Les inundacions i barrancades no són noves a València. La mala gestió i la ineficiència posterior a les catàstrofes tampoc. En algun moment, però, hi ha hagut polítics que han trencat esquemes i han reaccionat pensant més en la dignitat que en el càrrec. I, a voltes, en els moments més inesperats.
Tomás Trénor Azcárraga va nàixer a València el 7 de novembre del 1894 en el si d’una de les famílies més riques i poderoses de la ciutat. Des que el seu besiaio va instal·lar-se a la ciutat després de la Guerra del Francès, la nissaga dels Trénor havia anat acumulant propietats i interessos a tot tipus de sectors, des del comerç, la banca, assegurances, fàbriques de seda i adobs, terres agrícoles, ferrocarrils o l’enllumenat públic, a més de propietaris d’alguns dels immobles més emblemàtics de la ciutat. Molts dels seus tiets i cosins, a més, ocuparien diferents càrrecs polítics, tant en les Corts espanyoles com en altres administracions, així com a l’exèrcit.
El nostre Trénor, a més, per part de mare era net de Marcelo Azcárraga, diverses voltes president del Govern espanyol durant el regnat d’Alfons XIII.
Educat en la conservadora i elitista tradició burgesa de l’època, va ser enviat a estudiar batxillerat a l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid –un dels punts de trobada dels fills de famílies importants que volien fer carrera a Madrid- i després es llicenciaria en Enginyeria Industrial.
La seua vida faria un tomb el 1909, quan el seu pare, Tomás Trénor Palavicino va impulsar l’Exposició Universal a València, un èxit de públic que li va suposar la concessió del títol de Marquès del Túria –que heretaria el nostre protagonista- i la pèrdua de bona part de la seua fortuna.
Seguint la tradició familiar, Tomás fill va optar per la carrera militar, ingressant al cos d’artilleria on arribaria al grau de coronel. Amb la proclamació de la República, però, passaria a la reserva, acollint-se als decrets de Manuel Azaña que buscaven democratitzar les forces armades i eliminar-ne els elements més proclius als pronunciaments militars i de simpaties monàrquiques.
Va ser en aquella àpoca que es casaria amb la seua cosina, Mercedes Trénor Sentmenat, amb qui tindria deu fills: Tomás, Mercedes, Ramón, Margarita, María Dolores, María Cristina, Ignacio, Fernando, María Teresa i María de la Paz.
Amb el colp d’Estat franquista del 1936, Trénor reingressaria a l’exèrcit al bàndol dels sublevats i aquesta volta ascendí fins a comandant fins a la seua retirada definitiva el 1954.
Acabada la guerra seria recompensat amb un càrrec a la Junta d’Obres del Port de València, però no seria fins al 1955 que començaria de veres la seua veritable, i curta, carrera política. El 19 de febrer del 1955 seria nomenat alcalde de València, un càrrec, per fi, d’acord amb la importància del seu cognom i que, a més, anava unit al de procurador de les Corts franquistes.
La riuada del 1957
La gestió de Tomás Trénor com a alcalde està íntimament vinculada a un sol esdeveniment: la desastrosa riuada del 14 d’octubre del 1957, que va esdevenir quan tot just portava dos anys en el càrrec.
Els paral·lelismes amb la més rabiosa actualitat, però, no acaben ací. El desbordament del Túria va ser desastrós per a València i molts altres municipis de l’Horta. Es calcula que els danys materials arribaren als 10.000 milions de pessetes de l’època; 12.000 comerços havien patit destrosses; 3.500 famílies perderen l’habitatge i 5.800 persones hagueren de ser allotjades en albergs provisionals. Pel que fa a les pèrdues humanes, les autoritats reconegueren 81 morts, però càlculs independents asseguren que en van ser més de 300.
La resposta del règim va ser, en aparença, immediata. Es va enviar l’exèrcit en vaixells –les comunicacions per terra havien quedat destruïdes i el govern espanyol promulgà un decret d’adopció comprometent 300 milions per a la reconstrucció. A més, s’obrí una subscripció nacional pro damnificats i diverses iniciatives privades, amb nombroses campanyes de solidaritat. Als deu dies de la riuada, el 24 d’octubre, Franco visità València com un salvador.
La realitat, però, és que va ser el poble de València qui va autoorganitzar-se de forma espontània per retirar el fang i reconstruir la ciutat. A inicis del 1958 la ciutat encara no soles no havia vist ni una pesseta dels famosos 300 milions, sinó que tampoc de les campanyes de solidaritat privades. Les bones paraules de les instàncies superiors del règim no es traduïen en res tangible i entre les autoritats locals començà a créixer la sospita que els fons estaven desviant-se cap a altres finalitats. València, una altra vegada, havia estat oblidada per Madrid.
Llavors succeí el que ningú esperava i, molt menys en una dictadura feixista. Durant l’acte d’exaltació de la fallera major del 1958, el director de Las Provincias, Martí Domínguez, pronuncià un discurs –amb el suport de l’alcalde i davant el ministre Pere Gual- on criticà la passivitat oficial i el fet que no arribaren els diners, traspassant els límits de les protestes permeses a l’època i provocant un fort escàndol.
Al juny, noves pluges provocaren noves inundacions, ja que les clavegueres continuaven embossades pel fang, i hi hagueren manifestacions veïnals. Trénor es reuní amb els damnificats i davant de tots els regidors improvisà un discurs on retreia la ineficàcia i l’abandó governamentals. Malgrat la prohibició oficial, Las Provincias publicà i elogià les paraules de l’alcalde.
Finalment, el 20 de juny, el Consell de Ministres aprovà l’enviament dels primers 100 milions de pessetes i després començà a estudiar el desviament del Túria.
Ara, les conseqüències pels revoltats també van ser immediates. Malgrat que Trénor encapçalà immediatament una manifestació d’agraïment a Franco, seria cessat el 8 d’octubre, per evitar un nou discurs durant les celebracions del 9 d’Octubre. El director de Las Provincias, al seu torn, ja havia dimitit a l’estiu, després que el govern retallara la quota de paper per al seu diari.
Darrers anys
Després del seu pas per l’alcaldia, Tomás Trénor va portar una vida discreta, dedicat a la gestió de les empreses familiars en què tenia participació. Precisament va ser aquesta posició econòmica i social la que li va permetre alçar la veu davant del dictador, però en tot cas va anteposar els interessos de la ciutat a la seua pròpia carrera política, una circumstància que, encara hui, continua sent inusual.
Amb tot, Trénor ja no tindria més enfrontaments amb la dictadura i, de fet, quatre mesos abans de morir, Franco signaria el decret pel qual se li concedia la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball, la darrera condecoració que rebria.
Moriria en la intimitat –tanta que no està clara ni la data ni la localitat- el 1981.
