“Pensar continua sent una forma elegant de no fer res.” Amb aquesta declaració d’intencions, Manel Costa i Adrian, rector de l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres, presenta un manifest titulat Estultisofia, una declaració programàtica “buida i excessiva”, escrita amb la voluntat expressa de “no aspirar ni al mèrit, ni al rigor, ni a la posteritat”.
En paraules de Costa, es tracta d’un text “filosòfic sense filosofia, acadèmic sense acadèmia, i crític amb tot, fins i tot amb ell mateix”. L’objectiu no és provocar: “No és una provocació: és un badall ben intencionat. No cerca lectors, sinó còmplices”. El manifest Estultisofia proposa, segons apunta, “una epistemologia de l’ensopegada, una metafísica de la idiotesa voluntària i assumida, i una estètica de la contradicció sense remei”.
L’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres, un “ens relativament abstrús”, és un col·lectiu creatiu internacional que agrupa més de quaranta artistes, escriptors i autors d’altres disciplines, “fins i tot d’aquelles que encara no existeixen”, repartits entre l’estat espanyol, Itàlia, Mèxic, els Estats Units i el Japó. El conjunt d’activitats i membres de l’entitat, es poden consultar al seu web oficial.
El manifest no amaga la seua naturalesa irònica ni la seua condició de paròdia acadèmica, i s’adreça als lectors interessats amb un to cerimoniós però juganer. Podeu llegir-lo íntegrament a continuació.
Estultisofia
(Nou terme metafísic per descriure l’essència de l’Acadèmia Estúpida de les Arts i les Lletres).
Introducció
La cultura, en general, troba graciós, simpàtic, però poc seriós, qualsevol avanç o avantguarda en el moment que es crea; amb el temps l’admet, l’admira i el solapa amb qualsevol altra novetat que oferisca desconeguts, inèdits i sucosos paratges. El recorregut és un bucle del qual és molt difícil sortir; i això és el més perillós que pot passar, perquè t’impedeix accedir a allò insòlit lligant-te al seny i a la coherència d’aquesta litúrgia artística cíclica i redundant.
Aquest text no pretén crear un nou moviment cultural o artístic, no és una moda que se’ns ha acudit en anar al bany a mitja nit, no és un rampell de la nostra ment, no és un esborrall i compte nou, no és una al·lucinació, ni una epifania, no és un enfocament singular que hem trobat entre les pàgines d’un enciam, ni una moneda tirada a l’aire mentre llegeixes Franz Kafka. És possible que siga un descobriment –amb final absolut– que ens demostra que la neciesa és innata a l’ésser humà i que és impossible desfer-se’n, atès que és congènita al nostre existir. Tanmateix, la nostra naturalesa ens imprimeix aquesta decisió consubstancial de traspassar aquesta cleda i intentar comprendre per què la idiotesa es creu molt sàvia.
L’ESTULTISOFIA I L’ÈTICA DE L’IGNORÀNCIA RECONEGUDA
L’estultisofia, entesa com la filosofia de l’estultícia, ofereix una mirada provocadora i transformadora sobre el paper de la ignorància a les dinàmiques socials i morals. En un món on el seny està instal·lat per decret, aquest corrent convida a reflexionar sobre l’ètica del reconeixement de les nostres pròpies limitacions. Ací es presenta una distinció crucial entre dos tipus d’estults: aquells que neguen la seua ignorància i perjudiquen la humanitat amb la seua arrogància, i aquells que abracen la seua condició d’idiotes, trobant-hi una font de creativitat i responsabilitat social.
El perill de l’estult inconscient
L’estult que no reconeix la ignorància representa una amenaça significativa per a la societat. Aquest individu, encegat per la seua supèrbia, opera sota la falsa premissa que posseeix totes les respostes, i en la seua actuació perpetua errors que impacten negativament en el benestar col·lectiu. La seua negació de la ignorància crea barreres per al diàleg, la innovació i l’aprenentatge, ja que s’aferra a la pròpia «sensatesa» imposada, tancant la porta a perspectives diferents i més humanes. Aquesta figura reflecteix el pitjor del dogmatisme i la rigidesa mental que frenen el progrés.
