En 1383, Francesc Eiximenis, el principal tractadista polític de la Corona d’Aragó, afirmava en el seu Regiment de la Cosa Pública, dedicada als jurats de València, que per conservar el bé públic els governants devien salvaguardar els fonaments que predicava el cristianisme: unitat, amor i concòrdia. Fa tres dies, en acabar el Te Deum, cantat en valencià, l’arquebisbe Enrique Benavent, amb el seu accent de la Vall d’Albaida, feia una crida a la unió de la societat valenciana amb l’esperança que les diferències no es tornen en divisions. Potser la seua siga l’única veu amb autoritat -inclòs per als no-creients- que encara ressona amb dignitat des de la capital d’un país, que conserva la seua identitat, tot i la vigència dels Decrets de Nova Planta de 1707. Hui combatem aquells donant a conèixer com s’articulava el màxim organisme representatiu del regne de València, les seues Corts, i veient què eren, quines funcions tenien i com s’organitzaven.
En primer lloc, les Corts del regne de València eren el marc institucional en què es desenvolupaven les negociacions entre el rei i els tres braços o estament (eclesiàstica, militar i reial), que constituïren les forces polítiques del regne. Negociacions que anaven definint la unitat jurídica del territori valencià en dotar-lo d’un dret comú, els Furs de València. El primer codi legal, el Costum de València, havia estat concedit en 1238 per Jaume I i va representar la creació politicoinstitucional del regne. Sobre aquest primer marc constituent es van anar elaborant, d’acord amb les necessitats i problemàtiques de cada moment, nous furs o lleis, legalment pactades o paccionades.
Aquesta funció legislativa de les assemblees parlamentàries, s’unirien les seues competències en l’àmbit polític, judicial i financer. Polític, atés que en elles hi havia un reconeixement mutu entre el sobirà, que jurava al principi del seu regnat respectar els furs, i els súbdits, que juraven lleialtat per assessorar-lo en qüestions de pau i guerra. Judicial, perquè l’incompliment de la llei per part dels oficials reials era denunciat com un contrafur, que devia ser reparat pel sobirà. I, financera, perquè a canvi de totes aquestes concessions el rei exigia un donatiu, o subvenció econòmica, per desenvolupar els seus projectes monàrquics.
En el seu conjunt, l’adquisició d’aquestes atribucions per part de les Corts, responia a la convergència d’interessos. D’una banda, el monarca convocava les assemblees per a buscar assessorament i assistència militar i econòmica dels seus súbdits. La monarquia era conscient que havia de respectar l’ordre legal acordat i negociar amb els tres braços, cadascun dels quals defensava els seus interessos particulars. Ara bé, dins dels mateixos braços també hi havia pluralitat d’interessos que devien consensuar-se, ja que cada braç emetia un únic vot. A conseqüència de la intensitat de les negociacions, les Corts es van convertir en un dels fòrums d’encontre on va néixer i desenvolupar-se el pactisme o el contractualisme, una pràctica política que definia les relacions polítiques entre la monarquia de la Corona d’Aragó i cadascun dels seus regnes.
Quant al seu origen i composició, les Corts del regne de València van tenir com a referència les Corts del Principat de Catalunya, organitzades també en tres braços o estaments. A València, entre els tres estaments existiren diferències tant entre el nombre de representants com en la naturalesa de la seua convocatòria. En aquest sentit, mentre que els representants del braç eclesiàstic (bisbes, abats i ordes militars) eren requerits a corts en menor nombre i en funció del seu càrrec o dignitat, per l’estament militar (nobles, cavallers i homes generosos) eren convocats tots a títol personal.
En canvi, pel braç reial, el nombre total de ciutats i viles que tenien reconegut el dret assistir a Corts es va anar modificant, oscil·lant de disset a vint en el segle XV a trenta en el segle XVII, arran creació de noves universitats, o municipis, escindides d’altres. Així mateix, l’ordenació jeràrquica del braç assegurava la preeminència de València (el valor del vot de la qual a escala interna fou igual que al del conjunt del restant membres del braç), després de la qual se situa la ciutat de Xàtiva, amb dos vots, i un vot la resta de ciutat i viles com ara Morella, Alzira, Castelló, Oriola, Borriana, Alacant, Gandia, Alcoi, Vila-real, Ontinyent, Ademús, Castellfabib. Totes elles enviaven a síndics representants elegits pels seus respectius jurats i consells, que defensaven els interessos de les seues respectives elits locals.
Respecte a la periodicitat de les Corts, ja que una vegada finalitzades es dissolien, Jaume I ordenà en 1261 l’obligatorietat dels seus successors de convocar-les durant el primer mes del seu regnat per a jurar furs i privilegis. El seu net, Jaume II en 1302 regula el termini a tres anys, que Pere el Cerimoniós confirma en 1336 i afegí que en cas de no fer-ho el rei no podria imposar penes si li negaven el subsidi. Malgrat aquesta regulació, en la pràctica es reuniren en conjuntures de necessitat econòmica de la monarquia, en especial a partir del regnat del mateix Cerimoniós que les va convocar fins a disset ocasions.
Aquesta recurrència i, per tant, les successives sol·licituds de finançament extraordinari durant el regnat del rei Cerimoniós va donar lloc a la creació d’una comissió delegada de les corts amb la finalitat de recaptar els respectius donatius que s’anaven acumulant. Aquesta comissió va rebré el nom de Diputació del General i una vegada recaptat el donatiu del rei es dissolia. Ara bé, en 1418 adquiriria caràcter permanent, creant-se així la Generalitat Valenciana, que com a organisme de gestió financera del regne prompte va esdevindré un instrument polític.
Hui ho deixem ací, però en quinze dies continuarem amb el funcionament i el desenvolupament pràctic de les assemblees parlamentàries. Mentrestant, mantingueu viva la llengua parlant-la, i la memòria trasmetent-la com un acte de dignitat col·lectiva —aquella forjada des de les diferències i els consensos proclamats a les Corts del regne de València fins al 1707. El 9 d’Octubre ja passat i, per tant, seguim compartint una història viva i silenciada, que no s’acontenta amb una jornada ni amb símbols identitaris folkloritzats.
Bibliografia
Baydal, Vicent, Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: Els orígens del contractualisme al Regne de València (1238-1330), Barcelona, Fundació Noguera, 2014. Ferrero, Remedios, Guia Lluis (coord.), Corts i parlaments de la Corona d’Aragó: unes institucions emblemàtiques en una monarquia composta, València, PUV, 2008.
Baydal, Vicent, Corts i assemblees parlamentàries. Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II (1238-1326), València, Publicacions de la Universitat de València-Corts Valencianes, 2023.
Muñoz Pomer, Marí Rosa, Valencia y las Cortes en los umbrales del siglo XV, Alicante Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2023.
