La nostra protagonista d’aquesta setmana no va nàixer ni morir al País Valencià i, probablement, ni tan sols el va trepitjar, però la seua relació espectacular amb el clan Borja, del qual n’esdevindria un puntal, obliga a fer una xicoteta excepció a les normes de la sèrie.
Giovanna Cattanei, més coneguda pel diminutiu afectuós de Vanozza, va arribar al món el 1442 a Roma, al si d’una família modesta però culta. El pare era un pintor anomenat Giacomo i la mare es deia Menica, provinents de la Llombardia, concretament Màntua. És per això que ja de ben joveneta la comencen a conéixer com la “bella mantuana”. I és que la nostra Vanozza és “plena de bellesa i una sensualitat abrusadora”, segons la descriurien els historiadors. I encara que no tenia el refinament cultural de les classes altes, posseïa una energia captivadora.
La seua relació amb Roderic de Borja –fill d’Isabel de Borja i germà de Tecla de Borja, altres protagonistes de la sèrie- s’inicia cap al 1470. Ella vorejava la trentena, mentre que ell ja supera els 40, és cardenal, vicecanceller dels Estats Pontificis i amb una vida sexual tan excessiva que fins i tot ha contret una malaltia venèria.
Amant oficial, quasi esposa
En certa forma, la relació amb Cattanei fa posar trellat al futur Papa. Encara que per raons òbvies no poden casar-se la seua relació és pràcticament matrimonial fins al punt que la nostra protagonista ha estat definida com una “esposa morganàtica”. O siga aquell realitzat entre membres d’estatus socials diferents i que, a més, excloïen els fills d’heretar la condició de noble del pare, encara que el darrer punt, com veurem, no es compliria.
De fet, amb el primer embaràs, la nostra protagonista es casa. “L’afortunat” és Domenico d’Arignano, lletrat de l’Església i ha estat tot arranjat pel cardenal per tal de donar un pare legítim al seu fill. Al final, però, Roderic reconeixerà ell mateix el fill, que passarà a portar el cognom de Borja, així com ho faran els seus tres germans, la branca més famosa i polèmica de la nissaga: Joan, Cèsar, Lucrècia i el menut Jofré.
El matrimoni de Vanozza no canvia la seua vida. Viu en una casa “acomodada però sense grans luxes” veïna del Palau de Roderic, que no només la visitava, sinó que hi rebia la seua cort. La relació no era, precisament, clandestina.
Vídua jove, tornaria a casar-se, de nou per indicacions del cardenal, el 1481, amb un altre funcionari vaticà, Giorgio della Croce, amb qui tindria un fill, encara que aquest no passaria dels quatre anys.
Amb tot, pocs anys després, la relació amb Roderic de Borja comença a refredar-se. La “bella mantuana” ja ha entrat còmodament en la quarantena i el cardenal s’ha enamorat d’una altra: la també “bella” Giulia Farnese, 31 anys més jove que ell i que, de fet, ha estat educada amb els seus fills Lucrècia i Jofré.
Professió: Airbnb
La nostra protagonista no es pren especialment bé la nova situació. En aquella època signa les cartes com la “felice e infelice”, però la relació no es trenca del tot, ja que segueix gastant el cognom Borja i el bou de l’escut que identifica el clan. I ni tan sols un tercer matrimoni –aquesta volta amb Carlo Camale, un noble erudit humanista, amb qui tindria un fill- canvia aquesta relació.
Amb tot, el colp més fort, seria la mort dels dos dels seus fills, assassinats. Primer Joan, amb només 19 anys i en circumstàncies mai esclarides, i després el polèmic Cèsar, mà dreta del seu pare i mort en una escaramussa militar a Navarra.
De fet, és en aquesta època que Cattanei desenvolupa la seua pròpia àrea de poder. Es demostra com una dona de negocis hàbil i intel·ligent que acumula una fortuna personal gràcies a la seua administració del negoci dels hostals per als peregrins que visiten Roma.
Amb aquests diners pot desenvolupar una política d’autopromoció en base a les dues principals estratègies tan ben treballades pels Borja: el mecenatge cultural i les obres piadoses.
Després de la mort del seu examant i llavors Papa Alexandre VI el 1503, i malgrat la persecució i expulsió dels membres del clan Borja de Roma, ella hi continuarà sent una matrona respectada.
A la seua mort el 1518, se li retrà un funeral d’estat, amb el reconeixement de “la vídua del Papa”.
Anys després de la seua mort, algú furtaria la seua làpida de l’església de Santa Maria del Popolo, que autentificava la seua maternitat dels fills del Papa. Potser els temps canviaven i hi havia coses que havien deixat de ser acceptables.
