Aquest diumenge, 14 de setembre, comença l’emissió dels sis capítols finals de L’Alqueria Blanca en À Punt TV. Des de l’estrena, el 23 de setembre del 2007, de la sèrie televisiva valenciana més important de la història s’han realitzat 18 temporades, amb 472 capítols. L’escriptor Paco López Diago (València, 1958) ha sigut el coordinador general dels guions. En la Televisió Valenciana ha col·laborat també en el contingut de sèries com ara Senyor Retor, La Vall o Diumenge paella. El nostre autor va guanyar el 1998 el premi Pere Quart d’humor i sàtira, per la novel·la L’home que no volia avorrir les dones, i ha publicat a més les obres Las alas del miedo, Joan Cutrió i altres Joans, i Llunes, llaunes i romanços.
Diari La Veu del País Valencià s’ha traslladat a l’Espai d’art Joan Castejón, de la Casa de Cultura de Dénia, per a entrevistar àmpliament el màxim responsable de les trames d’una producció que entra ara en el món dels grans mites valencians.
A més de vosté, Paco López Diago, com a coordinador general, quins són els guionistes principals que han escrit els capítols de L’Alqueria Blanca?
De guionistes, n’hem tingut moltíssims. Anomenaré ara els que han participat més, en 15 o 20 capítols com a mínim. La primera temporada l’escriguérem entre Tirso Calero, que era l’editor d’escaletes, i Miquel Peydró i jo, que féiem els diàlegs. En edició de les històries, hem tingut professionals molt bons com Luis Eduardo Pérez, Manu Valls, David Casañ o Paco Picó. I entre els guionistes que han participar en molts capítols cal esmentar Quico López Cebrián, Diego Braguinsky, Pilar Paredes, Ester Paredes, Toni Pau, Susana Prieto, Carles Giner, Paco López Barrio. Ha sigut una creació molt plural.
Les trames s’han inspirat en alguns fets històrics dels anys seixanta i setanta. Com va anar això?
La gestació de L’Alqueria Blanca va ser molt original. Al principi anàvem com a palpes, no sabíem on ens dirigíem. Tot ho acordàvem en reunions dels guionistes amb Ximo Pérez i Zaza Ceballos, que eren els productors. A partir de la temporada tres, tot va estar molt més estructurat. Per exemple, es va crear un departament d’arguments, amb dos o tres persones. Hi havia unes trames troncals, com l’aigua, la terra o l’amor, i unes trames episòdiques, centrades en fites de l’època, com per exemple l’arribada de la televisió, les «quinieles», els jocs populars valencians, el futbolí….
Eixes trames han creat un producte d’èxit. Deu ser perquè eren nostàlgiques?
Quan m’han preguntat pel secret de l’èxit de L’Alqueria Blanca m’han parlat de la nostàlgia. La nostàlgia és molt venedora, però no hi ha cap ficció que puga funcionar només amb nostàlgia, si no tens unes trames universals, fortes, d’amor, de poder, de lluita, que puguen enganxar l’audiència. És bonic veure quatre iaios jugant al canut a la plaça, però amb això no pots mantindre l’interés en un episodi.
Una de les dèries personals de l’equip de guió era parlar de la pilota valenciana. I també de Berlanga, de films com Calabuch o Bienvenido Mister Marshall. Hi haurà pocs equips més berlanguians i admiradors del seu guionista, Rafael Azcona, que el de L’Alqueria Blanca.
L’Alqueria Blanca va començar amb l’enfrontament de les famílies Falcó i Pedreguer, representades per Joaquim Falcó i Pep Pedreguer, per l’aigua de la Pedrera.
Era un escenari de lluita social, amb la típica història clàssica de la xicona d’una família poderosa que s’enamora d’un xicon de la família pobra, o siga un amor impossible, semblant a Romeu i Julieta. Temes com l’aigua i la cooperativa ens van servir per a mostrar la lluita entre acabalats i pobres.
Però a més, dins de la mateixes famílies, hi havia uns conflictes molt rics. La relació entre el tio Pep i Rafel, l’home de Dora, passa de ser íntima a la pèrdua de la Pedrera, per culpa de Rafel, en una partida de cartes. Però després van poder fer net i arribar a un punt quasi màgic, que tenia la família Pedreguer al principi.
