Carme Vidalhuguet, Torregrossa (Pla d’Urgell, 1965). Si calgués posar un adjectiu a la nostra entrevistada, diríem que és una dona vençuda per l’estima a la llengua i cultura catalana. No debades tota la seva carrera professional i institucional ha girat al voltant de la promoció, difusió i defensa d’aquesta.
Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Germànica, és Màster en llenguatge i teoria de la comunicació per la Universitat de Bolonya, Màster en sintaxi del discurs per la Rupercht Karl Universität Heidelberg, i Postgrau en tècniques i mitjans de comunicació a la Universitat de Lleida.
Actualment, és la cap de publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, institució de la qual també ha estat set anys directora, així com també dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida; i portaveu de la Comissió de Política Cultural al Parlament de Catalunya des de 2006 a 2010.
A més a més, col·labora sovint en diferents mitjans: des de fa vint-i-quatre anys cada setmana al diari Segre, anteriorment a La Mañana, al setmanari El Temps, també a El Punt Avui i a Nació Digital. Ha participat en diverses tertúlies radiofòniques i televisives.
Ha editat i prologat Guillem Viladot, objectes de companyia, és autora del pròleg del darrer volum de l’autobiografia de Josep Vallverdú, Mosaic de Tardor, també de Noms d’una vida de Joaquim Nadal i Farreras, ha estat també curadora i editora del volum I Congrés de Centres d’Estudis de Parla Catalana, i traductora de la ponència “Etnoregionalisme i Estat nacional” de Peter Waldmann, inclosa dins el volum Sobre el nacionalisme.
Ha estat membre del Jurat del Premi de Poesia Maria Mercè Marçal i del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i actualment forma part del Jurat del Premi Sant Jordi de Novel·la. És directora d’Argent Viu, la Col·lecció d’Assaig de Pagès editors.
Vostè ha estat durant tot l’any 2023 la comissària de l’Any Vallverdú. Com fou el procés de gestació de l’Any Vallverdú? Quan va rebre la proposta de ser la comissaria de l’esdeveniment?
Desgraciadament, els autors centenaris, molts no hi són, i si hi han estat, no han estat tan bé com en Vallverdú. Llavors, Izaskun Arretxe, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que és la institució que s’ocupa dels Anys dels Centenaris que corresponen al Departament de Cultura, va consultar Vallverdú sobre el comissari del seu centenari i sembla ser que Josep Vallverdú va dir que no en tenia cap mena de dubte, i va donar el meu nom per a comissària de l’Any Vallverdú. I a mi em va fer moltíssima il·lusió.
Potser hi ha una raó, més enllà de la relació d’anys de professor-alumna, i d’ocupar-me de la seva obra, i és que l’any passat va fer deu anys que, amb motiu dels seus 90, i quan jo em vaig incorporar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), després d’haver passat pel Parlament i després d’haver passat per la direcció dels Serveis Territorials de Cultura Lleida, que vaig proposar que calia fer el balanç de vida i obra d’en Vallverdú. El director en aquell moment de l’IEI era Josep Maria Soler Sabater, i hi va estar molt d’acord. I vaig programar i comissariar el que vam venir a anomenar Passeig d’aniversari Josep Vallverdú. Amb el subtítol Vallverdú al món.
Vam manllevar el títol a Joan Vinyoli del seu poemari Passeig d’aniversari. Què volíem amb el Passeig? Volíem saber com era de conegut Josep Vallverdú. Què vam fer? La idea era que cada mes, dos relators i un periodista tractàvem un Vallverdú, d’aquest Vallverdú de factura polièdrica. Vam obrir el mes de gener del 2013 a Lleida a l’IEI.
A Lleida vam fer el tret de sortida amb Maria Mercè Roca de Girona i el Francesc Pané. El mes següent, al mes de febrer, vam anar a l’Institut d’Estudis Catalans, ja que Vallverdú és membre de la Secció Filològica. El doctor Veny i la doctora Gemma Rigau, i un relator, que va ser en Joaquim Maria Pujal, com a periodista, i membre també de la Filològica, van parlar del Vallverdú filòleg.
