Joan Fuster, l’intel·lectual valencià més rellevant de la nostra història i mesura de moltes coses al nostre País, va afirmar en un article escrit a l’estiu del 1970: “No som televisius. Però, per a omplir el buit autòcton, cal importar serials. Televisivament, aquesta és una àrea sense conflictes. I sense conflictes no hi ha tebeos” (“Coses de la cultura audiovisual”, publicat al diari La Vanguardia, de Barcelona).
Algunes de les raons que els valencians semblàrem un poble sense històries, com apunta el gran escriptor de Sueca, eren “vetos, recels, hostilitats declarades…”, és a dir la impossibilitat de mostrar una imatge completa de la societat sota la implacable censura franquista. De ben segur, l’afirmació fusteriana que al País Valencià dels seixanta i setanta no hi havia conflictes dignes de ser ficció per a la petita pantalla era també una crítica a la impossibilitat de fer televisió en valencià en aquella època.
“Ja hem acabat amb els tòpics, no?”. La frase dita per la doctora Elena Miralles a Robert Sanchis, al darrer capítol emés, “Campanes i adeus”, de la sèrie L’Alqueria Blanca, té una interpretació que ve ara al cas. Des de l’estrena, el 23 de setembre del 2007, de la sèrie televisiva valenciana més important de la història s’han realitzat 17 temporades, amb 471 capítols. Al segle XXI, i amb competència professional, tot l’equip artístic de L’Alqueria Blanca ens ha oferit una visió i unes trames amb un rerefons molt realista.
“L’Alqueria Blanca és el poble de la redempció”, afirma Robert en una conversa amb l’alcaldessa Raquel, en un capítol de la darrera temporada. La redempció entesa com a alliberament moral de culpes passades, i Robert en té unes quantes… En la meua opinió, L’Alqueria Blanca ha suposat com una mena de redempció col·lectiva com a valencians. S’ha demostrat que es podia fer un gran producte de qualitat, amb una història pròpia, malgrat la limitació de pressupostos i de mitjans. Com una mostra de renúncies, no ha sigut possible l’ús d’imatges televisives del programa Aitana o de Radiotelevisió Espanyola, en general.
Una sèrie amb missatge
L’Alqueria Blanca ha estat el millor exemple valencià de l’anomenat en anglés com a storytelling, és a dir una narració que atrapa i té un missatge final, que deixa una lliçó o manifesta una idea. Ens hem submergit en unes trames amb referències socials i culturals, tenint com a complement els recursos del melodrama.
Si L’Alqueria Blanca s’hagués mantingut com una narració nostàlgica, com semblava apuntar al principi, les trames no haurien mostrat uns valors ètics i una vocació transformadora, una defensa de valors i llibertats. El compromís social de les trames s’ha manifestat, per exemple, en els efectes del marc polític de la dictadura franquista. Hem assistit a detencions arbitràries de l’administrativa i actriu Carmina, de la infermera Carme i a tortures del pilotari Xavi; d’estades a la presó de corruptes, com l’empresari López Campos o l’alcalde Narcís Boira; d’exilis a França de l’advocat Robert, per col·laborar amb un sindicat clandestí, o de la professora Júlia i del seu amic, per militar al PCE; d’exilis a Mèxic de Blanca i Carme, acusades d’homosexualitat; d’emigracions laborals a Alemanya de Pasqual, l’home de Blanca…. I nosaltres, els espectadors, ens hem comportat com un cor de teatre grec, coneixent i patint els drames i les tragèdies evocades, que han creat un vincle emocional amb el públic. «Ha sigut com un remolí conviure amb tu tant de temps», diu la doctora Elena Miralles a Alfons Ortí, al darrer capítol emés. La frase, dita en clau romàntica, també podríem aplicar-la a la tirallonga de conflictes i de problemes representats.
A més L’Alqueria Blanca ha estat també un fenomen de “literatura de consum”. La trama de les dues primeres temporades va ser resumida en 13 narracions curtes, publicades el 2009 i el 2010, en un registre proper al col·loquial, per tal d’arribar a una clientela lectora inhabitual. Dins la campanya estiuenca “Llegir en valencià”, editada per Bromera, aquelles sèries de novel·les en van vendre als quioscs, com un producte de consum per a les llars. No era només una qüestió de literatura, sinó de difusió de la llengua.
Els estudiosos afirmen que la mitologia de deus i deesses del teatre grec proposa una interpretació de la realitat i defensa un ordre moral, uns valors. D’acord amb això, podríem dir que aquesta sèrie ha entrat a formar part dels nostres mites. Gràcies a l’univers de L’Alqueria Blanca, els valencians, en part redimits, ens hem vist retratats com en un espill. En el fons, l’impacte de L’Alqueria Blanca s’entén perquè no estava parlant d’uns personatges imaginaris, ens estava mostrant la vida de nosaltres, els valencians.
És evident que hem viscut una cloenda forçada (i política?) de L’Alqueria Blanca. L’anunci d’improvís de la fi de la producció, amb l’equip artístic descol·locat, n’és una clara prova. Ens hem quedat sense una ficció pròpia que hauria pogut incloure temes de la crucial dècada dels 70: els canvis de costums i modes, el turisme, la difusió de la “nova cançó”, els canvis de població… Per tot això no ens hauríem de resignar al buit en la producció de sèries en valencià que deixa L’Alqueria Blanca.
