En 1603, i amb 18 anys, l’aristòcrata i naturalista italià Federico Cesi fundà amb 3 amics l’Accademia dei Lincei1, la primera societat científica moderna. En 1611 fou admés Galileu, que des d’aleshores signà els seus textos com Galileo Galilei Linceo. L’Acadèmia publicà llibres de Galileu i li feu costat en els seus plets amb l’església. La societat dels linxs no sobrevisqué la mort del fundador. Hui en dia hi ha dues acadèmies que en el seu web es reclamen successores. En 1847, Pius IX (vegeu «El jurament antimoderniste») recupera l’antiga societat amb el nom Accademia Pontificia dei Nuovi Lincei. Però amb la unificació d’Itàlia, la desaparició dels Estats Pontificis i la capitalitat italiana de Roma, als dirigents del nou estat laic i liberal, la nova Accademia els sembla massa sotmesa a l’aixopluc del papat. Hi hagué una escissió que arriba fins a l’actualitat amb els noms Acadèmia Pontifícia de Ciències i Accademia Nazionale dei Lincei. Albert Einstein fou membre de la segona des de 1921, renunciant entre 1939 i 1946.
La que ens interessa hui és l’Acadèmia Pontifícia que visqué certa decadència fins que Pius XI la refunda amb l’actual nom, la internacionalitza i l’obre a membres de diversitat de creences. Els tres primers presidents eren religiosos catòlics, però els cinc següents, des de 1972, no ho són. L’estructura i funcionament de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències mostra que l’Església reconeix la independència de la ciència, lliure de la subordinació a què la sotmeté durant segles.
Stephen Hawking, per exemple, ateu declarat, fou guardonat en 1975 (sent papa Pau VI) amb la medalla Pius XI, que l’Acadèmia concedeix a joves científics menors de quaranta-cinc anys (Hawking en tenia 33). El prestigiós cosmòleg fou membre de l’Acadèmia Pontifícia des de 1986. En la seua fitxa del web de l’Acadèmia hi ha el resum de la seua recerca científica, escrit en primera persona, que acaba així: «… Això significaria que no hi hagué singularitat ni esdeveniment únic que es puga identificar com la Creació2. En lloc d’això es podria dir que l’univers es va crear quantum-mecànicament3 a partir del no-res». Amb ocasió del guardó de 1975 es feu famosa la imatge de Pau VI agenollat durant dos minuts entregant-li la medalla i xerrant amb ell.
Hawking també tingué trobades amb Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. En el seu llibre Breu història del temps conta el missatge de Joan Pau II, en 1981, als participants en una conferència sobre cosmologia en el Vaticà. «Ens digué que estava bé estudiar l’evolució de l’univers després del Big-Bang, però que no havíem d’indagar en el Big-Bang mateix, perquè es tractava del moment de la Creació i, per tant, de l’obra de Déu. Em vaig alegrar llavors que no conegués el tema de la xerrada que jo acabava de donar en la conferència». Hawking havia dissertat i argumentat sobre les possibilitats que no va haver-hi cap moment de Creació.
Joan Pau II havia mostrat cert tarannà concordiste que roman en l’Església catòlica. El concordisme és un corrent d’harmonització ciència-fe que nasqué en el segle XIX tractant d’encaixar els avenços científics en el relat bíblic del Gènesi (vegeu «Ciència i fe. Temps d’alliberament»). Trenta anys abans de l’audiència que relata Stephen Hawking, Pius XII havia pronunciat un discurs en l’Acadèmia Pontifícia de Ciències (novembre-1951) titulat «Proves de l’existència de Déu a la llum de les ciències naturals actuals». L’objectiu era actualitzar els clàssics arguments de Tomàs d’Aquino de l’existència de Déu després dels avenços científics de la primera meitat de segle XX, incloent, en cosmologia, la teoria del Big-Bang, que identificà amb l’acte de la creació divina.
Acabant el discurs Pius XII diu: «Realment sembla que la ciència actual, retrocedint sobtadament milions de segles, haja aconseguit presenciar aquell “Fiat lux”4 primordial, quan del no-res una mar de llum i radiació va irrompre amb matèria, mentre les partícules d’elements químics es dividien i reunien en milions de galàxies». Era un exercici de concordisme que, en aquesta ocasió feu reaccionar a un cosmòleg i sacerdot belga, Georges Lemaître, membre de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències des de 1936, i que més endavant la presidiria, entre 1960 i 1966, ja en temps de Pau VI. Lemaître era el pare de la teoria del Big-Bang.
Tothom ha oït parlar d’Albert Einstein o Stephen Hawking, però no de Georges Lemaître. De ben jove s’adonà que tenia dues passions, la ciència i la fe, i a ambdues dedica sa vida. Pensava que el científic cristià ha de prescindir de la religió en el seu treball, fonamentalment perquè no te relació amb la seua activitat, ja que mai es podrà reduir Déu a una hipòtesi científica. Mai no pretengué traure profit del seu coneixement científic per donar suport a la religió. Tanmateix, hagué de sofrir, durant uns pocs anys, cert menysteniment dels companys de professió (per exemple, Einstein)5 que recelaven de les seues idees cosmològiques, com el Big-Bang, precisament perquè provenien d’un sacerdot i podria semblar un intent de concordisme religiós.
Així doncs, el concordisme subjacent en el discurs de Pius XII no fou del gust de Lemaître, que feu arribar al papa, discretament i a través de tercers, les seues opinions i comentaris, per tal que els considerés en el següent discurs que fera amb contingut científic. Fou en setembre de 1952 que Pius XII intervé en un Congrés mundial d’Astronomia amb un discurs on no treu les conclusions concordistes que havia explicitat un any abans.
Cert concordisme suavitzat, però, continua sent un component dels pronunciaments de l’església. I així, en 2014, Francesc diu en una sessió plenària de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències: «El Big-Bang, que avui se situa en l’origen del món, no contradiu la intervenció d’un creador diví, sinó que la requereix. L’evolució de la naturalesa no es contraposa a la noció de creació, perquè l’evolució pressuposa la creació dels éssers que evolucionen».
(1) Dels linxs o gats cervals, sinònim d’agudesa i sagacitat.
(2) Entesa com la creació divina.
(3) Segons les lleis de la mecànica quàntica, és a dir, de la física.
(4) Al començament del Gènesi «Que hi haja la llum».
(5) A partir de 1933 Einstein acceptà les idees cosmològiques de Lemaître afirmant que era el que millor havia comprés les seues teories de la relativitat.