Al mes de març, vam anar a Girona, i amb el doctor Molas, el professor Josep Murgades i Mònica Terribas vam parlar dels llibres personals de Josep Vallverdú. Vam anar també a Andorra i a l’Alguer, on vam tractar la projecció exterior. A Andorra vam parlar del Vallverdú traductor, amb l’Albert Villaró, que feia de moderador, i amb Àlex Susanna i en Joaquim Mallafrè, i des d’aquí un record, ara que ens ha deixat.
Vam anar a Menorca. El dia 9 de juliol, dia del seu aniversari, amb Josep Maria Aloy, a Maó. Ens van rebre les germanes Salord a l’Institut Menorquí d’Estudis. Amb elles, i amb Aloy, Pons Ponç i Pau Faner vam tractar l’escriptor i l’obra de literatura infantil i juvenil.
Vam anar a Calaceit a parlar de Vallverdú i la llengua, i a València. A Calaceit, van venir el president d’Acció Cultural del País Valencià, que llavors era en Joan Francesc Mira, el president de l’Obra Cultural Balear, que era Jaume Mateu, i la presidenta d’Òmnium Cultural, que llavors era Muriel Casals, moderats per Vicent Partal: vam parlar de la llengua i de la situació de la llengua. Vam tractar també el Vallverdú cronista i articulista a Tarragona i el Vallverdú professor, a les Borges Blanques. És a dir, vam fer tots els Vallverdú durant tot l’any 2013. I de què ens vam adonar?
Ens vam adonar que el Vallverdú escriptor de literatura infantil i juvenil i el Vallverdú traductor eren sobradament coneguts arreu, però que el Vallverdú de la literatura per a adults, és a dir, del Vallverdú dels llibres personals, en tota la seva varietat de registres, biografia, autobiografia, dietaris, retrats literaris, llibres de viatges, memòries, que és el gran gruix de la seva obra, d’aquest Vallverdú se sabia ben poc.
Què vam fer quan a mi em van dir, el setembre del 2022, que seria la comissària de l’any Vallverdú? Vam demanar a la ILC si podíem estirar el fil d’allà on l’havíem deixat amb el Passeig d’Aniversari. Hi van estar absolutament d’acord.
A partir d’aquí vam començar a fer l’esbós de l’arquitectura de l’Any Vallverdú, tenint present que l’obertura, l’acte central i la clausura són actes institucionals, però que, amb tota la resta de propostes, ho havia de dissenyar la comissària, més tothom que s’hi aniria sumant. Volíem que Vallverdú fos tant justament homenatjat com prou degudament conegut. I va ser l’objectiu primer de l’any, perquè hi ha molts Vallverdús.
Arrenquem l’Any a Lleida, ara ha fet un any, el 5 de febrer de 2023. I l’eix troncal de l’Any ha estat la llengua. Perquè, de fet, per a ell, la llengua és eina d’ofici.
A l’acte d’obertura van quedar molt clars els eixos de l’any. Vam fer una taula en la qual hi havia Vallverdú i l’acompanyava la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) amb la seva presidenta.
Quantes activitats s’han desenvolupat durant l’Any, i en quins espais geogràfics hi han hagut actes?
El primer acte va ser a Lleida. L’acte central va ser a Barcelona i la clausura va ser a Balaguer. Vam obrir a Lleida, a l’Auditori Enric Granados. Allí ja vam deixar palès que la llengua seria l’eix central de l’Any Vallverdú.
L’acompanyava la presidenta de l’IEC, i l’acompanyaven els dos membres que el 2013, a l’IEC, van parlar amb ell de llengua: Teresa Cabré, Joan Veny, Gemma Rigau, i Albert Turull. Allò va ser el tret de sortida de l’Any i llavors hi va haver una lectura de poemes. A partir d’aquí, l’any ja va arrencar desbordant-se, perquè vèiem que totes les propostes que arribaven no les podríem assumir pas totes en participació.
