Avui no recomano visitar un país, sinó que ho prego. I és un prec –en soc conscient- potser massa ambiciós, perquè ningú no ha gosat visitar Lala des de fa segles. Ningú l’ha visitat, ni tenim constància que ningú no hi visqui.
Els habitants dels països veïns han escoltat mil històries als seus avis –que venen dels avis dels avis- sobre el moment de la Gran Fugida. Parlen d’un allau de lalians i, sobretot, dels seus rostres desencaixats, del dolor i la tristor que emanaven i que ha arribat fins a avui carregant-se d’emoció a cada pas És molt possible que cada cop que s’explica aquesta història s’hi afegeixi un polsim de dramatisme que, d’altra banda, és força creïble.
Si us animeu a visitar-lo, no sereu els primers, perquè molta gent ho ha intentat al llarg de tot aquest temps, però han tornat després de caminar uns pocs quilòmetres pels seus camins abandonats. I no és el mal estat de les infraestructures allò que els ha fet enrere; se’ls nota al rostre.
Potser un de vosaltres és l’Elegit que trencarà alguna mena de malefici, i arribarà al cor de Lala, i descobrirà les seves riqueses, i les reclamarà en nom propi, merescudament.