La virtut de la ignorància assumida
D’altra banda, l’estult conscient de la seua pròpia idiotesa és, en essència, un individu moralment valuós. La seua capacitat per acceptar les pròpies limitacions trenca amb els estàndards del seny tradicional, obrint espai per a la humilitat i l’aprenentatge continu. Aquest tipus d’estultícia reconeguda, comporta una actitud d’obertura que fomenta l’exploració de solucions noves, que podrien semblar absurdes o inútils des d’una perspectiva tradicional, però que, finalment, revelen el seu enginy i utilitat.
En les arts interdisciplinàries, per exemple, aquest reconeixement de l’absurd permet als creadors arriscar-se amb idees que desafien les normes. Els estults conscients es converteixen en revolucionaris morals en demostrar que la vulnerabilitat i la imperfecció no són debilitats sinó fonts d’autenticitat i renovació. La seua humilitat desactiva la perillosa il·lusió de la perfecció, cosa que permet que l’art, la poesia i la música es convertisquen en vehicles d’una ètica més inclusiva i empàtica.
De l’acceptació a l’acció social
El reconeixement de la pròpia estultícia no sols té implicacions personals, sinó també socials. Els individus que abracen la seua ignorància tendeixen a ser menys perillosos per a la societat perquè la seua vulnerabilitat els fa més conscients de l’impacte que provoquen als altres. A més, aquesta consciència els impulsa a cercar solucions que van més enllà dels esquemes tradicionals. En un context ètic, això vol dir explorar vies poc convencionals que consideren la diversitat, la innovació i l’empatia com a pilars fonamentals.
Així, en lloc d’imposar el trellat com a norma, l’estultisofia proposa que el veritable progrés moral i social sorgeix de l’acceptació de la nostra pròpia fal·libilitat. Aquest enfocament permet crear una societat més flexible, creativa i justa, on les solucions estúpides es converteixen en propostes brillants i transformadores.
Un nou pacte moral
En definitiva, l’estultisofia ens convida a un pacte moral basat en la humilitat i l’acceptació de les nostres limitacions. La diferència entre l’estult que ignora la ignorància i el que la reconeix és la diferència entre el caos destructiu i el caos creatiu. És precisament en aquesta darrera forma de caos on la humanitat troba el seu potencial per reinventar-se, abraçant la imperfecció com a motor del canvi i la innovació.
AFORÍSMES COM A SUPORTS INSENSATS
- 1. L’Estultisofia no naix, ensopega.
- No s’estudia, es pateix amb gust.
- No es comprén, es balbuceja.
- 2. Pensar massa és la causa de gairebé tot allò que no importa.
- Per això l’Estultisofia no pensa: emet espurnes mentals sense adreça ni propòsit.
- És pensament a les fosques, sense sabates ni mapa.
- 3. El profund naix del que és banal.
- La idiotesa és un llenguatge secret que els savis ja no recorden.
- Qui s’atreveix a ser estúpid amb consciència, desperta una lucidesa que els llestos no poden veure.
- 4. L’error és el millor pinzell.
- La poca traça, l’única dansa sincera.
- L’absurd, l’himne nacional de l’ànima lliure.
- 5. Riure’s d’un mateix no és un acte d’humilitat:
- és un acte d’intel·ligència superior.
- 6. L’Estultisofia no cerca respostes.
- Tampoc no fa preguntes.
- De vegades badalla, de vegades canta, de vegades cau i s’aixeca o no, segons li vinga de gust.
- 7. Tot artista estultisòfic és conscient que:
- a. és artista per la gràcia de la nesciència.
- b. l’art sempre ha d’estar en crisi, altrament no seria art.
- c. la volatilitat dels fonaments artístics ha de ser forçosament sòlida.
- d. la seua producció té el mateix valor que la seua producció, i de vegades potser menys.
- e. hi ha artistes que no saben que ho són, i també a la inversa.
- 8. L’estètica és un accident.
- L’estil, una superstició.
- La coherència, una malaltia greu del pensament.
- 9. Tota creació és un vòmit elegant de linconscient.
- I com més ridícul, més sincer.
- 10. Només l’estúpid és veritablement lliure.
