Ara que Carlos Mazón ha fet un pas al costat i que la successió del cap de l’executiu del govern valencià es decideix fora de les nostres fronteres, lluny de les nostres sensibilitats i interessos, insistim a donar a conèixer Les Corts, la principal institució del regne de València. Hui aprofundim en elles des de la perspectiva de l’autogovern local valencià, representat en elles en diferents graus. Ho expliquem, com sempre, partint del segle XIII.
L’any 1238, Jaume I va crear el regne de València i va dotar l’antic territori del Xarq al-Àndalus d’un nou ordre cristià i feudal sota sobirania del rei de la Corona d’Aragó. Es creava així una societat colonitzadora i segregada, en què la major part de la població preexistent, la mudèjar, restà completament sotmesa als conqueridors. L’organització jurisdiccional del nou regne va generar dos grans tipus de domini territorial: per una part, el de titularitat senyorial laic o eclesiàstic, fruit de les cessions del rei catalano-aragonés als nobles i institucions religioses com a repartiment del botí de conquesta; i, per altra, el de titularitat del patrimoni reial, o reialenc, que romania sota domini directe del monarca.
Partint d’aquest ordenament, i a mesura que avançava el procés de municipalització —iniciat ja el mateix 1238 amb la promulgació dels costums o furs de València—, es van anar creant universitats (és a dir, municipis) que adquiriren magistratures i càrrecs de govern local seguint el model de la capital. Aquestes universitats es dividirien en universitats de senyoriu i universitats de reialenc, de les quals a més quedava exclosa la població mudèjar, que com a col·lectiu segregat i sotmés s’organitzaven de forma paral·lela en aljames locals sense veu parlamentària.
S’ha demostrat que, pel que fa a la càrrega fiscal i a les dinàmiques socioeconòmiques, no hi havia grans diferències entre uns tipus d’universitats i d’altres, és a dir entre les de senyoriu o les de reialenc. Tanmateix, sí que n’hi havia pel que respecta al nivell de qualitat de vida i, especialment, al grau de representativitat política.
En qualitat de vida perquè en termes comparatius respecte a la monarquia, el senyor eclesiàstic o laic solia exercir major presencialitat i control sobre les universitats, és a dir tenia una major capacitat per a designar els escons anuals de les magistratures locals i, en conseqüència, major control de presa de decisions col·lectives dels seus dominis territorials, sobre els quals havia pogut retenir competències en matèria de justícia, que els donava poder de coerció.
Pel que fa a la participació política regnícola, les universitats sota domini d’una ordre eclesiàstica o dels territoris dependents del capítol catedralici de València quedaven integrades dins del braç eclesiàstic. Les universitats de titularitat senyorial laica s’incorporaven al braç nobiliari, mentre que les que pertanyien al patrimoni reial formaven part del braç reial, dit també el de les ciutats i viles del regne.
En aquest sentit, les corts del regne no eren democràtiques ni representatives de tota la societat, el braç eclesiàstic defenia els interessos de les seues elits religioses; igual que la noblesa arribava a les assemblees parlamentàries per defensar els interessos personals, de llinatge o de partit, que coincidia o no amb els del govern locals dels seus territoris, i que de vegades demanaven privilegis per obtenir major capacitat de subjugació sobre ells. Tampoc era ideal el braç reial, organitzat jeràrquicament per dotar València d’una clara hegemonia governativa sobre el regne. A més, els síndics municipals defensaven els interessos dels seus prohoms, aquells que governaven la ciutat i les viles.
Ara bé, malgrat això, d’entre tots els estaments de Corts, el braç reial era una veu que exercia d’interlocutora directa de la societat local, capaç d’exposar per si sola els seus greuges respecte a altres societats locals, la monarquia, els senyors, l’església o, fins i tot desafiar el relat de la mateixa capital. En aquest sentit, tots els governs locals de totes les viles de senyoriu aspiraven a ser del patrimoni reial, i així ho reclamaven quan tenien l’oportunitat, perquè ser una vila de reialenc significava ser una vila en corts amb veu i vot.
Després de Jaume I, es va produir una enajenació paulatina del territori de Patrimoni Reial a mans de la noblesa durant els segles XIV i XV, que fa afeblir el braç de les ciutats i viles. No obstant això, aquest es recuperaria amb l’embranzida del procés de municipalitat que va tenir lloc, especialment durant els segles XVI i XVII, quan molts llocs que es trobaven dins de les jurisdiccions de viles pertanyents al reialenc s’emanciparen gràcies a privilegis reials, i es constituïren en noves viles, amb dret a participar en Les Corts. Ja en el segle XVIII i XIX els govern locals de les viles de senyoriu reclamaren ser considerades municipis davant la inoperància de fet dels seus titulars i l’exercici pràctic de les funcions públiques dels seus consistoris. La supervivència de les universitats valencianes en l’actualitat, tot i que a través de l’assimilació del model castellà de municipis, mostra la força dels governs locals valencians, la seua adaptabilitat a la realitat canviant, fins i tot en les conjuntures més traumàtiques com la promulgació dels Decrets de Nova Planta del 1707.
Avui, quan València no es governa des del centre de la capital valenciana, cal fer memòria de la necessitat de reforçar la consciència de l’autogovern local, l’única institució amb precedents de lluita, durant segles, contra els sectors socials més privilegiats. La implicació ciutadana ferma i decidida genera canvis i crea noves realitats, i ho estem veient aquest darrer any tan dramàtic. L’autogovern local ha estat sempre essencial per defensar la veu, les decisions i els interessos de la societat valenciana d’època foral i, postforal garantint proximitat, preservant la identitat col·lectiva i unes clares i manifestes aspiracions, únicament i exclusivament, valencianes. Conèixer, assumir i difondre la història local dels nostres consistoris i les seues formes de transcendir als canvis està en les nostres mans i contribueix a lluitar contra qualsevol executiu valencià imposat des de fora.
Bibliografia
Baydal, Vicent, Corts i assemblees parlamentàries. Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II, València, Publicacions de la Universitat de València, 2023.
Guinot Enric, “De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el reino de Valencia”, Studia Historica. Historia Medieval, 35/2 (2017), 37-62.
Guinot Rodríguez, E., Catàleg de Senyories Històriques Valencianes (2024).
