De Pascual Enguídanos, normalment se’n destaca la productivitat. El recompte més acurat de totes les novel·les que va arribar a publicar assegura que van ser 368. El que oblida la xifra, però, és que aquests números no sols eren absolutament habituals en la literatura popular –o de quiosc o, fins i tot pulp, si volem importar el terme anglès- sinó fins i tot modestos. Un autor com Ralph Barby en va escriure més d’un miler i, segur, que no va ser el que més.
Llavors, perquè va ser important Enguídanos?
La literatura popular va ser absolutament menystinguda per l’acadèmia i les classes cultes, però que pensaríem hui d’uns autors capaços de fer llegir a unes classes populars amb prou feines alfabetitzades i vendre centenars de milers –sinó milions- d’exemplars? No hauria de ser un fenomen a estudiar per aquelles institucions que treballen pel foment de la lectura? Era un gènere on l’únic que importava era la producció constant, la qualitat estava totalment sotmesa a la quantitat i calia complir estrictament els terminis de lliurament que podien ser quinzenals o fins i tot setmanals, ja que els lectors esperaven, amb el duro a la mà, poder seguir la seua sèrie preferida. Si a això hi sumem l’extrema precarietat dels autors –que havien de fer diferents sèries per arribar a finals de mes, podem entendre com s’escrivien els llibres. Hi ha articles de revistes que precisen més profunditat.
I en aquest món de les presses i la productivitat, si en alguna cosa va destacar Enguídanos –o més aviat George H. White, el seu pseudònim principal- és que va ser un dels que més qualitat i profunditat aconseguiria en la seua obra. I també més reconeixement del públic, encara que a la seua Llíria natal, a penes si era conegut com «l’escriptor», dit amb un cert deix de menyspreu o, com a mínim, de cosa rara.
Com dèiem, Enguídanos va nàixer a Llíria el 13 de desembre del 1923, en una família humil. Com era habitual a l’època, però també per l’esclat de la guerra, va deixar els estudis als 13 anys i tota la seua formació va ser autodidacta, traient-se el batxillerat per lliure. Fill dels perdedors –la família era blasquista- va quedar exclòs del món intel·lectual, treballant d’obrer, en una mina i, posteriorment «ascendint» a oficinista.
A principis de la dècada del 1950 comença a escriure llibres per encàrrec a l’Editorial Valenciana, llavors, una de les més potents de l’estat tant en les novel·les de quiosc com en còmics. Signant com a George H. White toca tots els gèneres més populars de l’època: l’oest –un dels que més triomfava- espies, policials, bèl·liques, fins i tot alguna de romàntica, precisament en gènere amb s’estrenà, amb el pseudònim d’Amando Ravel. Però la passió d’Enguídanos era una altra, un gènere llavors pràcticament desconegut a l’estat espanyol i amb molts pocs seguidors: la ciència ficció.
Després d’aconseguir convèncer a Josep Soriano –responsable de l’Editorial Valenciana, a més d’autor de Jaimito- de provar aquesta via, s’iniciaria la col·lecció Luchadores del Espacio on s’inscriuria la Saga de los Aznar, una autèntica «novel·la-riu» que comptaria amb 61 volums editats en dues temporades, la primera entre el 1953 i el 1959 i la segona entre 1974 i 1978, quan quedaria tallada pels problemes econòmics de l’editorial.
Obrers del teclat
La tasca que realitzava Enguídanos i els seus col·legues de la literatura popular estava més pròxima a la producció en cadena que a la romantitzada creació literària. Les editorials no soles imposaven uns ritmes de treball infernals, sinó que pagaven per obra feta, sense donar dades del volum de vendes i dificultant que els autors es conegueren.
L’empresa que més va excel·lir en aquest sistema d’explotació va ser la barcelonina Bruguera, qui en un moment donat va arribar a dominar el mercat de la literatura popular, no sols a l’estat espanyol, sinó al conjunt d’Amèrica Llatina. El fitxatge amb Bruguera a la segona meitat de la dècada de 1950 va permetre a Enguídanos ser conegut internacionalment i millorar els seus ingressos, però per fer-ho va haver de buscar un segon pseudònim, Van S. Smith, per tal de seguir col·laborant amb Valenciana. Les editorials exigien una exclusivitat que es resolia de forma molt pragmàtica.
Entre les altres exigències del moment –no totes culpa de les empreses, cal dir- hi havia també que la història se succeïra fora de l’estat espanyol –i més si hi havia violència- i que els pseudònims foren en alglès, que es considerava més prestigiós, encara que hi havia un altre motiu. La novel·la popular va ser el refugi de molts escriptors i intel·lectuals del bàndol republicà –encara que fóra de forma tan perifèrica com la d’Enguídanos-, depurats dels cercles culturals més institucionals. Per això, també aquest tipus de llibres –més lluny dels radars de la censura- van convertir-se en un bastió dels missatges subversius encriptats. Des dels mons utòpics socialitzants de les galàxies llunyanes fins als herois solitaris que s’enfrontaven al poderós el les planures de l’oest americà, les novel·les d’Enguídanos i tants altres autors connectaven amb unes classes populars sotmeses a una realitat asfixiant i amb ganes de somiar.
Un pioner del gènere
Malgrat que a partir dels anys 50 hi ha el boom de la ciència ficció als EUA, a causa de l’aïllament imposat per la dictadura franquista, a penes s’hi van arribar materials ací. Enguídanos tenia com a única referència autors de la preguerra, com Edgard Rice Burroughs, Doc Savage, o els còmics de Flash Gordon, a banda de l’espanyol José de Elola i, naturalment els clàssics Jules Verne i Herbert George Wells, amb els qui compartia la ideologia socialista.
Així doncs, Enguídanos, i altres van haver de crear una tradició literària pràcticament de zero, convertint-se el de Llíria en el pare indiscutible de la ciència ficció a l’estat espanyol.
De fet, la precarietat de l’ofici acabaria, posteriorment, jugant a favor de la seua qualitat literària. El 1964 aconsegueix plaça de funcionari com a mecanografista al departament d’Obres Públiques de l’Ajuntament de València. No deixà d’escriure, però, llavors, alliberat de dependre econòmicament de l’escriptura endega el seu projecte més ambiciós. El 1974 no soles reprén la Saga de los Aznar –de nou escrivint a Valenciana com a George H. White, una volta liquidada la relació amb Bruguera- sinó que reescriu tots els llibres de la primera etapa, actualitzant les històries a les tendències més modernes del gènere de l’època. Una gesta pràcticament única en el món de la literatura de quiosc i que demostra la passió d’Enguídanos per la seua obra, més enllà de la seua finalitat econòmica..
Com dèiem, la sèrie no sobreviurà a la crisi econòmica de finals dels 70, però precisament l’any final, el 1978, és reconeguda com la millor sèrie de ciència-ficció publicada a Europa. Tota una fita per una literatura tan menystinguda.
Amb la fi de l’Editorial Valenciana i les seues publicacions, Enguídanos desapareix de l’escena pública. El fet que pràcticament ningú no en coneguera el nom real hi ajuda molt. No és fins al 1994 que els fans de la ciència ficció el localitzen i comencen a reconèixer-lo i homenatjar-lo.
Finalment va morir el 28 de març del 2006 a la mateixa Llíria d’on no s’havia mogut mai –excepte amb la imaginació- i on encara en pràcticament un desconegut per la majoria dels seus veïns.
