Tradicionalment, el segle XV valencià s’ha presentat com una centúria d’esplendor cultural i vitalitat econòmica. Una imatge que, però, fa dècades que es qüestiona i que recentment ha revisat amb profunditat el medievalista Juan Vicente García Marsilla en el seu treball “Segle d’Or o segle de Plom?”. Les dades que aporta indiquen que aquell suposat moment d’or va comportar, en realitat, un fort desequilibri entre la ciutat de València i la resta de ciutats i viles del regne. Si ho observem des de la perspectiva de les Corts, és fàcil entendre com aquesta asimetria acabà traslladant-se amb claredat al funcionament del braç reial—el que representava precisament ciutats i viles de jurisdicció monàrquica.
Tal com ja s’ha assenyalat en capítols anteriors, l’estament reial tenia una estructura marcadament jeràrquica encapçalada per València, Xàtiva, Morella, Alzira, Castelló de la Plana, Oriola, Alacant.
D’una banda, València posseïa la meitat del vot del braç i, en correspondència, havia d’assumir la meitat del donatiu. A més, podia enviar quatre síndics a les sessions. D’altra banda, Xàtiva i Morella tenien dret a assistir amb dos síndics, tot i que a un únic vot cadascuna, mentre que la resta de viles participaven amb un síndic amb un vot; i totes elles es farien càrrec de la resta del 50% del donatiu de l’estament, contribuint de forma desigual en funció del seu nombre d’habitants. Com impactà, l’augment de les desigualtats entre la capital i la resta del regne en el funcionament del braç reial? Podem observar-ho a través de quatre indicadors:
En primer indicador és la mateixa l’assistència a Corts. En principi totes les ciutats i viles rebien una carta de convocatòria amb el lloc, la data i els motius de la reunió. Aleshores, els jurats i consells respectius devien elegir lliurement el seu síndic representat a corts. En origen, ser síndic era un càrrec preuat, reservat sovint a les personalitats més destacades de cada comunitat. I així va continuar sent en el cas de les dues ciutats més important, València i Xàtiva, i a la que se sumaria Oriola, que veuria créixer la seua població. Front aquestes tres universitats (municipis), des de finals del segle XIV, la pèrdua poblacional de les viles, la consegüent reducció d’ingressos fiscals i la crisi de la seua clavaria, cada vegada més dependent dels creditors rendistes de la capital, feren que anar a Corts fora un luxe no a l’abast de totes les viles.
Cal considerar que una vegada elegit el síndic, el consell havia d’assumir les despeses del viatge, les dietes, l’estada i el salari, que solia pagar certa quantitat bestreta. Un cost difícil de preveure, ja que depenia de la durada de les assemblees parlamentàries que podien allargar-se durant setmanes, a mesos o anys. Davant aquesta realitat, la majoria de viles a finals del segle XIV va tendir a delegar la representació en corts als síndics d’una altra vila, com a procurador d’aquella, per exemple, en les Corts de 1436 Alzira delegà la seua participació en Lluís Tallada, síndic de Xàtiva.
En segon indicador a considerar és el canvi forçat de model de representació.Des de mitjans del segle XV moltes viles pagaren un salari anual a un notari o advocat resident a la capital valenciana per tal d’estalviar costos de desplaçament i dietes. Així, com va estudiar José Antonio Alabau l’elit alcoiana va delegar la seua representació en Jaume Navarro, notari de la ciutat de València en les Corts de 1443-1446; i Alzira contractà per a les Corts de 1459 a l’alzireny Miquel d’Aranda, notari resident a la ciutat de València, qui en concloure les seues tasques rebria un salari de 300 sous. Ja en 1467 el mateix consell alzireny l’establiria un salari de dos-cents sous anuals per al notari procurador resident a València.
El tercer indicador és el problema dels fogatges, és a dir el nombre d’habitants en sentit d’unitats fiscals. Un dels elements que va aprofundir en les desigualtats fou la negativa de la ciutat de València a actualitzar el nombre de focs, segons la realitat demogràfica del segle XV. Això implicava que les viles contribuïen als donatius segons el fogatge de 1357, és a dir el recompte de població fet aleshores i que ja a les altures de 1400 era irreal. En molts casos, això suposava pagar pel doble d’habitants dels que realment residien en una vila. La injustícia era manifesta i generava tensions constants en les Corts front a l’immobilisme d’una València que temia ser la gran perjudicada si s’actualitzava el recompte.
I, finalment, l’últim indicador era la batalla per la jerarquia interna del braç. La crisi poblacional va intentar ser aprofitada per Oriola per avançar posicions i passar per davant de Morella, en l’ordinació interna. Un conflicte que va motivar la protesta de les viles afectades que contraargumentaven amb raons històriques com aquelles havien gaudit de la posició des de temps la conquesta i que de llavors havia contribuït més als donatius que els oriolans.
Amb tot, l’encariment de l’assistència a Corts; la dependència d’intermediaris residents a València, el manteniment d’un fogatge antiquat i les tensions per la jerarquia interna del braç revelen un procés de centralització complex, que afavoria clarament la capital i alhora consolidava l’estat valencià. El regne de València no era perfecte. Les Corts no eren democràtiques. El braç reial no defensava el conjunt de població del territori de reialenc. I les desigualtats s’incrementaren com en qualsevol altre estat d’Occident d’aleshores. Ara bé, si el regne hagué d’assumir —no sense sacrificis— l’enfortiment de la seua capitalitat per convertir-se en centre d’un estat que perduraria fins al 1707, hui, tot i la persistència de profundes diferències internes, cal recuperar València i l’únic estat que la dignifica: aquell que porta el seu nom i ens concedeix la identitat.
Bibliografia
Alabau Calle, José Antoni, “Per tot be avenir de la nostra vila. El sistema representativo de las villas reales durante la Baja Edad Media. Alcoy en las Cortes de 1443-1446”, Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries. Barcelona: Parlament de Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, vol. I. 2005.
Bernabeu Borja, Sandra, “Alzira en les Corts del regne de València en temps de Joan II (1458-1479)”, Anales de la Universidad de Alicante, n.25, 2024.
Garcia Marsila, Juan Vicente, “Segle d’or o de plom? Mesurant la realitats social i econòmica de la València del quatre-cents, en Pere Ortí o Pere Verdés (eds), Barcelona, esplendor i crisi del segle XV, Barcelona, Musea Història de Barcelona, 2025.
