Aquella vall era immensa en la seua petitesa comparativa. Veritablement, tenia una ínfima extensió… comparativa, tan poca en tenia que gairebé era una temeritat anomenar-la vall. Per altra banda, tampoc estava envoltada de muntanyes belles i escarpades, ni tan sols per monticles xicotets. Menys encara la travessava un riu, ni les seues terres (les seues hipotètiques terres fèrtils) eren besades per cap llac límpid i cristal·lí. Fins i tot, no es veien, en absolut, els peculiars prats escopits de flors interessants i cromàtiques. Per no trobar-se, no es trobava, per més que cercares, ni la típica casa de cultiu amb els seus animals de granja tan singulars i simpàtics.
Ni una ànima s’albirava per aquell paratge desolat i abandonat; perquè també s’ha de dir que virtualment era impossible trobar un bri de verdor per aquell entorn. Ni un sol arbre podia aixoplugar el caminant cansat sota el seu esponerós brancatge i donar-li la frescor de la seua obaga. Puc assegurar que tan sols vaig localitzar grans extensions d’arena morta per aquelles terres.
Encara amb perill de ferir susceptibilitats, m’atreviria a dir que aquella vall més bé semblava un desert, un gran i tremend desert on les temperatures assolien nivells inimaginables. Les inhòspites dunes de sorra conformaven una vall en veritat molt singular i terriblement estranya, tant és així que si hom no estiguera segur del terreny que xafava, és a dir, una esplèndida i florida vall, hauria jurat que allò era un horrible i descoratjador desert.
