«“Passió i ideologia”: aquesta “i” no vol constituir una hendíadis —passió ideològica o ideologia apassionada—, excepte en un sentit tot just secundari. Tampoc no vol expressar una concomitància, és a dir: “Passió i, al mateix temps, ideologia”. Vol ser, en canvi, si no pròpiament adversativa, almenys disjuntiva: en el sentit que estableix una gradació cronològica: “Primer passió i després ideologia”, o millor: “Primer passió, però després ideologia”…».
I poc més endavant, Pasolini precisa: «La passió, per la seua naturalesa analítica, deixa pas a la ideologia, per la seua naturalesa sintètica…»
(Pasolini, Passione e ideologia).
Aquesta passió per desgranar en parts tota cosa a la qual la seua intuïció, mai equilibrada, presta atenció: aquest és el moviment que opera en tota la producció pasoliniana. Com comenta Alberto Asor Rosa en el prefaci de Passione e ideologia, el primer moviment d’interés de Pasolini provenia sempre d’una «naturalesa passional, quasi física».
«La intel·ligència, que d’altra banda en ell és vivíssima, ve després». Aquesta passió és la que el porta, en els millors casos, a «donar una sistematització històrica d’aquell fenomen o grup de fenòmens» que ha pogut sublimar-lo. En els pitjors casos, en canvi, la intel·ligència de Pasolini «resta ancillària respecte de la suggestió sensual que l’ha posada en moviment».
Contra el Pasolini dels pseudocrítics
Amb aquesta puntualització necessària, feta per Pasolini en una nota discreta de l’última pàgina del llibre, Asor Rosa apuntalava el seu prefaci de Passione e ideologia. El volum, publicat per primera vegada el 1960, reuneix bona part de l’activitat crítica més orgànica de Pasolini durant els anys cinquanta.
Més enllà del caràcter preciosista i, alhora, expressiu que caracteritza l’escriptor friülà, aquestes paraules no són un adorn de la seua obra ni el producte d’una acumulació de conceptes arreplegats per a justificar la seua figura. A hores d’ara, però, trobem Pasolini en boca de bartolos com Bernat Dedéu, en el seu pòdcast, o en boca de reaccionaris socialdemòcrates. Amb aquesta apropiació reaccionària, el ja fotut Pasolini queda desfigurat, malgrat tota una vida jugada contra la seua apassionada innocència.
Pense, per exemple, en l’episodi de l’estrena romana de Mamma Roma, el 22 de setembre de 1962, quan un jove feixista l’insultà i Pasolini respongué amb una yema en la jeta, equivalent a «l’ho schiaffeggiato». L’episodi, transmés posteriorment a través de fotografies i relats periodístics, fou presentat de manera inversa, fins al punt de convertir Pasolini en qui havia estat colpejat, tal com ell mateix relata a «Sfogo per Mamma Roma», publicat a Vie nuove i recollit després a Empirismo eretico: «No sé amb quin objectiu, els diaris que han reproduït l’episodi l’han tergiversat (acompanyant-lo de fotografies falses), de manera que el colpejat he resultat ser jo».
Fa la sensació que Pasolini és un lloc comú per als pseudointel·lectuals o pseudocrítics de l’àmbit cultural contemporani: una espècie de Cuarto milenio on regna la falsa creença que la veritat deriva de l’acumulació de capital social; és a dir, de convertir la cultura en capital. Si no cal explicar allò de pseudointel·lectuals, perquè cau pel seu propi pes i per la seua pseudoconcreció, poc s’assenyala la falsa crítica cultural actual. De tanta obsessió per descriure imatges estàtiques, com si la paradoxa de Zenó no haguera obligat a pensar el mal infinit, els crítics culturals actuals no podrien considerar-se romàntics, sinó homes de negocis per la regularitat amb què emeten judicis sense fonaments.
Aquests premoderns són els qui s’emmirallen en Pasolini mitjançant una lectura superficial i interessada del seu llegat. Reïfiquen la seua condició de subaltern empestat en arribar a Roma i, després, la seua posició fora i contra el partit, el PCI, i contra tantes altres coses. Com ara el gir antropològic del neocapitalisme que Pasolini veu en el pas de la burgesia com a classe dominant a classe hegemònica. Com a afegit, aquest és el pas de veure la concreció en el cos social a veure l’abstracció que és el capital com a compulsió muda, emprant el concepte de Søren Mau per fer l’analogia més actual.
La figura de Pasolini ha estat tergiversada fins a fer-lo passar per amic dels seus enemics i per quintacolumnista, com els esmentats anteriorment, que des de l’obscuritat el fan aparéixer com un dels seus: un burgés. Com algú replegat en si mateix, que diria Lasch. Com un vell talp a l’espera de fer aparéixer un suposat desig melancòlic, un ressentiment cap als seus, com a lectura correcta de l’obra pasoliniana.
Res més lluny de la realitat de Pasolini, apassionat de la praxi revolucionària. Allò que podem entendre de la seua obra no és el ressentiment cap als seus, sinó el sentiment de soledat i d’incomprensió que ja patia en el seu temps, perquè, com a orfe d’un projecte revolucionari, no podia considerar ningú dels seus. Pasolini no era més que un home orfe per haver estat contemporani de la derrota històrica del comunisme.
Contini, Longhi i Dante
Soledat feta costum en l’home friülà i alleujada, com recorda Asor Rosa, per la companyia constant, física i espiritual, de Gianfranco Contini: antic en el sentit complet de la paraula i mestre del Pasolini home de lletres, estimat per Pier Paolo amb devoció. Pasolini li ret homenatge en la seua producció mitjançant conceptes del seu argot, com la koiné o el clic, i amb el mateix llibre que ens ocupa.