- Perquè ja ha deixat de lluitar amb el sentit.
- Perquè no espera res.
- Perquè ho dóna tot sense ser-ne conscient.
L’ESTULTISOFIA: UN PARADIGMA REVOLUCIONARI A LES ARTS EXPERIMENTALS
L’estultisofia, o la saviesa de l’estultícia, es posiciona com una força transformadora en l’àmbit de les arts interdisciplinàries i experimentals. Encara que puga semblar paradoxal valorar el que tradicionalment es considera «estúpid», aquest corrent filosòfic reivindica allò absurd, ingenu i inversemblant com a vehicles d’exploració creativa i renovació artística.
A les fronteres de la creativitat
El concepte de l’estultisofia desafia els límits establerts de la raó i la lògica, convidant artistes, poetes i músics (i altres individus indefensos) a alliberar les seues obres de les restriccions convencionals. Aquest enfocament permet una ruptura conscient amb les formes tradicionals i obre espai per a allò inesperat. En literatura i poesia, per exemple, l’estultisofia pot inspirar estructures narratives erràtiques, versos lliures de solemnitat i l’ús de símbols absurds com a eines de significació, fins i tot utilitzant suports inimaginables i ecoilògics o totxos. Aquestes obres, lluny de ser incoherents, arriben a un nivell de profunditat en confrontar directament les expectatives del lector i reconfigurar la percepció del que constitueix art.
Connexions interdisciplinàries i caos creatiu
En l’àmbit de les arts interdisciplinàries, la filosofia de l’estultícia fomenta la creació d’obres híbrides on el que és absurd actua com un pont entre disciplines. Un compositor pot incorporar sons quotidians, aparentment «estúpids» o simplement ignorats per la seua constant quotidianitat, en una peça experimental, mentre que un pintor, un escultor o qualsevol altre obrer de les arts plàstiques, pot utilitzar materials poc convencionals com genolls d’àngel o caramels de menta oblidats en una cambra anecoica o albina. Aquest enfocament interconnectat reforça la idea que el caos creatiu és capaç de generar noves formes d’expressió que reflecteixen una realitat menys ordenada i més humana.
Alliberament emocional i espiritual
L’estultisofia també té un paper crucial en l’alliberament emocional i espiritual dels artistes i els espectadors. En abraçar la vulnerabilitat que implica mostrar allò «ridícul», es permet un nivell d’autenticitat que altres corrents artístics no sempre assoleixen. A la música experimental, l’ús de sons discordants i ritmes impredictibles o inactius, genera una connexió visceral que no depén de la perfecció tècnica, sinó de la capacitat de commoure i sorprendre; alhora que l’«espai» que acull (atzarosament) el «concert» participa en la mateixa mesura que els actuants, els objectes sonors i el públic, en cas que existisca, i que, per descomptat, no és imprescindible. Aquesta perspectiva és alliberadora, tant per al creador com per al receptor –cas que n’hi haja–, ja que el creador pot actuar, alhora, com a receptor, i aquest també com a creador; així s’estableix un diàleg basat en l’acceptació i la imperfecció compartida, tant d’anada com de tornada, encara que els objectius siguen inamovibles i fins i tot idèntics o equivalents.
L’estultisofia com a crítica cultural
A més de la seua influència en les arts, l’estultisofia té un valor crític en qüestionar les jerarquies i els cànons establerts. En celebrar allò ingenu i absurd, aquesta filosofia desafia les estructures elitistes que defineixen el que és considerat «art seriós». Les obres influenciades per l’estultisofia tenen el potencial de democratitzar l’accés a l’art, fent que siga més inclusiu i accessible. La poesia pot parlar en un llenguatge col·loquial, la literatura pot narrar des de perspectives insòlites i la música pot incloure veus i sons que abans haurien estat ignorats. La poesia pot parlar en un llenguatge col·loquialment desconegut; la literatura pot narrar des de perspectives insòlites o ambidextres; la música pot incloure veus i sons que abans haurien estat ignorats o, potser, catalogats com a nonats o absents; la pintura, la perfomance i la resta de disciplines per descobrir, poden integrar-se o desintegrar-se per simpatia o antipatia, qüestions aquestes molt pròpies i que no ens desitgem imbuir.
