Nascuda a Catarroja el 30 d’abril del 1911, la infància de la nostra protagonista de la setmana no va ser senzilla. Segona dels sis fills d’un modest matrimoni de sabaters, els esforços que van haver de fer per garantir una educació a tots els xiquets va ser enorme. De fet, ja de menuda Ethelvina-Ofelia Raga Selma va ser cuidada per la seua germana major Amparo, que era mestra i amb ella vagava pels diferents pobles on obtenia plaça.
Amb tot, Ofelia ben prompte es va destapar com una autèntica xiqueta prodigi, i si als nou anys s’iniciava en els estudis musicals, als 12 ja signava la seua primera composició, “El meu primer vals”, -en va escriure molts més, però no els va anar enumerant- i als 13 començava a treballar com a pianista acompanyant les pel·lícules de cinema mut, primer al cinema Serrano de Catarroja i després als Alcocer i Torrefiel de València. Als 19 anys, amb els estudis ja acabats, començaria a treballar com a directora de l’orquestra Mare Nostrum de Catarroja i el mateix any va estrenar la sarsuela Deu mil duros en la Societat La Protectora de València.
En aquells anys, la dictadura de Primo de Rivera comença a desfer-se i la monarquia intentava sobreviure al règim davant l’impuls dels republicans, totalment hegemònics a València, com s’explicava a la vida de Rita Mas “La Rulla”. És llavors quan Ofelia s’afilia, però no als blasquistes majoritaris, sinó a la minoritària Acció Republicana d’Azaña on va ser molt activa en l’agrupació femenina del partit.
El 1933, però, fa el primer gir brusc de la seua vida, el primer de molts, quan s’instal·la a Agres i hi funda i dirigeix l’Orquestrina de la Dreta Regional, la formació de Lluís Lucia i amb la qual participaria també la compositora Ermerinda Ferrari, vells coneguts de la sèrie. No se sap si ho va fer per convicció o simplement perquè necessitava la faena -la lluita per eixir de la precarietat laboral va ser una constant al llarg de la seua vida- però en tot cas no deixava de ser xocant.
Encara que el que va venir després encara ho va ser més. Mentre es preparava unes oposicions per aconseguir una beca a París, van morir el seu pare i la seua estimada germana Amparo. Desubicada i colpida per la desgràcia i impressionada per la vida de les monges del convent on s’estava mentre estudiava, va decidir fer el pas a la vida monacal. Va ser destinada de novícia a Vic el 1936, que no era precisament el millor any per viure en la calma d’un convent. Amb la persecució als religiosos que va seguir el colp d’Estat de Franco va haver d’amagar-se durant la guerra, moment que va aprofitar per començar a escriure les seues primeres obres orquestrals.
Religiosa, però no tant
La vocació no li va durar molt i no va trigar a abandonar el convent, autodefinint-se com una “missionera laica”. Amb tot, va continuar molt vinculada a les organitzacions catòliques, omnipresents a l’època en tot cas.
Gran part de la seua obra és religiosa ja que va ser directora de capella, cor o organista d’un gran nombre de capelles i esglésies, però no es va quedar estancada ací. El 1949 funda i dirigeix el cor de Lo Rat Penat, on va coincidir amb Carles Salvador.
És en aquests anys quan compon el gruix de la seua obra, motiu pel qual és inclosa a la generació de músiques valencianes de postguerra, juntament amb una altra coneguda, Matilde Salvador. En total registraria més de 200 obres que anaven des de la música religiosa, la lleugera, el teatre musical, obres per a banda, però també mambo, bolero, tango o txa-txa-txa, algunes signades amb el pseudònim de Leo Géminis.
Però l’activitat de Raga no es limita a la música: a banda de docent, també comença a escriure obres de teatre, poesia, guions de cinema, dirigeix rondalles, funda revistes… Fins i tot sol·licita -de nou sense èxit- una beca per a desenvolupar un invent, un faristol automàtic per als directors d’orquestra!
Però en aquella dura i inacabable postguerra, la seua prioritat sempre era assegurar-se el sustent, així que va provar sort dirigint la banda de Manzanera, a Terol, però va decidir tornar a València per la gran activitat dels maquis. També prova sort en unes oposicions de professora de solfeig al conservatori d’Ourense, però quan li diuen el salari ho deixa estar. No li val la pena marxar tan lluny per tan poc.
Madrid, Suïssa, Cullera…
Ofelia, però, sí que marxaria de València. Abans, el 1957, encara es convertiria en la primera dona a dirigir la Banda Municipal, però després de la Riuada decidiria marxar a Madrid a provar sort en el cinema, a veure si trobava productor per als seus guions.
A la capital del regne la situació econòmica segueix sense millorar, però en canvi hi troba l’amor. És a partir d’aquesta època que comencen les referències a Milagros Hidalgo, que seria la seua companya obertament durant molts anys.
Ambdues, fartes de penúries, decideixen emigrar a Suïssa. Allí, Raga treballarà en una fàbrica de vidres de rellotge i una de cordes, a més de donar classes particulars i fer de corresponsal per diverses revistes destinades a l’emigració espanyola.
Influenciada pels nous corrents del maig del 68, i malgrat que ja superava llargament la cinquantena, la nostra protagonista es reinventa de nou i deixa enrere el seu estil auster, amb camises de coll alt i els cabells curts retirats cap arrere -que sovint s’ha definit com de monja, però s’hi podria veure una retirada butch– i es passa a les bermudes i la roba de colors mentre passeja de la mà de Milagros per la platja de Cullera durant les vacances. Una estampa que al País Valencià dels anys 60 era més escandalosa que atrevida. Tampoc compensa la seua personalitat extravertida, amant de les tertúlies i les discussions.
La parella no tornaria a Madrid fins a la dècada del 1970, quan Ofelia aconsegueix el seu somni de col·laborar en una pel·lícula, encara que només fora component la banda sonora. El problema és que mai va ser reconeguda als crèdits. De fet, el reconeixement mai li acabaria d’arribar del tot i quedaria força oblidada -una xacra més habitual en dones, que els ho diguen a Teresita Pastor o Maria Hervàs, i només seria rescatada gràcies a una investigació de Raquel Lacruz.
Més tard, ja jubilada, la nostra protagonista es dedica a escriure cartes al Rei i a diferents polítics i alcaldes donant la seua visió de les coses i oferint propostes i solucions als que pensava que eren els principals problemes. En un nou i definitiu viratge cap a la dreta, oferiria al dirigent d’Aliança Popular Manuel Fraga, idees per “resoldre” el tema de les nacionalitats.
Finalment, moriria a Madrid l’1 de gener del 2005, als 93 anys d’edat.
