Des de la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024, que va devastar diverses comarques del País Valencià i ha deixat 224 víctimes mortals i tres desapareguts, hi ha alguns termes referits a la tragèdia que s’han fet habituals. Dana, campa, fang o desastre són alguns d’aquests mots que «han irromput en les nostres vides» i que ara l’Acadèmia València de la Llengua (AVL) estudia i incorpora al seu corpus lingüístic.
De fet, la pròxima actualització del Diccionari Normatiu Valencià inclourà «dana», resultat de la lexicalització de la sigla DANA, que ja formava part del Portal Terminològic Valencià, i que significa «depressió aïllada en nivells alts».
L’AVL assenyala que abans s’usava «gota freda», però «la terminologia es renova constantment per a intentar ser més precisos». «Als usuaris de la llengua ens és igual que es diga d’una manera o una altra. L’única cosa que voldríem és que ens avisaren amb la suficient antelació quan es preveja que puga produir un fenomen meteorològic tan destructiu», reflexiona en un dels seus articles de «La paraula del dia».
Com a curiositat, exposa que la paraula va ser encunyada per l’Agència Estatal de Meteorologia en «un vetlat homenatge al meteoròleg Francisco Garcia Dana, que va exercir com a cap del Centre de Predicció de l’Institut Nacional de Meteorologia, precedent de l’actual Aemet».
«Campa»
Indissolublement lligada a la «dana» apareix «campa», un vocable que l’AVL qualifica d’«emergent». De fet, des del 29 d’octubre el seu ús s’ha disparat. Els cercadors d’internet així ho certifiquen, ja que si es consulta «dana + campa» apareixen 12.900.000 resultats.
«Campa apareix associada a dana i quasi es podria dir que s’han constituït en parella de fet», apunta l’AVL. «Són castellanes o valencianes? Les paraules no són propietat de ningú. Només dels usuaris que les gasten», remarca.
L’ens normatiu explica que l’origen de «campa» és «dubtós». No és una paraula nova, ja que ja existia tant en valencià com en castellà, però també és cert que en el sentit concret amb què s’ha estat usant en els últims mesos no consta als diccionaris.
En valencià apareix registrada la locució «terra campa». La primera compilació lexicogràfica on va aparéixer és el Vocabulari valencià-castellà, de Josep Maria Cabrera (1868) que donava com a equivalent castellà «erial». En castellà, «tierra campa» apareix prèviament en el Nuevo diccionari de la lengua castellana, de Vicente Salvá (1846), la qual cosa podria fer pensar que es tracta d’una locució castellana calcada després en valencià. Però hi ha algunes dades que contradiuen aquesta primera hipòtesi, adverteixen els especialistes.
En primer lloc, que l’autor del diccionari, Vicente Salvá, era d’origen valencià. Reconeixen que no és una dada determinant, i menys tenint en compte que el lexicògraf va viure a Alcalá de Henares, Mallorca, i posteriorment, a causa del seu compromís amb la causa liberal, va haver d’exiliar, primer a Londres i després a París. No obstant això, aquestes dades biogràfiques són útils per a comprendre la filosofia, impregnada del caràcter pragmàtic de l’anglés, amb què va elaborar el seu diccionari. Segons consta a la portada, «comprén l’última edició íntegra, molt rectificada i millorada de la publicada por l’Acadèmia Espanyola, i unes vint i sis mil veus, accepcions, frases i locucions».
Una d’aquestes innovacions era precisament «tierra campa». Potser l’havia sentida així en castellà, o potser li resultava coneguda perquè l’havia sentida en valencià. El que sí que es pot constatar és que «tierra campa» no apareix ni una sola vegada al Corpus Diacrónico del Español, amb 250 milions de registres, amb documents que van des dels inicis de l’idioma fins al 1974.
Però efectuant una prospecció per altres vies, es troba documentada l’expressió el 1821 en la Gaceta de Madrid, antecessor de l’actual BOE, on, en relació a la venda d’una propietat, es diu que «cuenta con cuarenta y nueve jornales de tierra campa». És rellevant aclarir que aquesta propietat era la masia de l’Espinar, a Llíria (el Camp de Túria), on havia mort, temps enrere, Germana de Foix, virreina de València, i que en aquell moment estava adscrita al monestir de Sant Miquel dels Reis, seu actual de l’AVL. Coses del destí.
Quant a la locució valenciana «terra campa», sí que apareix documentada en textos antics. La primera vegada, el 1360; concretament, en un document d’embargament i venda d’un alberg del municipi d’Alboraia (l’Horta Nord). I d’aquest ús reiterat de «terra campa» en valencià al llarg dels segles és fàcilment comprensible que es passara a dir «campa» amb valor nominal. Igual que s’ha arribat a mòbil o a portàtil a partir de les locucions nominals telèfon mòbil i ordinador portàtil.
El significat de la paraula ha tingut un caràcter genèric. En essència, és un terreny pla, sense cultivar, al qual és possible donar múltiples usos. Per això, un dels sentits campa, a partir de les necessitats actuals, ha sigut el de lloc per emmagatzemar automòbils durant algun temps.
Per a l’AVL, «no hi ha cap raó per a pensar que campa és un castellanisme, ja que els indicis apunten més aviat en la direcció contrària». «És més probable que el seu ús en castellà siga un valencianisme, encara que tampoc importa massa. La llengua, la nostra i totes, funcionen així. Prenent paraules d’ací i d’allà per a expressar les necessitats que sorgeixen a cada moment», assevera l’AVL.
«Desastre» i «fang»
A més d’aquest article publicat hui per l’Acadèmia, des de la jornada de la dana la institució ha triat com a paraula del dia altres dues relacionades amb les inundacions. Així, el 5 de novembre va reflexionar sobre l’etiologia de «desastre», que ja apareix documentada en el segle XIV, associada en tota classe d’infortunis: guerres, homicidis, incendis o altres esdeveniments calamitosos.
Però, en el territori valencià, els desastres estan especialment associats a les pluges torrencials. Entre els més recents, la riuada del 57, la pantanada del 82 i, ara, el desbordament del riu Magre. «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa», cantava Raimon.
Al valencià, «desastre» hi va arribar de la forma homònima de l’occità, que al seu torn l’havia presa de l’italià «disastro», formada per la combinació del prefix pejoratiu dis- i el substantiu astre. En llatí, la forma «disastrum», formada a partir del grec «ástron» s’usava per a designar una observació astronòmica. La disgregació d’un cos celeste s’interpretava com un auguri de desgràcies i catàstrofes. De fet, com a petjada d’aquella tradició cultural encara diem d’algú que ha nascut amb bona o mala estrela, volent indicar «que té bona (o dolenta) sort».
El el 21 de de novembre va reflexionar sobre «fang», «quasi una senya d’identitat per als valencians» i procedent del germànic «fani». La primera referència documentada es remunta al 1280 -amb la grafia «fanch», pròpia de l’època- en un apunt del Llibre de la Cort del Justícia de València. I usada per a al·ludir a comportaments deshonestos, apareix en un sermó de Vicent Ferrer del 1410, on insta els feligresos a fugir «del fanch de la luxúria».
