Les coses contades mai tenen la mateixa versemblança que quan són presenciades o viscudes per un mateix, de tal manera que poden ser deformades o fins i tot poden perdre part de la credibilitat que aparentment assenyalen. Per altra banda, tal volta, aquesta foto mig retocada del succés, és molt possible que ens faça més suportable la vida, atés que, en general, els esdeveniments que s’agafen com un polp al cervell són de caire negatiu i dolent.
Aquest matí, fent un llarg trajecte en tramvia, he ocupat tot el temps observant una senyoreta gràcil i bella que, asseguda uns seients davant de mi, joguinejava amb una rosa entre els seus fins dits enguantats. Ella prompte s’adonà del meu (innocu?) entreteniment, i prompte, també, amb la seua mirada em va retraure (absurdament) la meua actitud.
Fins ací tot fou mitjanament correcte i normal, però immediatament s’aproparen a mi dos hòmens de mitjana edat, d’aspecte pulcre, encara que vulgar i una mica patètics, i avançant-se un d’ells es va inclinar cap on jo estava assegut i em xiuxiuejà a l’orella, al mateix temps que em mostrava una petita documentació il·legible i bruta pel pas del temps i l’ús: “queda vosté detingut per transgredir les normes d’urbanitat, civisme i moralitat. Li pregue que ens acompanye”. Això, evidentment, donava un nou caire a les relacions visuals amb la senyoreta abans esmentada. També és veritat que aquestes paraules em desconcertaren, fins al punt que vaig pensar de no fer cas i ignorar l’esdeveniment que s’estava produint. Malgrat tot, els meus dos interlocutors seguien esperant dempeus, erectes i dreçats com dos torres; en els seus ulls vaig advertir el constrenyiment, la incomoditat per la meua manca d’obediència, fins i tot em paregué endevinar certa inseguretat (això, naturalment, em va fer una mica més de confiança). Jo vaig seguir mirant davant sense fer cap moviment que falsament indicara que anava a seguir-los (ja que en la meua ment s’afermava la idea irrevocable de quedar-me assegut i fer cas omís de tot allò que em digueren).
Ells, davant de la meua actitud, tornaren a insistir novament. Aquesta volta va ser l’altre home el que, sense inclinar-se i amb veu una mica més elevada que l’anterior (sens dubte per a ser sentit pels altres passatgers i així obtindre una miqueta de suport moral en el seu propòsit), m’indicà: “Li repetisc que queda vosté detingut –va fer l’home una petita pausa, que va dibuixar l’escena d’una manera freda però ajustada–; si no ens acompanya a les bones és possible que hàgem d’utilitzar un mètode per a convéncer-lo (va emfatitzar tot el que va poder aquest darrere mot) que no li agradarà, i àdhuc quede penedit immediatament per la seua actitud envers nosaltres”.
La bella senyoreta, protagonista d’aquest altercat, encara no acabat, em va somriure i va continuar joguinejant, alegrement i impunement, amb la seua rosa que, màgicament, s’havia convertit en un penis de cristall. Això per a mi va ser d’un significat immens, fou com una afirmació de la meua innocència, tant és així que vaig alçar lentament, però fermament, el meu cap i vaig mirar amb menyspreu els dos hòmens. La seua reacció no es va fer esperar, com que es veien sorpresos i mig vençuts, i la cara vermella pel rubor i el ridícul, optaren per baixar en la propera parada sense pronunciar cap paraula.
Pense jo que els agents del govern actual cada dia són més tímids, timorats i vacil·lants en la seua comesa.