El segon acte el vam fer el 9 de juliol al Palau de la Generalitat amb el president. Va ser un acte molt emotiu, un acte entendridor. D’entrada perquè, a més a més, el president de la Generalitat va fer entrega a Vallverdú de la medalla del centenari. En acabat vam brindar pels 100 anys tots els assistents i, encara, el President Aragonès va voler festejar l’aniversari amb un dinar a la Casa dels Canonges. Va ser molt emotiu. Per altra banda, nosaltres teníem una festa preparada amb la família, però ens hi vam sumar per tornar a bufar espelmes. Aquell 9 de juliol del 2023 va ser un dia inoblidable.
L’acte de clausura teníem clar que havia de ser a Balaguer. Per què? Perquè Balaguer es quedarà Vallverdú per a la posteritat. De fet, quan l’Ajuntament de Balaguer li va demanar què volia, recordem que Balaguer pinta uns balcons per immortalitzar els seus homes i dones il·lustres, ell va demanar una estela en la qual hi ha un seu poema. És obra del picapedrer Feliu Martín de la Floresta i està col·locada al Passeig de la ciutat. El poema, llegit avui amb el Vallverdú al costat, entela els ulls, perquè està pensat per a la posteritat.
Per tant, com que Balaguer es queda Vallverdú, l’acte de clausura volíem que fos a Balaguer. Aquest acte de clausura no va ser un acte amb invitació, va ser un acte obert a tothom, perquè ell hi volia tots els balaguerins. I va ser, llavors ja, un acte de balanç, del que s’havia fet també tot l’Any, que va ser endreçar la posteritat.
Doncs vinculat al que acaba de comentar, la pregunta següent seria: segurament que s’han rebut moltes peticions per tal de realitzar actes en institucions o espais culturals o de lleure.
Amb el referent que ja teníem del Passeig d’Aniversari, intuíem que durant l’Any del centenari, el fet que Vallverdú hi fos i que en fos actor actiu, ja prevéiem que seria un calendari que potser no podríem assumir, quant al nombre de peticions d’activitats, i efectivament així ha estat. Per què? Perquè hi ha un referent molt important, i és que el conjunt de l’obra de Vallverdú abasta tot el trànsit vital d’un lector: des de la literatura infantil i juvenil fins als darrers volums de poesia o fins a La llengua viscuda, que tracta la seva relació amb la llengua tot al llarg de la seva trajectòria vital i professional.
Això feia que, si nosaltres déiem que sí a una escola o a un institut, perquè quan vam obrir l’Any ja es preparava Sant Jordi, si a l’un li diem que sí i a l’altre li diem que no, hauríem demostrat no tenir criteri. Per tant, vam optar per dir que no aniríem a cap escola ni a cap institut, perquè no ho podíem assumir, perquè ens era igual l’institut de les Borges Blanques, que porta el seu nom, que un de Palamós. Pots no compartir un criteri, però l’has de respectar. Tothom ho va entendre.
Només vam anar a dues escoles: la Martí Poch de l’Espluga de Francolí, perquè Vallverdú, els 27 anys que va viure a l’Espluga, hi anava cada setmana, a l’escola, a treballar amb els nens la lectura, per això en aquesta sí, que va demanar de no dir que no. L’altra fou l’Escola Alba.
El Departament de Cultura, com que va veure que no podíem anar a les escoles, per tal que els estudiants, des de cinquè de primària fins a ESO, poguessin treballar Vallverdú, va preparar una eina didàctica: una conversa entre Maria Pujol Valls i ell, que és l’única persona que ha fet una tesi doctoral de Josep Vallverdú.
Quan aquesta entrevista va estar editada, la vam anar a presentar a l’escola Alba, amb la consellera Garriga i la directora de la ILC, Izaskun Arretxe. Per què a l’escola Alba? Perquè l’escola Alba és l’escola que va fundar, a les acaballes del franquisme, Isabel Arqué, la primera muller de Vallverdú, que fou una pedagoga excel·lent.
L’escola Alba, als anys setanta, va ser una escola de renovació pedagògica, una escola catalana, per tant, va ser una revolució en la Lleida d’aleshores. I presentant aquest vídeo a l’escola Alba, vam introduir Isabel Arqué al centenari. Va ser un dels actes més emotius, un dels més entranyables.
Vallverdú va explicar als alumnes i als professors qui era Isabel Arqué, i a més a més, els va dibuixar un Rovelló en directe, per tant l’emoció s’endevina.