Un altre home a qui estimà amb devoció fou Roberto Longhi, mestre de Pasolini pel que fa a la forma de mirar i al gust estètic. El sensible fins a l’extrem Pier Paolo ret homenatge a Longhi, l’altra part d’aquest binomi amorós, en les seues novel·les i pel·lícules.
Com si es tractara de Beatriu i Virgili per a Dante, Contini i Longhi acompanyaren Pasolini en la seua tragèdia. Si, per a Jorge Gimeno —poeta encarregat de l’edició i la traducció castellana de la Comèdia—, Dante era el poeta de la veracitat extrema, l’única concepció capaç d’acollir la vida i l’obra de Pasolini en tota la seua tragèdia és, igualment, la de poeta de la veracitat extrema.
Un poeta èpic en el temps de la banalitat
Pier Paolo Pasolini fou un heroi èpic en el temps de la banalitat, digne que un poeta clàssic com Dante, amor platònic del friülà per herència de Contini, li portara la contrària a Heine en Atta Troll. El poema, publicat íntegrament el 1847, celebra el cant enmig de la llarga nit de l’esgotada capacitat de la burgesia i converteix els moderns en «argonautes sense nau».
Una classe morta en vida, que no parla perquè no té llengua i que no pensa perquè no pot prendre consciència del món en què viu pel mateix fet que és el seu: el món del capital que acaba. Com escriu Clara Ramas en la introducció a la seua edició d’El 18 Brumario de Luis Bonaparte, amb el període daurat de la literatura i la filosofia alemanyes s’expressa també el declivi de la burgesia.
Una classe hegemònica que s’expressa en una modernitat que no pot arribar a ser-ho pel seu desig d’unicitat. Sense expressivitat, comunica monstruosament llibertat, justícia i fraternitat amb la pell de l’os de la «seua» llengua nacional, tan pròpia com Lluís Bonaparte, naturalitzat suís, era propi de França.
Poeta de l’exposició
L’aportació de Pasolini mitjançant la seua producció artística immensa, com mostra tota una dècada dels seixanta durant la qual arribà a rodar pràcticament una pel·lícula cada any, queda en no res al costat de la particular dialèctica del concret que travessa la seua obra. Aquesta és la seua vertadera essència contemporània com a eina per a entendre i transformar el món.
Una essència que s’observa tant a Passione e ideologia com a Empirismo eretico: dues recopilacions que, sense formar un sistema unitari, recullen i exposen moments decisius del seu mètode. Aquest mètode ja és present d’una manera embrionària entre els setze i els divuit anys, quan s’aproxima a l’assaig i a la prosa dins de la multiplicitat de la seua activitat, com assenyala l’Enciclopedia Italiana.
No es pot entendre d’una altra manera un Pasolini travessat, al llarg de tota la seua obra, per l’empremta de Dante, des del realisme plurilingüe dels anys cinquanta fins a «La volontà di Dante a essere poeta» i la reescriptura inacabada de La Divina Mimesis (Pasolini, 1972 i 1975; Patti, 2022). Aquesta empremta dantesca com a poeta èpic de la veritat dona un sol cos a la multiplicitat pasoliniana de veus, registres i llengües: una fragmentació tan humana com la representació de la realitat en la Comèdia, obra d’una arquitectura rigorosament sistemàtica, inscrita en la cosmologia cristiana medieval i en diàleg, entre moltes altres fonts, amb la teologia de Tomàs d’Aquino.
En la síntesi que Edward Said fa del llibre d’Erich Auerbach sobre Dante, la grandesa de la Comèdia consisteix a representar una realitat radicalment humana malgrat la completa inserció del poema en l’etern i immutable. No canviaria cap paraula d’aquesta síntesi per a descriure Pasolini.
Bibliografia
Asor Rosa, Alberto. 1994. «Prefazione». A Pier Paolo Pasolini, Passione e ideologia. Milà: Garzanti.
Auerbach, Erich. 2007 [1929]. Dante: Poet of the Secular World. Traducció de Ralph Manheim. Nova York: New York Review Books.
Camerino, Giuseppe Antonio, i Gian Luigi Rondi. 1979. «Pasolini, Pier Paolo». Enciclopedia Italiana, IV Appendice. Roma: Istituto della Enciclopedia Italiana.
Dante Alighieri. 2021. Divina Comedia. Edició i traducció de Jorge Gimeno. Barcelona: Penguin Clásicos.
Heine, Heinrich. 1847. Atta Troll. Ein Sommernachtstraum. Hamburg: Hoffmann und Campe.
Mau, Søren. 2023. Mute Compulsion: A Marxist Theory of the Economic Power of Capital. Londres: Verso.
Pasolini, Pier Paolo. 1960. Passione e ideologia. Milà: Garzanti.
Pasolini, Pier Paolo. 1962. «Sfogo per Mamma Roma». Vie nuove 17 (40), 4 d’octubre, 26.
Pasolini, Pier Paolo. 1972. Empirismo eretico. Milà: Garzanti.
Pasolini, Pier Paolo. 1975. La Divina Mimesis. Torí: Einaudi.
Pasolini, Pier Paolo. 1999 [1960]. «Nota a Passione e ideologia». A Saggi sulla letteratura e sull’arte, vol. 1, 1238. Edició de Walter Siti i Silvia De Laude. Milà: Mondadori.
Patti, Emanuela. 2022. «Pasolini e Dante. La Divina Mimesis e la politica della rappresentazione dell’“altro”». La Rivista di Engramma 189: 109–122.
Ramas San Miguel, Clara. 2023. «Introducción». A Karl Marx, El 18 Brumario de Luis Bonaparte. Madrid: Akal.
Said, Edward W. 2007. «Introduction». A Erich Auerbach, Dante: Poet of the Secular World, vii–xx. Nova York: New York Review Books.
