A les acaballes del segle XIX a València es va originar un ressorgiment artístic que ha acabat denominant-se l’Edat de Plata de l’art valencià. En aquella València finisecular es va donar cita una extraordinària i irrepetible generació d’artistes plàstics, on van destacar, sobretot, pintors joves com Stolz, Peris Brell, Cortés, Boví, Fillol, Mongrell…, entre altres. A banda de l’hegemonia indiscutible que Sorolla va atresorar entre segles, aquesta plèiade d’excepcionals artistes del cavallet va ser de les més llorejades en les diverses exposicions, certàmens i salons dedicats a les belles arts de cap a cap del territori espanyol.
Tanmateix, i, tal com s’ha escrit en més d’una ocasió, l’escultura coetània no va gaudir del mateix privilegi, fins i tot disposant de magnífics artífexs. De fet, en comparar-la amb altres modalitats artístiques desenvolupades a València, l’art de les tres dimensions sembla no haver suscitat entre els especialistes el mateix interés i atencions. Tampoc en el cas de l’escultor de moda dels primers anys del segle XX a València, Ricardo Causarás Casaña (València, 1875-Barcelona, 1953). Un artista polièdric i inventor aeronàutic a qui la historiografia espanyola ha deixat en el més injust i cruel ostracisme, per haver estat ignorat i oblidat durant dècades. I això que es va erigir en el primer escultor que va modelar el conegut com a «pintor de la llum», vist que ho va fer abans que Benlliure i Capuz, i amb el mateix Joaquín Sorolla Bastida exercint de model.
“[…] Sorolla vino lo menos veinte días a mi estudio, en la calle de Cirilo Amorós, en la misma casa donde lo tenían Stolz y otros artistas. Yo no sabía cómo agradecerle aquello, porque ¡hay que ver los miles de duros que hubiera podido ganarse si hubiera pintado mientras yo me dedicaba a modelar su figura! […]”
Amb aquest sentit reconeixement cap al seu amic Sorolla s’expressà Ricardo Causarás Casaña el 7 d’agost de 1930. L’escultor es trobava a València per fer la donació de la seua delicadíssima obra, La mà de Sorolla, que, fosa en plata oxidada del seu buidatge del natural de 1901, entregaria al llavors alcalde de la ciutat com un obsequi de la Casa de València a Barcelona. Un acte emotiu i solemne per a commemorar el Primer Homenatge Pòstum a l’immortal Sorolla. Simultàniament, el nou saló de sessions consistorial quedava inaugurat.
L’estreta amistat entre Causarás i Sorolla provenia dels anys en l’Acadèmia de Sant Carles, però es consolidà a partir de l’estiu de l’any 1900, com que Causarás havia modelat un magnífic bust del «pintor de la llum», titulat Retrat de Sorolla. Un model en fang cuit que va suscitar una gran expectació a l’Exposició Regional de València del 1909 i també a la Internacional de Belles Arts de Barcelona (1929-1930).
Així mateix, mentre Sorolla gaudia de les vacances de Nadal de 1900 a la ciutat del Túria, Causarás li demanà que posara per a ell amb la intenció de fer-li una estàtua de la seua figura dempeus i treballant, en la plenitud de la seua carrera artística. Amb motiu que el pintor hauria d’eixir de València aviat pels seus compromisos artístics, fou el mateix Sorolla qui li va entregar tres fotografies ex professo amb la mateixa postura i dedicatòria inclosa, perquè així Causarás poguera continuar amb el modelatge de l’escultura en absència del seu cèlebre model. La imponent i majestuosa figura Sorolla es va presentar a l’Exposició General de Belles Arts del mes d’abril de 1901, aconseguint la Consideración de Medalla de Tercera Clase Don Ricardo Causarás, en la secció d’Escultura.
No obstant això, el periple que va patir aquella escultura de guix premiada a Madrid fou lamentable. I el seu final dramàtic i irreversible. Causarás volgué regalar l’estàtua a Sorolla, però el pintor no tenia espai per a ubicar-la al seu estudi, tal com li ho escrigué en una missiva entranyable datada el 9 de juny de 1901. Envers l’any 1908, l’escultor decidiria cedir-la al Cercle de Belles Arts de València, segons indica una carta seua signada i titulada «A los artistas valencianos», del 23 d’agost de 1923. L’escultura quedà exposada al saló principal d’aquesta entitat cultural fins al 4 de febrer de 1925, per a continuació ser donada per Causarás a l’Ajuntament de València i formar part de la denominada escultura pública monumental de la ciutat.
