Vull dir que el projecte podria haver estat millor, amb més periodistes, més continguts propis, un superdisseny avantguardista i una gran estructura de cobertura. Però això condemnava al fracàs el mitjà. En contraposició a això, es partia de forma modesta, amb un planter ajustat i esperant que els lectors respongueren. Ho han fet. Els resultats de La Veu del País Valencià són magnífics en el seu primer any de vida: no sols ha omplert un buit informatiu en la nostra llengua. Ho ha fet amb treball, esforç i molta dignitat. Ha hagut encerts i desencerts, però els primers han pesat més. I el públic ha respost visitant la pàgina, compartint els continguts i fent comentaris.
Falta, però, la segona part de la història, entendre que el digital no és un projecte personal, sinó un viatge col·lectiu cap a la dignificació de la nostra llengua, per bastir un espai comunicatiu propi. Hem de demostrar, els lectors, que hi ha una demanda. I hem de respondre econòmicament, en la mesura de les nostres possibilitats, com ja han fet centenars de valencians que s’han agermanat amb el diari, no sols per garantir la continuïtat del mitjà sinó la seua millora, la capacitat d’incorporar el molt talent desaprofitat i maltractat per la crisi i la precarietat.
Arriba el moment de fer-nos mereixedors de l’esforç de la gent que aposta el seus diners i el seu temps i talent en posar en marxa projectes que són positius socialment. D’aportar el nostra gra de sorra, de fer una mica de proselitisme més que justificat. La Veu del País Valencià ha complit el seu primer any de vida. Que siguen molts més depén de nosaltres. No esperem a què el manà caiga del cel. A hores d’ara, no hi ha ningú allà dalt.