Hem pogut celebrar, doncs, el centenari de Vallverdú amb un seguit d’actes que es compten per centenars, per tot el país, per tots els Països Catalans, perquè, d’altra banda, l’Alguer també ha programat activitat amb motiu de l’Any Vallverdú. El professor Andreu Bosch hi va fer una conferència.
Ha estat impossible la presència en tots els actes, però allà on no hem pogut anar hem enviat un vídeo o una nota de Josep Vallverdú.
Quins criteris s’han seguit per a decidir on es podien fer actes i on no se’n podien fer?
Com deia, no es podia assumir anar a tots els centres d’educació, ni de primària ni de secundària, llevat de les dues escoles que ja he esmentat, i n’he explicat els motius. Tanmateix quan, des de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, ens van convidar per a l’obertura del curs, Vallverdú va dir que sí immediatament, que li feia molta il·lusió de fer-ho, perquè era la seva Universitat. S’hi va llicenciar en llengües clàssiques. I va demanar, si podia ser que l’hi acompanyés el conseller d’universitats, no perquè hi volia el conseller d’universitats, sinó perquè hi volia la persona de Joaquim Nadal. Per què? Perquè en Vallverdú, quan va arribar a la universitat l’any 1941, va coincidir amb una colla de gironins, entre els quals diu que destacava una noia molt moderna per a l’època i molt intel·ligent, que es deia Montserrat Farreras Forns: la mare del conseller Nadal. Li va fer il·lusió d’explicar-ho davant d’un paranimf ple de gom a gom. Va explicar als estudiants aquella seva universitat d’immediata postguerra i els seus professors. També va ser un acte molt emotiu. En acabar, vam pujar a una de les torres que hi ha i va dibuixar un Rovelló en directe, que la Universitat deu guardar.
Com que no ho vam poder assumir tot, vam haver de fer cloenda, però l’Any encara continua. És a dir, Òmnium del Solsonès ens demana d’anar a Solsona, entre molts altres actes pendents. La cloenda va ser el passat dia 3 de desembre al Teatre Municipal de Balaguer, l’obertura de l’Any va ser el diumenge 5 de febrer a l’Auditori Enric Granados de Lleida, l’acte central va ser el 9 de juliol, que és el dia que ell feia cent anys al Palau de la Generalitat, però les activitats vinculades a l’any Vallverdú encara no s’han acabat. Dic això perquè encara tenim lligades per als pròxims mesos moltíssimes activitats, i pendents moltíssimes entrevistes.
A més a més, encara hi ha obres d’en Vallverdú pendents de sortir. Per tant, aquest proper Sant Jordi tornarà a ser un Sant Jordi molt vallverdunià, amb estrena de gènere: novel·la negra. Les biblioteques no han parat de fer clubs de lectura de Vallverdú, Òmnium s’ha abocat al centenari, i han fet de manera similar les institucions culturals.
Hi ha una activitat important a destacar de l’Any Vallverdú, i és que des de la Diputació a través de l’IEI, el president, Joan Talarn, i la vicepresidenta, Estefania Rufach, van demanar què podia fer l’IEI per sumar-se a l’any Vallverdú, i una de les coses que hem fet és l’exposició Geografies Josep Vallverdú. Vida i obra, que és una exposició que presenta per primera vegada tot el fons bibliogràfic de Josep Vallverdú.
Aquesta exposició la vam obrir a Lleida, el 14 d’abril, el dia de la República, tal com va voler Vallverdú. És una taula de 12 metres per dos, on hi ha tots els 305 llibres publicats, només en primera edició, no hi ha les 30 edicions d’en Rovelló, per exemple; només la primera edició dels 305 llibres publicats. Després hi ha vuit verticals que expliquen les Geografies de Josep Vallverdú, perquè Vallverdú és un home de Geografies. És a dir, d’allà on ha viscut, que ha estat en set residències, Josep Vallverdú hi ha donat molt. Però també n’ha rebut molt.