Hi ha també una relació riquíssima entre els dos germans Falcó, Joaquim i Miquel; o entre don Joaquim i la seua dona, Maria; o entre la filla, Assun, i sa mare; o entre la criadeta, Empar, i la senyora. Vam mostrar una aquarel·la meravellosa, tant dins de casa com de portes a fora.
«La relació amb el valencià la podríem comparar amb la parella, tot el respecte del món però sense por»
Les trames de la 1a i de la 2a temporada han tingut una versió en dos cicles de tretze novel·les curtes, publicades per editorial Bromera. Com en valora l’experiència?
Allò va anar d’una manera molt orgànica, molt fàcil i molt bonica. Bromera va demanar les històries de L’Alqueria Blanca per a la campanya «Llegir en valencià», que es fa en col·laboració amb els diaris, a l’estiu. I les vendes d’eixos llibres van significar un absolut encert.
Va ser una de les primeres vegades que vam comprendre que estàvem anant més enllà de la pantalla i de la reunió familiar de diumenge, al voltant de L’Alqueria Blanca. En el primer llibre, Collita amarga, Bromera em va demanar fer servir el col·loquialisme de la sèrie, traslladar la parla de L’Alqueria Blanca a la literatura.
Ens hem pres molt seriosament la relació amb el llenguatge. El valencià és la nostra llengua, la nostra casa, la nostra terra. La relació amb la llengua la podríem comparar amb la parella, tot el respecte del món però sense por. Davant una llengua no has d’agenollar-te, has de respectar-la, besar-la i acurar-la. I si tens dos termes, has d’escollir aquell que arribarà a més gent. I si pots aconseguir que els personatges parlen com parla cadascú a sa casa estaràs guanyant moltes coses, identificació.
La versió impresa en llibres de L’Alqueria Blanca mostra alguns fets que no apareixen en la sèrie televisiva.
El procés d’elaboració d’un capítol de ficció és molt complex. Hi ha moltes vegades que tens massa material i no cabia al metratge, o tens una proposta que la cadena o la productora considera que no és adient. Però a l’hora d’escriure vam tirar mà del que volguérem. Vaig escriure seqüències que van ser eliminades, que no s’arribaren a gravar perquè eren molt cares de produir. Escrivint alguns dels llibres ens vingueren reflexions que no ens havien vingut escrivint els capítols de la tele. Però en essència els llibres són molt fidels a cada capítol.
«Durant les primeres temporades a Canal 9 vam tindre unes discussions tremendes amb Paco Picó, l’actual cap de programes d’À Punt»
Per exemple, l’arribada de la televisió al bar de l’Alqueria, que porta Ferri des d’Alacant, no apareix en la sèrie… Quina mena de pressions o criteris heu tingut sobre el contigut dels arguments de L’Alqueria Blanca?
Durant la primera temporada i part de la segona, vam tindre unes discussions tremendes amb el departament de ficció de Canal 9, i sobretot amb Paco Picó, que era el cap de ficció de la televisió, i és l’actual cap de programes d’À Punt. Hui en dia som grans amics. Acabàrem fent la sèrie que volíem tant la cadena com nosaltres. Era una disputa de criteris sobre el que funcionaria millor, i renyíem molt. Funcionàvem per pactes i arribàvem a un punt d’acord.
Al final de la segona temporada i en la tercera, arribàrem a un punt de confluència en què la cadena i la productora volíem el mateix, i en aquella confluència la sèrie va esclatar com un masclet…
En L’Alqueria Blanca heu mostrat un llenguatge popular correcte, un registre col·loquial ideal, i amb riquesa d’expressions. Com vau treballar-ne el llenguatge?
Quan ens feien entrevistes a Alzira, a Alcoi, a Dénia o a Vila-real, sempre algú ens deia: «es nota que algun dels guionistes és d’ací». I nosaltres pensàvem: missió acomplida. Això és el que necessitàvem, que la gent pensara que eixa llengua era d’ells, no de nosaltres.
