Tenim a casa un avi per part de mare que no sabem a qui pertany. El veiem cada dia, el saludem, ens tutegem i tot, fins i tot mengem a la mateixa taula, però no sabem qui és. Li hem preguntat infinitat d’ocasions i infinitat de vegades ens ha contestat amb evasives. Ens estem empipant, eixa és la veritat. Arribarà un dia, no ho dubtem, que se’ns unflen els nassos i el públic, en general (tampoc és qüestió de personalitzar), ens title de nassuts. L’hem advertit que qualsevol dia d’aquests l’agafem i l’abandonem impunement en qualsevol benzinera. Però ell se’n riu, riu sense parar quan sent les nostres queixes, i això posa molt nerviós fins i tot el ser més temperat.
Fa uns quants dies tots el matins a la seua habitació; la veritat és que li ixen uns dies bellíssims, els recobreix de llana d’ovella i més tard els posa una pinta andalusa que els dona una aparença bromista i graciosa; són, efectivament, dies lluminosos i molt alegres. Però, malgrat això, ens estem cansant, està esgotant la nostra paciència, i temem que les nostres reaccions siguen massa violentes.
Un dia, de data ignorada, ens vam asseure tota la família al seu voltant i tractàrem de posar les coses en net. Li preguntàrem, li exigírem, intentàrem raonar, però ell, argüint necessitats fisiològiques, va desaparéixer a l’instant. Allà, sols, mirant-nos els uns als altres i els altres als uns, ploràrem la nostra amarga derrota.
El nostre pare es nega a donar-li menjar, però ell, arterament, es procura menjar que, sembla ser, li facilita el veïnat. Protestem massivament i efusivament davant l’Associació de Veïns, però es declara incompetent en l’assumpte.
Recordem que fou antany quan l’avi, sense avisar, es va colar en la nostra vivenda i en les nostres vides. Al principi, amb les presses, no li donàvem més importància. Ja marxarà —pensàvem—, mes, a poc a poc, s’endinsava més i més en els nostres afers interns, i arribà el moment que ens demanà un llit i un got de llet; ma mare, mare molt mare per cert, li va donar el llit i la llet. Ací, ací va ser quan vam asseure un precedent, i, no és per res, però… han vist, vostés, un precedent assegut?, és el més còmic que es puguen imaginar, fins al punt que, atés la gràcia que tenia, desistírem de retreure a la nostra mare per aquell fet tan incriminatori. Des de llavors ens té trastocats amb les seues exigències, res li és suficient, tot li sembla poc, exigeix i exigeix sense donar res a canvi. Estem decidits a enfrontar-nos a ell, exposar-li la realitat i dir-li que es busque una altra llar, que nosaltres ja tenim un avi matern, que ho sentim però que és impossible tindre’l per més temps a casa nostra. Serem durs i inflexibles, ja que són molts anys d’aguantar un ésser que no coneixem de res.
En fi, esperem tindre prou forces per a aconseguir-ho algun dia.
