Nascuda en una família treballadora el 10 de desembre del 1910 a Cullera (Ribera Baixa), Amèlia Jover Velasco era la major de tres germanes. Malgrat no ser habitual en l’època entre les xiques obreres, va poder anar a escola, on va destacar en els estudis, a més de practicar l’esport, especialment la natació –punt també poc freqüent- i aprendre a tocar el piano. Uns interessos –cultura, educació i la salut vinculada a una vida sana- que marcarien la seua vida.
És en aquesta època que comença a conéixer les idees anarquistes –molt presents a la Ribera de l’època- a través de joves del poble amb qui comparteix lectures, discussions i els primers compromisos militants.
Ja als anys 30, amb vint, casada amb un militar anomenat Joaquim Crespo i mare d’una xiqueta, es trasllada a València, al barri de Nou Moles. Allí treballa com a mecanògrafa en l’Ajuntament i com a cuinera al bar Viena Automàtic. També s’afilia al sindicat gastronòmic de la CNT, on crea la primera secció femenina, i a les Joventuts Llibertàries.
Després d’una dura vaga el 1932, ajuda als presos tancats a la Model, ja que hi viu molt a prop, de forma que cada vegada és una persona més reconeguda en els ambients llibertaris.
El 1933, amb l’aprovació de la llei del divorci, se separa del seu marit, però ben aviat torna a casar-se, de nou amb un militar, encara que aquesta volta de la Marina.
Amb l’esclat de la guerra pren cada volta més responsabilitats al moviment llibertari: és escollida secretària de la secció políticosocial de les Joventuts Llibertàries i delegada del Comitè Regional “Llevant” de tota la Federació Ibèrica, a més d’intervenir com a oradora en els mítings d’Afirmació Juvenil Anarquista i escriure a les publicacions de l’organització. També s’afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però no a un grup d’afinitat per a l’acció directa, sinó a un altre dedicat a promoure les idees naturistes, tals com el nudisme, el vegetarianisme o l’higienisme. Unes idees molt arrelades en el moviment anarquista de l’època –com vam veure en la biografia del metge Martí Ibàñez– però que són curioses si pensem que es trobaven enmig d’una guerra.
Presó, fuga i exili
Amb l’arribada de les tropes feixistes, la nostra protagonista queda atrapada, com tants milers de persones, al port d’Alacant. Detinguda, és empresonada al Cinema Ideal. Durant el seu trasllat a València, malgrat estar embarassada, intenta fugir junt amb altres dues companyes, però és capturada de nou i enviada a la presó Convent de Santa Clara. Segurament, va ser el fet d’estar embarassada el que la salvaria seguir el trist final d’un altre personatge de la sèrie, la benicarlanda Vicenta-Rosa Ferreres.
Traslladada a l’Hospital Provincial de València per al part, organitzaria un segon intent de fuga gràcies a les xarxes clandestines de la CNT que encara operaven sota el règim feixista. Convalescent i amb una filla de poques setmanes, Amèlia aconseguiria arribar a França pràcticament de forma miraculosa.
Allí, la situació segueix sent catastròfica per als exiliats republicans. Tancada al camp de refugiats d’Argelers, primer, i al de Brams, després, mare i filla aconseguirien arribar a Tunísia, on les espera el seu marit, Antonio Zaragoza, just quan les tropes nazis ja estan envaint França.
Al nord d’Àfrica s’hi quedarà vint anys. Treballarà al camp i de mestra, alfabetitzant sobretot xiquetes a les zones rurals, a més de tenir dos nous fills.
El 1962, quan Tunísia ja era independent, tornarà a traslladar-se. Aquesta volta a París, on treballarà a la firma del famós dissenyador de roba Pierre Cardin, qui en aquella època va revolucionar el món de la moda en popularitzar la roba de disseny gràcies al pret a porter.
A París, Jover reprén la militància anarquista. Milita a l’Agrupació Confederal de la capital francesa i amb més de 50 anys viatja a València per ajudar clandestinament la CNT a València.
Fins als darrers anys de la seua vida, va mantenir-se fidel als ideals llibertaris, participant en jornades de memòria de la revolució social i en els actes de commemoració de centenari del naixement de Durruti, així com col·laborant amb la Fundació Salvador Seguí, de la CGT.
Amèlia Jover va morir el 12 de setembre de 1997 a Antony, població prop de París on residia.
Una nissaga lluitadora
La llavor rebel d’Amèlia Jover, però, no s’acabaria amb la seua vida. La seua filla Elodia, nascuda a l’Hospital Provincial de València sota custòdia feixista, mantindria la flama amb el llibre “La xiqueta”, on recuperaria la memòria d’ella i la mare.
El seu nét, Jayam Turki, és un reconegut opositor a la deriva autoritària del govern tunisià i, per això mateix, va ser detingut aquesta mateixa setmana.