Hem tingut conflicte lingüístic en esta terra, o eres indi, o eres vaquer. L’Alqueria Blanca pràcticament no ha rebut crítiques d’eixe tipus. Una crítica publicada de la Cartelera Túria o en Las Provincias es mostraven d’acord amb la sèrie. Jo mateix he viscut a Montserrat, al Vedat, a València i a Dénia, i teníem guionistes de diverses comarques, com Diego Braguinsky, de la Ribera. Intentàvem col·locar frases fetes que tot el món poguera reconèixer.
La presència de personatges que només parlen castellà ha tingut una influència en els diàlegs en valencià.
Sí, perquè esta terra és així. En un dinar som set parlant valencià i dos castellà i acaba el dinar parlant tots castellà. No sé per què. És una cosa que ens l’hauríem de fer mirar. I sobretot als anys setanta això era d’eixa manera. En un poble la classe poderosa parlava castellà, entre altres coses, per allò que «era más fino».
Traslladats a la trama de la sèrie, vam valorar que Assun Falcó, la filla del ric, parlara castellà, perquè tenia una mare que parlava castellà. A l’hora de fer el càsting per trobar els artistes, vam trobar una màgia, una química especial entre Miquel Barberà i Nani Jiménez, Jaume i Assun en la ficció. Tant és així que hui estan feliçment casats i tenen dos fills preciosos.
Un altre exemple és el capellà, don Cipriano, que parlava valencià, però en la missa i amb la gent de bé, que pagava les reformes de la parròquia, parlava castellà. Pensàvem que la quota d’ús del castellà era molt realista, que és parlara en eixa llengua en el 20% o 25% de les primeres temporades. Tal com heu vist, en les últimes temporades pràcticament no es parla castellà.
Una figura com donya Teresa, interpretada per l’actriu Raquel Escribano, també mostra un interés pel valencià, malgrat el seu origen manxec, un fet interessant…
És molt interessant. T’he dit abans que les dèries o les vides personals dels guionistes estan molt clavades en les trames. La tia Teresa és del poble de la terra de la meua dona. Les ties de la tia Teresa són com les ties de la meua dona, amb els seus noms, tal qual. I ens semblava molt bonic que a una dona tan castellana li tirara la nostra llengua de la manera que li tira.
En lloc de televisió en L’Alqueria Blanca apareix un gran protagonisme de la ràdio, que era molt important als anys seixanta i setanta.
La ràdio era molt important en un doble sentit. A la meua infantesa no li puc llevar tot el que representava la ràdio per a ma mare, cosint i escoltant la senyora Francis, i els discos dedicats, i «cada canción, un recuerdo» i totes aquelles coses. La ràdio m’ha acompanyat i em continua acompanyant. No puc dormir-me sense posar-me abans la ràdio una estoneta.
Un altre problema ha representat que no podíem mostrar la televisió en imatges, perquè valen molts diners i en el nostre pressupost no cabia això. La televisió l’hem mostrada de costat i sense veure el que s’emetia. Podies inventar-te un àudio, per a retransmetre coses com l’arribada de l’home a la Lluna, però no podíem mostrar-ne imatges. En canvi en la ràdio podíem anar fins on volguérem.
Les trames de les temporades de Canal 9 tenien algun reflex de la situació política i social de la societat valenciana de la dècada dels seixanta…
Sí, per exemple en la la història de Júlia, neboda del capellà, don Cipriano, que té el xicon al Partit Comunista, en la clandestinitat. Ella té un amic i finalment fugen cap a França. O també la col·laboració de Robert amb un sindicat clandestí, fet que l’obliga també a fugir a França… Hem intentat mostrar la circumstància de la clandestinitat, i relacionar-la amb els personatges del poble, per exemple mostrant el suposat flirteig de Rafel, l’home de Dora, amb Júlia, i l’enamorament de Ferri per Júlia.
La història de Jordi, molt ben interpretat per Diego Braguinsky, que emigra a Alemanya, és un altre exemple de reflex de la societat. Hem fet el que podíem. El fet d’anomenar pel·lícules o cantants també ens evoquen aquella època.
