Les Corts del regne de València (I)
L’any passar es va celebrar a Gandia una jornada que commemorava el 770 aniversari de la seua creació com a universitas, és a dir com a municipi. En aquell context, en què també s’abordava la perspectiva de gènere, la historiadora Raquel Madrid em recordava i facilitava el discurs de la reina Maria, monarca consort de la Corona d’Aragó, pronunciat en l’acte d’obertura de les Corts del regne de València de 1421.
Aquell discurs contenia les paraules de la primera dona que, en qualitat de lloctinent general del regne, convocava les Corts. En ell pregava que “tots los actes que en la dita cort se faran sien vàlits, axí com si aquells eren fets per lo dit senyor rey personalment”. I així va ser, perquè les elits valencianes, tot i que dividides, acabaren decidint que l’absència d’Alfons el Magnànim no els impediria fer ús de la seua màxima institució representativa. L’estat d’estats i la societat valenciana s’adaptaven a la realitat i es modernitzaven.
Era un acte més transcendent del que els contemporanis tindrien consciència, ja que transgredia també el relat misogin hegemònic, difós a partir del segle XIII. Aquest relat, d’inspiració cristiana, va tenir la seua projecció en els Furs de València, en l’obra de Francesc Eiximenis i, per descomptat, en els sermons de sant Vicent Ferrer. Un relat del qual s’exceptuava a les reines i dones nobles, fent de les desigualtats socioeconòmiques la vertadera distinció en les formes d’interpretar la naturalesa humana.
Més enllà de trencar amb el to androcèntric habitual —aquell que situa l’home com a centre de totes les coses—, l’excepcionalitat del cas de la reina Maria com a figura de màxima autoritat s’entendrà millor si coneixem el desenvolupament i el funcionament pràctic de les assemblees parlamentàries. Així que hui, tal com vam dir que faríem, ho abordem.
Començant pel desenvolupament, cal partir del fet que l’única persona amb sobirania per a convocar les Corts era el rei de la Corona d’Aragó, qui tenia la sobirania. A efectes pràctics, la convocatòria era notificada per la cancelleria reial als representants dels tres braços (eclesiàstic, militar i reial) mitjançant una lletra de manament o carta de citació, que contenia el motiu, el lloc i la data de reunió. El bon estament del regne o la sol·licitud d’ajuda per a la guerra van ser els motius més recurrents, mentre que València va ser per excel·lència el lloc de celebració, encara que en certes ocasions va compartir seu amb altres viles del regne. D’altra banda, el seu emplaçament a Montsó o Traiguera va respondre a la celebració de les Corts Generals de la Corona d’Aragó, en què es reunien per separat les assemblees de cada regne i del principat amb el rei.
Una vegada congregades, les Corts es podien allargar durant mesos o fins i tot anys, desenvolupant-se en diverses sessions, en què només coincidien els tres braços conjuntament sota la presidència del monarca a la sessió d’obertura i a la de clausura. A la primera, el rei exposava els problemes i necessitats financeres de la monarquia. Després d’aquesta reunió, s’iniciaven els parlaments que eren les assemblees per separat de cada braç amb el rei, constituint-se alhora comissions, juntes i tribunals i anomenant-se tractadors, examinadors de memorials i jutges de greuges que recollien membres dels tres estaments per buscar un consens de les parts. Finalment, a la sessió de cloenda el rei acceptava expressament les demandes dels braços a partir de la promulgació de furs i reparació de greuges i s’acordava la quantitat del donatiu.
Aquest darrer, una vegada dissoltes les reunions parlamentàries, era recaptat pels tres estaments mitjançant el compartiment (donació proporcional de cadascun dels braços) o generalitats (impostos indirectes sobre la producció i el consum). Aquest darrer impost va ser tan recurrent en temps de Pere el Cerimoniós, que es va crear de manera temporal, i com ja vam dir, la Diputació del General amb l’objectiu de recaptar el donatiu regi, i que en 1418 donà lloc a la Generalitat.
Les primeres Corts sobre una societat encara colonitzadora foren les Jaume I en 1261, ja que la identitat valenciana començaria a gestar-se a partir del primer terç del segle XIV. Les fams, la pesta i la Guerra de la Unió (1347) i la Guerra contra Castella (1356-1375) marcaren un punt d’inflexió de la consciència col·lectiva, sobre la que sobreïxi la formació de la noblesa valenciana. No és coincidència que l’apogeu de les Corts tinga lloc a mitjans del Tres-cents, quan es va produir la consolidació de la política pactista després de les convocatòries de Pere III, Alfons III, Jaume II i Alfons IV, els qui les van celebrar amb motiu del jurament, l’obtenció de subsidi o de jurar al primogènit, el qual, d’altra banda, solia assumir el càrrec de lloctinent o governador general.
Aquestes tendències es van mantenir en temps de Joan I, Martí I i amb Ferran I, mentre que amb les nou convocatòries d’Alfons V es va assolir una nova embranzida. Per la seua banda, Joan II i Ferran II les van reunir en tres i quatre ocasions respectivament abans que es produís una nova reactivació durant el regnat de Carles I. A partir de llavors les Corts van iniciar el seu declivi fins que el 1707 amb el decret de Nova Planta, quan es van abolir, i junt amb elles el regne de València.
Hui ho deixarem ací, recordant que la memòria històrica del regne ens permet comprendre com es forja la valencianitat, i com s’enforteix, especialment, en conjuntures difícils. I ara en vivim una. A tres dies del primer aniversari de la pèrdua de 229 valencians pel desgovern de Mazón, continuem de dol, sense justícia i amb la festivitat de la Hispanitat reprogramada. Fets i decisions simbòliques. Per això, és adient prendre consciència que si en el passat la reina Maria lidera unes Corts en una societat que tot i voler silenciar les dones ni el mateix rei podia prescindir de la seua, nosaltres hem de fer prevaldre la nostra veu col·lectiva malgrat les adversitats. Continuarem omplint carrers com férem ahir, perquè Mazón mantindrà l’escó, però governarà sobre uns valencians que mai silenciarem que la vida dels nostres, la memòria i la dignitat continuen sent els veritables fonaments del País Valencià.
Bibliografia
Baydal, Vicent, Els valencians, des de quan són valencians?, València- Catarroja, Afers, 2016.
Baydal, Vicent, Corts i assemblees parlamentàries. Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II (1238-1326), València, Publicacions de la Universitat de València-Corts Valencianes, 2023.
Galan Campos, Luis, “La formación de la nobleza valenciana: la distinción social y jurídica (ca. 1270-1400)“, Edad Media. Revista de Historia, nº 26 (2025).
Muñoz Pomer, Marí Rosa, Valencia y las Cortes en los umbrales del siglo XV, Alicante Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2023.
“Gandia 770 anys. De la instauració dels Furs de València en 1254 a l’Estatut de 2006”, 16 i 18 d’octubre de 2024, Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València,[Lletraferit, 14/10/2024].