Les Geografies Vallverdú són Lleida, que és on neix, Sant Martí de Maldà, que és d’on és originària la família i on ell sempre ha anat; Barcelona; Sant Feliu de Guíxols, que és on s’hauria quedat, que és on decideix fer-se escriptor per vocació; Balaguer, on ell va després de Sant Feliu de Guíxols, a l’Institut Laboral, que és l’etapa més política; torna a Lleida a l’Institut i al Col·legi Sant Jordi; després, les Borges Blanques i Puiggròs, i quan es jubila van cap a l’Espluga de Francolí i ara, finalment, torna a Balaguer.
Per tant, en totes aquestes residències Vallverdú ha donat tant que avui encara escriu al Francolí, que és la revista de l’Espluga de Francolí. Fins que es va publicar, escrivia a Àncora, que és la revista de Sant Feliu de Guíxols, encara publica a Terrall, que és la revista de les Borges Blanques. Per tant, ell ha donat molt, però també ha rebut molt: és Fill Predilecte de Lleida i Fill Adoptiu de tot arreu on ha viscut: de Sant Feliu de Guíxols, de Balaguer, de Sant Martí de Maldà, de Puiggròs, de les Borges Blanques, on no hi ha viscut, només hi ha treballat, i de l’Espluga de Francolí.
Quina persona que s’hagi mogut tant o que no s’hagi mogut tant, de tot arreu on ha estat ha rebut aquests reconeixements i estima? I a més a més de tots els premis que ha tingut per la seva carrera d’escriptor i per les seves obres, ell és Creu de Sant Jordi, Medalla d’Or i Doctor Honoris Causa per a la Universitat de Lleida, Medalla d’Or del Govern de Catalunya, que és el màxim reconeixement del país. Per tant, això ja diu també de la dimensió i de la vàlua de la persona i del reconeixement.
S’hi ha sumat tothom, en l’Any Vallverdú, ha estat una cosa molt desmesurada. Però, si hagués de destacar una acte que va sobtar a propis i a estranys, destacaria el de la Setmana del Llibre en Català: el 12 de setembre a Barcelona, des de la Institució de les Lletres, amb molt d’encert, van voler que una colles de joves, oferissin, a ritme de rap, poesia del Rector de Vallfogona i de Josep Vallverdú. El públic anava botant. En aquest mateix acte, abans, vam fer una conversa amb els editors parlant de l’obra de Vallverdú, després hi va haver això del duel raper, amb la presència de la consellera de cultura i la directora de la Institució de les Lletres. El que no sabia el públic és que Vallverdú intervindria. I com hi va intervenir en Vallverdú? Amb un rap. I la seva posada en escena va sorprendre els rapers que prèviament l’havien rapejat, va sorprendre el públic, i la premsa del país se’n va fer tant de ressò com la premsa internacional.
Van descobrir Vallverdú en estat pur, i la imatge final de la seva intervenció és inoblidable. Per tant, aquell va ser un acte que per a mi és el que ha marcat el tarannà del centenari: els assistents van veure, i van viure, amb 100 anys, un Vallverdú pleníssim de vida.
M’encanta que diga això, perquè la següent pregunta que li voldria fer és la següent: Tots sabem que el senyor Vallverdú ja té cent anys, i malgrat tenir una fortalesa física que molts més joves que ell la volgueren, els anys pesen i limiten. De tots els actes programats, a quants actes ha pogut assistir el senyor Vallverdú.
Doncs jo crec que, si ho fem per percentatges, ell ha participat en un 80% d’actes. Mira, en la 25a edició del premi de la Maria Mercè Marçal van convidar Vallverdú, és a dir, van lligar el centenari de Vallverdú amb l’acte de lliurament del Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, un acte que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell.
Vallverdú arribava a casa a quarts de dues de la matinada. Era dels primers actes en què participava perquè acabàvem d’estrenar l’Any. Era mitjanit quan va fer la seva intervenció, i va explicar la seva Marçal. Ens va dir que només havien tingut dues trobades. La primera, una nit de pluja van trucar a la porta de casa seva a Puiggròs, no es coneixien, era una noia joveníssima, la van convidar a passar i van parlar de literatura fins ben entrada la matinada. La segona vegada va ser quan la va acompanyar en el seu comiat. Va explicar això a mitjanit i va entelar els ulls de tots els comensals.
