La història d’aquesta setmana, si no estiguera totalment documentada històricament, bé podria colar com una creació de la febril imaginació de Gabriel García Márquez, des de les vetustes guerres de liberals contra conservadors, fins al tràgic final del protagonista, passant per l’inigualable nom de Pantaleón Boné. Així, que no he pogut resistir la temptació de parafrasejar l’immortal escriptor colombià i posar allò de: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Pantaleón Boné había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo».
Bé, potser això del gel era innecessari. Perquè el nostre protagonista es deuria haver afartat de veure gel i neu a la seua infància. Va nàixer a l’Aragó -segons unes fonts a Calamocha, a la serra d’Albarracín, segons altres a Candasnos, a la Llitera, així que és possible que parlara el valencià-, llocs on cada hivern queia més d’una nevada.
Malgrat la fama que va assolir més tard, no hi ha massa informació de la seua infància. Més enllà de l’any del naixement, 1812, no se’n sap el dia, hi ha dubtes sobre la localitat i tampoc massa de la família, més enllà dels noms dels pares -Pedro Boné i Teresa Fernández.
La primera notícia sobre la seua vida és que ingressa a l’exèrcit com a escrivent i el seu primer destí és a Peñaflor de Gállego, llavors als afores de Saragossa. És allí quan es casa, també molt jove, amb Cesárea Peg.
El 1833, la convulsa Espanya del segle XIX comença a dessagnar-se de nou, amb l’inici de la Primera Guerra Carlina, o també Guerra dels Set Anys, per la negativa dels partidaris del rei Carles a acceptar Isabel II com a reina. Al nostre protagonista, òbviament, li toca participar-hi, però ho fa en el bàndol rebel, igual que una altra coneguda: Francesca Guarch.
Entre els seus primers èxits militars hi ha la conquesta de Candasnos, on els liberals havien detingut la seua dona i sogres i Boné va publicar un edicte amenaçant de mort a qui gosara fer-los mal -en aquella guerra va fer-se tristament habitual assassinar els familiars dels combatents enemics.
La guerra, però, va de mal en pitjor. Els carlins perden terreny i malgrat la resistència numantina dels més recalcitrants, el nostre protagonista pensa que és bona idea canviar de bàndol. Es desconeixen els motius de la decisió, però si ho va fer per pragmatisme, es podria dir que no va mantindre aquesta característica fins al final de la seua vida.
Canviar de bàndol tampoc és fàcil. Els carlins, especialment Ramon Cabrera, amb qui havia mantingut importants diferències, el consideren un traïdor, posen preu al seu cap i intenten matar-lo diverses vegades. En una ocasió, quatre sicaris enviats per Cabrera s’infiltren a la seua columna i li omplin les cames de metralla. En una altra, en una operació de captura de guerrillers carlins al Maestrat va fer presoner al seu propi pare, que lluitava al bàndol oposat. A pesar del costum d’afusellar els presoners enemics, Boné va aconseguir fer una excepció en aquest cas.
Distingit per les seues accions en combat -a Singra va ser ferit de gravetat,- el van ascendir a comandant de la columna mòbil Daroca i després a capità comandant de la companyia de caçadors.
Bo per a la guerra, roín per als negocis
Acabada la guerra, Pantaleón, ja coronel de cavalleria, és destinat a Granada i allí adopta una xiqueta de dos anys, Plácida Marta, encara que el matrimoni li canvia el nom pel de Vicenta.
És en aquella època quan intenta fer negoci amb les desamortitzacions que els governs liberals estan emprenent i compra uns terrenys d’oliveres prop de Saragossa per uns 50.000 reals. Pel que fora, la cosa no li acaba d’eixir bé i no pot -o no vol- fer front a la hipoteca, motiu pel qual el govern li comença a retenir una part del sou i la collita d’olives per tal de pagar els deutes. Boné protesta i al·lega que el govern li deu alguns diners per altres conceptes i que podria pagar els seus deutes amb aquests diners, però l’administració li denega la reclamació.
Fins a quin punt, la qüestió dels deutes va ser important en les decisions que prendria poc després? És un fet controvertit, però que els seus detractors han utilitzat sovint per tal de posar en dubte les seues motivacions altruistes com a “màrtir de la llibertat”.
La Rebel·lió de Boné
A inicis del 1844, amb 32 anys, el nostre protagonista es troba destacat a València. Espartero fa pocs mesos que ha estat expulsat de la regència per un pronunciament militar -al qual Boné s’ha sumat- i s’han convocat les primeres eleccions, guanyades pels liberals moderats.
El nou govern comença incomplint les seues promeses, amb la pujada dels diners necessaris per poder exercir el dret a vot -que llavors era censatari- i l’eliminació del dret dels municipis a escollir els seus propis alcaldes, entre d’altres. La situació, en una Espanya en guerra civil permanent i cops i contracops constants, és especialment tensa.