En relació amb aquesta obra capdavantera de Causarás i de la qual més rius de tinta s’escrigueren, fou a partir d’aquella deferència quan, incomprensiblement, la figura Sorolla s’emplaçaria baix d’una pèrgola coberta i rodejada de flors i vegetació diversa, per acabar abandonada en la coneguda com a Gruta dels Jardins del Reial en 1928. Allà va patir alguns desperfectes com lleugeres trencadures en les mans i la desaparició de la pipa, la paleta i els pinzells. Amb tot i amb això, aprofitant que Causarás es trobava a València durant uns dies d’agost de 1930, visità el lloc dels Vivers on estava l’estàtua, i es comprometé a restaurar-la, «porque con un poco de trabajo quedará como cuando se hizo», va indicar l’escultor. Fins i tot, l’Ajuntament prengué l’acord que l’estàtua en guix fora reproduïda en bronze a Barcelona, sota el control de l’autor, perquè després es col·locara novament en algun racó netament valencià. Un acord motu proprio entre l’escultor i el consistori que va quedar perpetuat al despatx ordinari 51 de la sessió ordinària de la Comissió Municipal Permanent de 13 d’agost de 1930.
Però, res més lluny de la realitat, perquè segons informació transmesa per la família de l’artífex, el dissabte 16 d’agost de 1930 l’obra Sorolla acabaria desfent-se al fons del moll del Port de València per caure a l’aigua mentre era carregada a la coberta del vapor València-Barcelona. Davant aquesta inexplicable i irreparable pèrdua d’una peça rellevant i guardonada del patrimoni escultòric valencià i espanyol més recent, es podria dir que Sorolla morí dues vegades: a Cercedilla el 1923 i a València en 1930. És evident que els artistes, les entitats i institucions culturals i la societat valenciana d’aleshores no estigueren a l’altura de les circumstàncies en donar la callada per resposta.
Des de la mort del pintor més universal que ha donat València contemporàniament, la seua ciutat natal havia tardat set anys a fer-li un homenatge com el seu geni i figura es mereixien. Així ho manifestà l’alcalde José Maestre, atés que el projecte de monument de Mora Berenguer de 1925 no s’inaugurà fins al 31 de desembre de 1933. Una dècada després del multitudinari, però també polèmic, acomiadament a Sorolla pels carrers de la seua ciutat natal. Nogensmenys, fou el seu amic Causarás i la Casa de València a Barcelona els primers a organitzar-ho ací, a sa casa, el 5 d’agost de 1930, i amb unanimitat entre conservadors i republicans.
Per contra, seria una data assenyalada per sempre en la vida de l’escultor Ricardo Causarás Casaña, qui, després del trist desenllaç de l’estàtua, no tornà mai més a visitar la seua estimada València. Només ho va fer en el mes d’agost de 1933, per homenatjar la tomba del seu amic pintor al cementeri general del cap i casal, en la qual es van dipositar flors amb motiu del desé aniversari de la mort de Sorolla. A la ciutat comtal, Causarás va continuar exercint d’admirat i respectat professor de la Casa Llotja, a més de llorejat escultor, pintor, inventor,… fins al seu òbit.
Ha passat quasi un segle d’aquell fatídic esdeveniment. En els darrers anys, amb la prolongadíssima efemèride de l’Any Sorolla celebrat amb pompa i més, i, per rara paradoxa, les obres ací esmentades continuen sent desconegudes per al gran públic. Una mena de damnatio memoriae per haver caigut en desgràcia tant elles com l’autor. Tan sols La mano de Sorolla té una certa acreditació, gràcies a la perseverança de la família barcelonina de l’escultor Causarás. Al marge de la recentment publicada biografia de Ricardo Causarás Casaña al Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears de l’IEC-MNAC, tant de bo prompte es publique el treball de camp i d’investigació dedicat a La nissaga Causarás: artistes i inventors valencians. Un estudi on Ricardo ocupa un lloc preeminent com a mestre de les arts plàstiques i pioner inventor aeronàutic, ja que fou l’escultor valencià de moda a l’Exposició Regional de 1909, a més de creditor d’un llegat material i immaterial del qual queda molt per descobrir, i, sobretot, per compartir.