I així ha estat en la majoria d’actes, matí, tarda i nit: Vallverdú ha entendrit. I ell diu que el que més l’ha corprès de l’Any ha estat l’estima rebuda. L’estima a la persona i la valoració de l’obra. Hem tingut moltes complicitats personals, institucionals i mediàtiques. I això és molt d’agrair.
Això li volia preguntar ara. Han sigut molts els mitjans de comunicació que s’han fet ressò de l’Any Vallverdú. Hi ha hagut algun mitjà que hagi rebut informació i no l’haja publicada?
Que en tinguem coneixement, no hi ha hagut cap mitjà que no s’hagi fet ressò de l’Any Vallverdú. D’entrevistes, encara i ara ens en demanen. Per bé que ara són, com aquesta, majoritàriament de balanç. I a més a més d’entrevistes, revistes acadèmiques també ens demanen escrits de balanç
Hem tingut el suport de tots els mitjans del país. I que sapiguem, no hi ha hagut cap mitjà que hagi tingut una informació que no l’hagi publicat.
Durant aquest any les institucions públiques també s’han sumat al reconeixement de la vàlua del senyor Vallverdú. Hi ha hagut tot el reconeixement institucional que calia, o hi ha hagut alguna institució que haja preferit no sumar-se als actes?
Totes les institucions amb les quals vam parlar han recolzat, i força, l’Any Vallverdú, des de la Generalitat de Catalunya, que és de qui és l’Any del Centenari, l’IEC, la Diputació de Lleida, l’IEI, les universitats, totes, els ateneus, les biblioteques… Ara mateix, encara treballem en projectes que encara són ben vius, com ara l’exposició Geografies Josep Vallverdú, que no ha acabat encara la itinerància per tot el país. És l’exposició que deia que explica vida i obra, perquè en Vallverdú la vida i l’obra sempre van lligades. Cadascuna de les seves Geografies té repercussió en l’obra. Aquesta exposició la vam inaugurar a Lleida el 14 d’abril i hi va ser fins al juny. Al juny la vam presentar a Barcelona, al Palau Robert, fins al setembre. Després de Barcelona, es va poder veure a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. El proppassat 14 de febrer la inauguràvem al Moll de Costa del Port de Tarragona, fins al 17 març, i seguidament es podrà veure a Amposta, al Museu de Terres de l’Ebre.
Aquesta exposició és l’aportació que ha fet la Diputació de Lleida a l’Any Vallverdú. Fonamental. Producció i itinerància. L’hem feta conjuntament amb la Universitat de Lleida, perquè és dipositària del fons bibliogràfic i documental de Vallverdú, i la Biblioteca Pública. Hem treballat estretament amb Montse Làrios i el seu equip de biblioteques de la Universitat de Lleida, i amb Antònia Capdevila. La producció l’hem confiada a Ekis Estudi, a Kiko Solsona. Veure tot el conjunt d’obra de l’autor impressiona moltíssim. El visitant hi veu vida i obra.
Quin ha estat el públic que més ha participat en l’Any Vallverdú, gent de qualsevol edat o d’una franja d’edat determinada?
Hi ha hagut gent de totes les edats.
Des de Biblioteques de la Diputació de Barcelona li van regalar una caixa preciosa plena de centenars de postals de felicitació amb motiu dels 100 anys d’infants usuaris d’aquelles biblioteques. Hi ha hagut participació de gent de totes les edats, en clubs de lectura, aules d’extensió universitària, universitats, ateneus, llibreries…, el públic ha estat del tot divers.
Hi ha hagut des de gent molt jove a gent molt gran. Ha quedat sobradament demostrat que l’obra d’en Vallverdú abasta el trànsit vital d’un lector. La qual cosa ha fet que el públic dels actes d’aquest centenari hagi estat des de lectors d’En Roc drapaire fins a Mosaic de tardor.
L’Any ha basculat entre una programació més a l’abast d’un públic divers fins a una altra de més acadèmica entre, les Universitats i el Simposi de l’IEC.
Amb l’Any Vallverdú hem aconseguit de revertir allò que ens va quedar del Passeig d’Aniversari. Si llavors vam constatar que Josep Vallverdú era més homenatjat que no pas degudament conegut, ara hem aconseguit que Vallverdú hagi estat tant justament homenatjat com prou degudament conegut.