En aquest context, el nostre protagonista li demana al Capità General de València, Roncali -recordeu el nom- un destacament per combatre els contrabandistes de Benidorm i Torrevella. Així, al capdavant de 150 carabiners d’infanteria, 50 de cavalleria i un batalló d’infanteria de Savoia.
En arribar a Dénia, però, ja es veu que els seus plans potser són uns altres. Per allí on passa s’enduu les guarnicions de carabiners que vigilen la costa, així com els fons de les diferents administracions. El 28 de gener arriba a Alacant i demana que li òbriguen les portes del castell de Santa Bàrbara per lliurar un presoner ferit, que en realitat és el seu home de confiança, el capità Juan Martín “El Empecinado” -recordeu també el nom-, que segons algunes fonts era el mític guerriller de la Guerra del Francés, segons unes altres el seu fill, i segons unes terceres, no hi tenia res a veure. Una volta dins del castell se’n fa amb el control sense disparar un sol tret, així com les altres fortaleses de la ciutat.
Amb un repic de campanes i una salva de canó es dona per inaugurada la revolta liberal a Alacant, que en teoria compta amb el suport dels liberals progressistes i que s’ha de replicar arreu de l’estat espanyol. Boné deté les autoritats de la ciutat, com l’alcalde, recluta voluntaris entre els alacantins -entre ells un antic conegut de la secció, Agustí Albors “Pelletes”– i posa els sastres a cosir uniformes i els forners a ampliar les reserves d’aliments en previsió d’un futur setge.
Amb tot, la seua primera intenció no és atrinxerar-se, sinó intentar estendre la insurreció, que no pareix que estiga sent seguida a altres punts de l’estat. Per contra, el govern ha reaccionat ràpidament i ha enviat l’antic cap de Boné, el capità general Roncali a sufocar el cop. Des de Múrcia també es mobilitzen les tropes del general Pardo.
Algunes poblacions, com Monòver, Petrer, Muro o Cocentaina donen suport a la revolta, altres es mantenen lleials al govern espanyol, com per exemple Elda, per la qual cosa Boné s’hi dirigeix per tal de castigar l’alcalde. La notícia que Elda seria arrasada va córrer ràpidament per la comarca i, segons un cronista anònim de l’època, va provocar que molts veïns de les localitats veïnes, simpatitzants de la revolta, es desplaçaren a la població per tal de poder participar en el saqueig. Quan les tropes de Boné arribaren a la població van veure tal quantitat de carros i mules que van pensar que es trobaven davant d’un poderós exèrcit enemic i van començar a vacil·lar. Això va ser aprofitat pels eldencs -llavors, cada municipi comptava amb la seua pròpia milícia- que van atacar les titubejants tropes rebels. En menys d’una hora, la Batalla d’Elda ja havia acabat amb la derrota total de Boné.
Resistència fins al final
Arribat a aquest punt, l’única opció del nostre protagonista era atrinxerar-se a Alacant i resistir tant com fora possible. Les tropes de Roncali comencen el setge i els alacantins aviat comencen a sentir-ne els efectes. El menjar escasseja i els bombardeigs dels atacants destrueixen barris sencers.
A hores d’ara ja resulta totalment evident que la revolta ha fracassat i que la resistència no té massa sentit. Amb tot, Boné no fa gala del pragmatisme d’altres episodis de la seua vida i, siga pel seu amor a la llibertat -tesi dels seus defensors- o per motius egoistes com els deutes o l’inevitable afusellament que l’espera -segons els detractors-, opta per la resistència fins al final.
La moral dels seus homes i dels veïns d’Alacant no sembla acompanyar la seua decisió. Un veí és acusat d’espia i afusellat. La situació és cada cop més desesperada.
Finalment, el seu lloctinent Juan Martín “El Empecinado” opta per negociar la rendició a les seues esquenes. La traïció és ja l’últim que li faltava i pocs dies després, tant la ciutat com el castell cauen en mans de les tropes de Roncali.
Pantaleón encara va intentar escapar, però és capturat a Sella. No fa falta ni judici i el 8 de març del 1844, tant Boné com 23 dels seus oficials són afusellats. Com a humiliació final se’ls impedeix mirar de cara les bales i se’ls obliga a agenollar-se mentre se’ls executa per l’esquena a boca de canó, en una imatge que potser resulta més problemàtica per als afuselladors que per als afusellats.
Màrtirs de la llibertat
Més endavant, les forces progressistes i republicanes d’Alacant reivindicarien els seguidors de Boné com a “màrtirs de la llibertat”. S’erigiria un monument al seu honor i cada 8 de març es faria un homenatge que als anys 20 del segle XX arribaria a ser multitudinari.
Finalment, el règim franquista prohibiria aquestes manifestacions, enderrocaria el monument i canviaria el nom de l’avinguda. Amb tot, l’institut de secundària que a Alacant porta el nom de “8 de març”, no ho fa en record del Dia de la dona, sinó d’aquells revoltats que van defensar, entre d’altres, els drets dels alacantins a escollir el seu alcalde.