Un nou horitzó artístic
En resum, els beneficis de l’estultisofia a les arts interdisciplinàries i experimentals són clars: aquest enfocament permet l’expansió de la creativitat, la connexió entre disciplines, l’alliberament emocional i el qüestionament de les normes culturals. A través de la celebració del que és absurd, ingenu i inversemblant, aquesta filosofia obre un horitzó artístic en què tots els elements de l’experiència humana, fins i tot els considerats «estúpids», tenen cabuda i valor.
Les portes que mai no es poden tancar
El que plantegem és una reflexió sobre la paradoxa i la infinitud de l’art. La idea que l’art mai no pot tenir «portes» suggereix que no hi hauria d’haver barreres ni límits per a la creativitat, perquè aquests límits serien antitètics a la seua essència. És un terreny on allò nou s’enfronta al desgast de l’expectativa i on fins i tot allò insòlit, per més estrany que siga, pot perdre el seu impacte si es converteix en una cosa esperada.
La creació artística sembla un procés sense fi, un espai on el significat evoluciona constantment i on l’acte de sorprendre, paradoxalment, es reinterpreta en trencar les regles del previst. La noció que mai no arribarem als «límits» de l’art ens reforça el caràcter etern i en expansió, cosa que fa que qualsevol delimitació semble no només decebedora, sinó també reductiva.
RAONAMENTS QUE PODEN CONFIRMAR L’EFICÀCIA DE L’ESTULTISOFIA EN TERMES METAFÍSICS
- 1. La paradoxa com a fonament ontològic: Des d’una perspectiva estultisòfica, l’univers es podria interpretar com a intrínsecament contradictori. Això significaria que l’ésser íntegrament no es regeix per la consistència lògica, sinó que prospera gràcies al caos, l’absurd i les contradiccions.
- 2. El contrasentit com a veritat transcendental: Mentre la metafísica clàssica cerca veritats universals i racionals, l’estultisofia podria postular que la desraó és en si mateix una veritat. Això convida a reinterpretar l’experiència humana com a barreja de propòsit i buit, on l’absurd té un lloc central.
- 3. Epistemologia de l’absurd: L’estultisofia podria argumentar que les formes de coneixement més profundes no s’assoleixen mitjançant la lògica, sinó a través d’experiències que trenquen amb ella. En altres paraules, l’absurd i l’irracional serien camins vàlids cap a l’entesa, com ho són els somnis o les emocions.
- 4. Reconciliació del subjecte amb la insensatesa del cosmos: Aquest raonament emfatitza que, en acceptar allò absurd com a part de la realitat, l’ésser humà transcendeix la seua lluita per imposar ordre a l’univers. Això no només seria alliberador, sinó que també acostaria el subjecte a una manera més autèntica de ser al món.
- 5. El joc metafísic: Des d’aquesta perspectiva, l’ésser i l’existència es poden entendre com un joc, on les regles són arbitràries i les metes no tenen un propòsit final. Això ressalta la importància de la creativitat i la fluïdesa sobre la cerca rígida de significat.
POSTULATS EN EQUILIBRI
- 1. Trenca amb la tirania del sentit
- A l’art contemporani (i ni parlar de l’institucional), tot tendeix a estar sobreexplicat. Cada obra ha de tindre una justificació, un discurs, una causa.
- L’Estultisofia, en negar el sentit, allibera l’art del deure de «dir alguna cosa útil», permetent que existisca simplement per si mateix, per la forma, el caos, l’absurd, l’impuls.
- 2. Destrueix l’ego del geni i de l’expert
- L’art ha estat històricament segrestat pel mite del geni o del savi amb talent. L’Estultisofia parteix des de la part entrenada: una estupidesa voluntària que s’oposa al virtuosisme, al mestre, al mercat de l’èxit.
- Així, tothom pot crear sense sentir-se inferior o jutjat, i això és revolucionari.
- 3. Connecta amb el profund a través del superficial
- Sembla paradoxal, però en abraçar la banalitat, el soroll, la poca traça, el sense sentit, l’art estultisòfic es desfà del filtre racional i toca zones de l’inconscient, l’intuïtiu i el visceral.