Per tant, ara sí que tothom sap d’en Vallverdú. Per exemple, una de les coses que vam programar amb l’Institut d’Estudis Catalans i l’Aula Màrius Torres de la Universitat de Lleida era que calia fer un Simposi Vallverdú. Calia tenir un volum d’actes que obrissin línies d’estudi acadèmic de cara a la posteritat. Perquè el gran objectiu de l’Any Vallverdú ha estat endreçar la posteritat. Què vol dir endreçar la posteritat? Vol dir que si les universitats no agafen l’obra de Vallverdú, com la de qualsevol altre escriptor, l’obra, amb el temps es perd dels lectors. Les càtedres han de marcar línies d’estudi. Si els catedràtics no agafen Vallverdú, l’obra s’anirà perdent.
Evidentment que, dels 305 títols, tots no quedaran, però endreçant la posteritat el que hem fet és destacar quins títols s’han de mantenir vius en els catàlegs editorials per als lectors que vindran.
Per tant, hem aconseguit això i hem aconseguit establir quines reedicions s’han de fer, i hem aconseguit fer un Simposi, ara en sortiran les actes, en el qual s’analitzen tots els Vallverdú.
És a dir, hem presentat estudi dels llibres personals, que en aquest cas ha estat el professor Josep Murgades; Àngels Gregori presenta el Vallverdú poeta; el doctor Veny tracta Vallverdú i la llengua; Andreu Bosch, el traductor, les traduccions i l’obra traduïda, perquè l’Institut Ramo Llull només tenia constatades dotze obres traduïdes, d’en Vallverdú, i n’hi ha més de quaranta. El professor Matías López tracta l’oratòria i, entre molts altres aspectes, jo presento el Vallverdú professor.
És tot això, el que ha tingut valor de l’Any. I d’una cosa que ens n’hem adonat: sorprenentment, el Rovelló és etern. Tothom, tothom, tothom sap qui és Rovelló. Vallverdú és el pare del Rovelló.
De segur que tots els actes han estat força emotius, però podrien destacar-ne algun d’especial rellevància emotiva?
D’especial rellevància emotiva per a en Vallverdú, jo diria que han estat tres. Un, la presentació del vídeo en conversa amb Maria Pujol Valls a l’Escola Alba, perquè els estudiants el puguin treballar a l’aula. L’altre, l’obertura del curs de la Universitat de Barcelona, es va emocionar molt amb l’aplaudiment final de tot el Paranimf ple i dret. Se li van entelar els ulls, i se’ns van entelar a tots els qui l’acompanyàvem. I el dia del rap a la Setmana de Llibre en Català. El dia del rap va ser, però, una emoció molt alegre.
Hi ha un altre acte, però aquest ja és més per a la privacitat. De tots els reconeixements que se li han fet, li va fer molta il·lusió el reconeixement de Fill Adoptiu de Sant Feliu de Guíxols. Ell s’hi hauria quedat, a Sant Feliu de Guíxols. Quan hi vam arribar al matí, va anar a la casa on vivia amb la seva dona i el seu fill. L’acte a la tarda, a l’Ajuntament, va ser molt i molt emotiu. En la seva intervenció Vallverdú va dir: “A mi m’hauria agradat molt ser ‘ganxo’, com el meu fill, però no ha pogut ser.” De fet, Sant Feliu per ell vol dir Gaziel, una amistat sincera. I vol dir, sobretot, on ell va veure claríssim que ell es volia escriptor. Escriptor per vocació
Quina relació personal manté vostè amb el senyor Vallverdú?
A mi m’hauria agradat fer Farmàcia. De fet, jo volia fer Farmàcia. Però quan vaig conèixer el llatí, la cosa va canviar. A mi m’agrada molt l’arquitectura de la llengua, la sintaxi, per això em va agradar tant el llatí, com l’alemany, amb el verb al final i les declinacions. Amb el llatí, Farmàcia va quedar relegada per la Filologia.
De fet, el que volia estudiar era lingüística, el que volia saber era sintaxi. Recordo que el pare quan vaig dir que canviava Farmàcia per Filologia em va dir: “Et moriràs de gana!” Quan jo ja vaig tenir clar això, volia Vallverdú de professor. Jo soc de Torregrossa.
