegut en una pedra llisa, amb lleus rugositats capritxoses al fons, que no afecten gens la meua comoditat, envoltat de matolls infestats d’insectes repulsius i irritants, i a la vora d’una carretera per la qual, des de la seua construcció, cap vehicle ha transitat, decidisc amenitzar la meua espera fent reflexions maldestres, encara, això sí, originals i netament autòctones del meu ésser. Això no serà obstacle perquè la meua atenció siga perceptible i atenga qualsevol eventualitat que es produïsca en el camí pel qual ha d’arribar l’esperança, i amb ella l’abandó de tan sòrdid indret.
La nota que m’enviaren diu, d’una manera inequívoca, el lloc i l’hora on havia de trobar-me perquè m’arreplegaren; fins i tot, pot ser que les paraules no tenen més significat que el que els ha volgut donar l’autor en eixe moment, perquè poden no expressar el que per si mateix diuen, sinó el que eixe instant representava per al seu faedor; i això no hi ha ningú, fora d’ell, que puga comprendre-ho. Per això, tal vegada, les meues deduccions siguen falses i no siga aquest el lloc, i molt menys el dia i l’hora correctes. Emperò no tinc més remei que fiar-me de les meues interpretacions, ja que és amb l’única base (malauradament) que puc contar.
“La imaginació de les persones, sobretot quan la ment no està ocupada en alguna cosa relativament important, vaga d’una manera absurda i desgavellada per ella mateixa. Passa que una idea no és més que la mare de la posterior, i per tant tan efímera com la seua filla, i així successivament. No té fi ni espera. Em resulta molt difícil mantindre una idea quieta, immòbil, per una estona indeterminada i llarga; encara que la meua ment ha sabut recórrer el temps i tornar sobtadament per a contar-me amb detall tot allò que no ha pogut comprendre, allò que no ha pogut esbrinar”.
“La part dolenta de l’ascetisme de cos és que fa que done via lliure al seu epicureisme de ment; la qual cosa, evidentment, implica una bona dosi d’hipocresia, ja que tant l’un com l’altre tenen perfecte dret al plaer, tal com cadascú l’entenen. No té per què existir, en aquest cas, un amo i un esclau”.
És veritat que les esperes mai m’han agradat, sobretot des de qualsevol de les dos parts que la componen, àdhuc des de la mera posició d’espectador, em semblen repulsives i aberrants; tant és així que haurien de dictar ordres legals (o il·legals, per al cas és el mateix) que perseguiren tals demostracions de mancança d’ètica i urbanitat.
El problema se m’agreuja per moments, i un futur molt negre preveig per a la meua persona, atés que, malauradament, per a mi (i per a la consciència d’ells) no tinc absolutament res per alimentar-me, ni tan sols els estris o adminicles pertinents per a una llarga espera. Desitge que aquesta no es perllongue en gran manera, ja que seria bastant penosa la meua situació, sense cap dubte.
“Infinitat de vegades, vista la vida, tinc ganes de pegar mitja volta i tornar d’on vaig vindre; ho he intentat diverses vegades, però no recorde on vaig començar el camí. És curiós comprovar que prompte s’oblida el camí recorregut, les seues corbes, els seus pendents, els seus racons, els seus amagatalls, les seues revoltes, les seues quietuds, tot l’experimentat en la pròpia carn, però alhora tot estranyament assumit i oblidat. Tem que no em queden forces per a continuar evitant obstacles (soc incapaç de fer-ho, perquè jo mateix ho soc). Per què aquells que menys deuen a la vida són els que més s’hi aferren?”
És possible, també, que d’una manera inconscient, encara que deliberada, i per tant conseqüent amb mi mateix, haja triat un indret distint del determinat pels meus amics.
“Recorde que quan era menut aprofitava el bes de ma mare, l’adeu de mon pare, per agafar suficient alé per a poder respondre a preguntes capcioses i plenes de malignitat que em llançaven contínuament els meus sàdics professors (la inconsciència és l’arma preferida per aquells que es declaren freqüentment innocents).”
“Encontres joiosos, indubtablement n’he tingut, però el que més feliç mossa m’ha fet, aquell que recorde amb més estima (aliena i multitudinària), va ser quan vaig reclamar amablement una fotografia dedicada a la muller més bella del país, i ella va tindre la gentilesa (delicadesa, més bé) de donar-me-la de petita dimensió perquè poguera transportar-la d’un lloc a un altre sense sofriments físics, per la meua part, ni despeses innecessàries de portafolis de grandària incommensurable. Tot això és prou motiu per a donar gràcies per haver nascut; junt amb altres coses que no venen al cas, naturalment.
També he de dir, que quan apareix la malaltia, aquests casos de goig i satisfacció desapareixen de la teua història, per a emergir novament, això sí, quan aquella ha desaparegut. El govern hauria de decretar una llei per la qual se suprimiren totes les malalties, o, almenys, canalitzar-les envers la cartera dels milionaris”.
“Succeeix que constantment el camí que prens és un miratge, però… és tan summament bell i plaent transitar-hi!”.
Pot ser que siga això el que m’ha passat. Tal vegada els meus amics no existeixen o estiguen esperant vanament durant dies la meua arribada, sense adonar-se que jo no existisc, i que jo faça exactament el mateix, sense moure’m d’on, inicialment, havia d’estar.
Evidentment, suportar diversos dies en l’espera i tractant de raonar, porten d’una manera indirecta a la desnutrició i l’esgotament total. I el cas és que no ha passat pel meu costat ni tan sols un caminant (almenys a pocs metres de mi) des de fa diverses jornades, i dubte que els meus amics vinguen ja, emperò, per altra banda, m’és impossible moure’m: en primer lloc, perquè seria inconscient per la meua part, ara que tal vegada estan a punt d’arribar, que m’absentara per un pensament tan insignificant; i, en segon lloc, perquè les meues cames no m’obeeixen a causa de la feblesa que em domina. Necessite, de manera peremptòria, alimentar-me, o almenys, beure una mica de líquid que sadolle aquesta set tan tremenda que em provoca l’espera imaginada. Sé que el meu defalliment no és passatger, que és el principi del final, i per tant seria de necis intentar solucionar-ho; quan és clar que és irreversible el trajecte, és millor guardar les forces que encara em queden per a tractar de comprendre el procés de la meua mort per abandó. Encara que també és veritat que el fet de comprendre-ho no em solucionaria res en absolut. És millor tancar els ulls i esperar, plàcidament, l’arribada dels meus amics.
Mentrestant, Estragó i Vladimir esperaven Godot en el voral contrari de la carretera; i al costat d’ells, hi era el Coronel esperant la pensió.
