El passat dijous 5 de febrer, La Xica va convertir el seu primer concert en una declaració d’intencions. La sala 16 Toneladas, un dels temples del directe a València, va penjar el cartell de sold out dies abans. Prop de 300 persones es van reunir per assistir no només a un debut, sinó a la presentació en directe d’un projecte marcat per la seua identitat, discurs i ambició.
Amb Alabatre, el seu primer disc, publicat només una setmana abans, Marina Bolea va demostrar que aquest no era un primer pas tímid. El directe va funcionar com una carta de presentació sòlida i coherent, que traslladava a l’escenari tot l’univers del disc.
A la sala es respirava una expectació especial. Eixa tensió compartida que apareix quan el públic intueix que està a punt de presenciar alguna cosa important. Abans, l’artista emergent catalana Llum va obrir la nit amb una actuació avantguardista i atrevida, escalfant l’ambient i preparant el terreny.
La Xica va aparèixer a l’escenari envoltada de sintetitzadors i atmosferes per interpretar Amagatall, el primer single que va publicar com a projecte en solitari. El públic va respondre de seguida, corejant la cançó com si ja formara part del seu imaginari.
MaloMalo va arribar tot seguit i amb ell la confirmació de que la connexió amb la sala era total. El “què va, que va, què va” va ressonar com un crit compartit mentre La Xica començava a mostrar una de les grans fortaleses del directe, la seua versatilitat. No només com a veu principal, sinó com a intèrpret completa, capaç de moure’s entre registres amb naturalitat.
Eixa capacitat de mutar es va fer especialment evident amb Endimonià. La sala va quedar en silenci mentre La Xica agafava el violí i desplegava una melodia amb cadències aràbigues, gairebé rituals. Un preludi hipnòtic que donava pas a la cançó i que evidenciava com l’artista valenciana dialoga amb la tradició sense quedar-s’hi atrapada. Folklore, electrònica i una pulsió contemporània que travessa tot el projecte.
El concert també va saber detindre’s quan calia. Núvol, interpretada amb Esther, va ser un d’eixos moments. Una cançó que parla de l’ansietat, d’eixe nus a l’estómac que costa desfer. L’electrònica va quedar en segon pla i va donar pas a una estructura més nua, guitarra acústica, una percussió subtil i unes veus protagonistes.
Després va arribar Tarongina, probablement un dels grans himnes del disc. La sala va tornar a vibrar, confirmant que la cançó ja havia arrelat entre el públic. Àngel i dimoni i La pàtria dels àngels van mantindre l’energia, reforçant una proposta que combina ritmes urbans, electrònica i arrels populars.
La Xica també va dedicar una versió de la cançó popular valenciana Mareta “a totes les mares palestines” i la sala va escoltar amb respecte. Sense artificis ni grandiloqüències, el missatge va arribar directe. La música, una vegada més, com a espai de memòria i denúncia.
Amb Tabú, Marina es va quedar sola a l’escenari. Sense acompanyants, sense filtres. La veu més tendra de La Xica es va convertir també en la més necessària. “Fer del dolor una cançó, transformar una bretxa en un mirador“. Era la veu de la Marina xicoteta, però també la d’una artista que entén que desfer el tabú és el primer pas perquè allò que pesa deixe de ser culpa.
Amb l’emoció encara present, La Xica va sorprendre amb una cover de Peregrino de Carlos Ares, reinterpretada des del house. Violí, bases electròniques i una interpretació que semblava feta a mida. La veu de l’artista i les melodies encaixaven amb naturalitat, o mostraren una de les grans virtuts del projecte, el risc assumit amb criteri.
La festa va créixer encara més amb l’aparició d’Auxili a l’escenari per interpretar No te’n vas, una col·laboració vinculada a Maluks, l’antic grup de la cantant. El públic va esclatar. Més enllà de la celebració, el moment va simbolitzar el suport d’un grup consolidat a una artista emergent i va reforçar la idea de comunitat dins de l’escena valenciana.
El tram final va ser pura catarsi col·lectiva. A fer la mà i Santa paciència es van cantar i ballar a cor, amb la sala completament entregada. La Xica continuava així un espectacle que, de principi a fi, va combinar energia, emoció i discurs. El tancament amb Ja no plou i L’amor és un accident va mantindre aquesta línia, amb un directe on també es va reivindicar la llibertat de les dones, donar veu a les víctimes de la violència masclista i recordar lluites que travessen fronteres.
Durant el concert, Marina també va voler agrair el suport de la seua família, de la gent que l’ha acompanyada des del principi i de l’equip que ha fet possible Alabatre. Una menció especial al productor Jota Terranegra i als músics que l’acompanyen a l’escenari, Vitivicent i Agus Lado, còmplices indispensables d’un directe que funciona com un engranatge precís.
Amb només una setmana de marge entre el llançament del disc i el primer concert, aconseguir un directe tan sòlid i amb aquesta resposta, no és habitual. La Xica no ha eixit a provar sort; ha eixit a ocupar un espai que ja pareixia estar esperant-la. Pocs projectes ofereixen un debut tan complet, tan pensat i tan honest. Si això és només el començament, el camí promet ser llarg.