Llavors no hi havia institut ni a Mollerussa ni a les Borges Blanques. La gent del meu poble i de la meva generació anaven al Màrius Torres de Lleida, que era l’institut que hi havia. I clar, jo també, jo també volia anar al Màrius, però volia a Vallverdú de professor. Ell llavors era als Caputxins de les Borges Blanques, però jo no volia anar als Caputxins, jo volia anar a l’Institut, ho tenia claríssim. Així doncs, al final vaig anar a l’Institut de Cervera fins a segon. Llavors a tercer van obrir l’Institut de les Borges, i Vallverdú hi va anar de professor, i jo d’alumna.
Nosaltres érem dotze alumnes a lletres a l’aula amb Josep Vallverdú. Era un privilegi, perquè a més a més estàvem en una aula immensa, amb una il·luminació meravellosa i en Vallverdú es passejava pel mig i et feia participar activament, de manera que les classes eren d’una complicitat extraordinària.
A més a més, jo vaig tenir molta sort, perquè ell em deia, demà m’acompanyarà a tal acte, previ consentiment dels pares, és clar. Em duia a Barcelona perquè feia una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans. Compte, jo llavors feia COU, encara no tenia 18 anys, i aprenia la vida cultural fora de l’aula. Així vaig conèixer, anant a casa seva amb en Vallverdú, en Guillem Viladot; anava amb en Vallverdú a casa del pintor Trepat. L’estada a l’Institut Josep Vallverdú amb en Vallverdú i l’ambient que hi vam viure va ser un privilegi. No la vam pas viure a la Universitat, nosaltres, la vida que vam viure en aquell institut.
Els dissabtes, anava a casa seva a Puiggròs –Puiggròs és a tocar de Torregrossa–, amb la Isabel, i entraves al seu jardí i sempre hi havia música. A partir d’aquí, ja no he deixat més en Vallverdú. I de Puiggròs a l’Espluga, i quan ja em vaig dedicar al món de l’edició en llicenciar-me, li he anat portant l’obra.
Vostè, a més a més de ser comissària de l’Any Vallverdú, també desenvolupa en altres àmbits i institucions tasques laborals. Ha estat molt dur poder compaginar la seva tasca com comissària i la resta d’activitats que vostè té?
Jo no sabré agrair mai prou al director de l’IEI, així com a la vicepresidenta de l’IEI i al president de la Diputació, el fet que les institucions respectives s’hagin sumat a l’any Vallverdú. I és que a més a més de l’exposició Geografies Josep Vallverdú, l’aportació que ha fet la Diputació i l’IEI a l’Any Vallverdú ha estat la disponibilitat de la meva persona. Per tant, com que jo ja sabia des de la tardor del 2022 que en seria la comissària, de l’Any Vallverdú, vam poder endreçar, a l’avançada, les meves tasques editorials de l’IEI que havíem de fer per al 2023, la qual cosa em permetia plena disponibilitat, i he pogut lligar perfectament l’Any Vallverdú amb el Servei de Publicacions de l’IEI. Comptant amb la complicitat d’uns equips tant a l’IEI com a la Institució de les Lletres Catalanes, d’una professionalitat i d’una humanitat envejables i admirables. I des d’aquí a totes i tots ells, el meu reconeixement. El d’en Vallverdú, també.
Ara l’Any continua, els actes, si bé amb un altre ritme, encara duren, però tot i que per a ell les tardes són sempre més difícils que els matins, ara procurem que siguin tardes o caps de setmana, si és possible. Sigui on sigui l’acte, Vallverdú s’ha de recollir i s’ha de tornar a casa, tant si anem a Lleida com si anem a Palamós, la Seu d’Urgell, Vic o Amposta. I ara és quan ens adonem que mentre Josep Vallverdú tingui corda, l’Any Josep Vallverdú anirà fent. Les disponibilitats hi són. El balanç no pot haver estat més positiu i, viure’n l’experiència al seu costat, inoblidable. Jo no sabré mai què vol dir ser comissària d’un Any de Centenari sense l’escriptor al costat.