- 4. Combat el mercat i les regles
- L’art útil es ven. L’art coherent entra a fires. L’art amb «missatge» es premia. L’Estultisofia renuncia al sistema des de dins, i no pas per ingenuïtat, sinó per rebel·lia. És una forma de deserció estètica, una protesta silenciosa (o sorollosa, o gutural) contra les indústries de l’art.
- 5. Descol·loca l’espectador
- En temps on tot ha d’agradar, emocionar, generar compromisos o likes, l’art estultisòfic trenca aquesta expectativa. En comptes de buscar la identificació, la transcendència o la bellesa, provoca confusió, riure incòmode o indiferència. I ací, en aquesta esquerda, és on alguna cosa realment nova pot passar.
- 6. Retorna l’art a l’origen: el joc
- Abans d’acadèmies, teories i curadors, l’art va ser joc: amb el cos, amb el fang, amb les paraules. L’Estultisofia recupera això: l’art com a acte lúdic, maldestre, espontani, sense objectiu.
- 7. És la forma més honesta de ser contradictori.
- Tot art és ple de contradiccions. Però l’Estultisofia no intenta resoldre-les, sinó que s’hi abraça com a un encant incòmode.
- És a dir: no nega la seua paradoxa, la converteix en la raó de ser.
- Aleshores, per què és beneficiós partir de l’estupidesa?
- Perquè desactiva els paranys de l’ego, del sistema, del pensament domesticat. Perquè permet que qualsevol gest —per mínim, maldestre o absurd que semble— tinga valor com a creació.
- Perquè, al capdavall, allò veritablement poderós en l’art no és el correcte, ni el que és útil, ni el que és intel·ligent.
- És la llibertat que comporta la ingenuïtat.
- L’Estultisofia no et vol convèncer de res.
- Ni tan sols vol existir.
- Però si en algun moment et veus fent el ridícul amb orgull,
- desentonant en un món que exigeix lucidesa constant,
- dibuixant una escala sense esglaons o recopilant sonoritats expòsites o escrivint un poema comestible…
- aleshores sabràs que has arribat.
- I només cal fer.
- Excepte, potser, pensar-te sense brides.
- I després fer una altra cosa.
- O no.
Signen aquest COMUNICAT (espècie de manifest)
Manel Costa (País Valencià), Bartolomé Ferrando (País Valencià), Maria Jesús Ruiz (Cadis), Vicente Gascón (País Valencià), Luis María Labrador (Castilla-León), Fernando Costa (País Valencià), Nieves Correa (Madrid), Juanje Sanz (Euskal Herria), Elia Torrecilla (Galícia), Manuel Puertas (Aragó), Daniel Herrera (Califòrnia), Francesc González (País Valencià), Luis Felipe Comendador (Castella-Lleó), Carles Cano (País Valencià), Amparo Santamarina (País Valencià), Paco Ramos (Andalusia), Marta R. Sobrecueva (País Valencià), Delia Izquierdo (País Valencià), Almudena Ocaña (Andalusia), Abel Loureda (Astúries), Yolanda Pérez Herrera (Madrid), Itziar Rekalde (Euskal Herria), Merari Fierro (Mèxic), Rafael Santibáñez (País Valencià), Carmen Herrera (Andalusia), Mariano H. de Ossorno (Madrid), José Blanco (Euskal Herria), Fausto Grossi (Itàlia), Javier Seco (Andalusia), Rosa González (Andalusia), José Santamaría –Llapis– (País Valencià), Lucía Peiró (País Valencià), Álvaro Pichó (País Valencià), Antonio Gómez (Extremadura), Elísabeth Candina (Euskal Herria), Paco Justicia (Catalunya), Lucía Hervás (País Valencià), Ana Higueras (País Valencià), Jim Lorena (Andalusia), Pepe Romero (País Valencià), Juan Fran Núñez (Castella La Manxa), Arturo Martí (Canàries), Montserrat Palacios (Mèxic), Llorenç Barber (País Valencià), Josep Sou (País Valencià), Miyaki Inukai (Japó), Jaio La Espía (Euskal Herria).
