El 12 de novembre del 1823, tot just ara fa dos-cents anys, els Cent Mil Fills de Sant Lluís prenien Alacant després que la ciutat capitulara davant un desenllaç inevitable. Aquell exèrcit procedent de França va ser enviat per a restaurar l’absolutisme i el regnat de Ferran VII després de més d’una dècada de tensions entre els qui aspiraven a acabar amb l’Antic Règim i els qui lluitaven per mantindre’l i enfortir-lo.
Tal com va passar durant la dècada anterior amb la Guerra del Francès, desenvolupada durant la invasió napoleònica, Alacant va mostrar una gran capacitat de resistència davant els Cent Mil Fills de Sant Lluís. En el primer cas, Alacant va ser l’única gran ciutat a la qual les tropes franceses no van arribar a accedir –conjuntament amb Cadis. En el segon, l’exèrcit absolutista, que va voler evitar banys de sang i només aspirava a restituir el vell ordre amb la figura monàrquica de Ferran VII, va passar de llarg per Alacant fins aconseguir que la capitulació fora l’únic final possible. Va ser, de fet, l’última ciutat a caure.
Una guerra civil
La dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va ser una guerra civil entre liberals i absolutistes amb intervenció francesa favorable a aquests últims, que disposaven d’una gran superioritat militar. Els liberals, per contra, tenien l’esperança de ressuscitar la guerrilla que tants bons resultats va donar durant la Guerra del Francès, però no va ser possible. «El poble, en aquesta guerra, es va quedar a casa i no hi va participar. Aquesta no era una guerra percebuda contra l’invasor francès i Ferran VII es presentava per a molta gent com el rei legítim, com “el Desitjat”, encara que per a molta gent semble difícil de creure».
Són paraules de l’historiador Rafael Llorca Ripoll, autor del llibre La Ciudad de Alicante contra los Cien Mil Hijos de San Luis, coeditat entre les Publicacions de la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament i en què explica com es va desenvolupar militarment aquell episodi. Alhora, aquella paràlisi popular s’explicava, també, per la manera com l’exèrcit absolutista procedent de França va desenvolupar la seua tasca, evitant requises, saqueigs i altres pràctiques que sí que van suscitar la revolta durant la guerra napoleònica. «Els absolutistes no van tindre grans problemes per avançar, llevat de Catalunya –on es concentraven importants contingents liberals–, Alacant o Cartagena i altres ciutats ciutats que van esquivar fins que van tindre controlat la resta del territori».
L’Alacant del moment
El 1823, Alacant era una ciutat comercial amb una burgesia destacada i una noblesa moderna i reduïda, no massa enfrontada amb els liberals, i fins i tot amb eclesiàstics que també apostaven per un canvi d’època política. Tot allò convertia la ciutat en un nucli liberal gràcies també al dinamisme que li garantia el port, el tercer més important del regne, després dels de Cadis i Barcelona. L’assentament d’estrangers contribuïa, alhora, a mantindre aquesta situació i Alacant, dotada amb mitjans defensius, també era capaç de controlar el seu entorn més immediat.
Personatges de l’època com Francisco Fernández Golfín, president de l’aleshores recentment creada Diputació d’Alacant; o l’alcalde Manuel Soler de Vargas, eren els caps visibles d’aquesta tendència política que dominava la ciutat i que feia d’Alacant una excepció en bona part del regne.
Però al 1823 aquell dinamisme no va contagiar poblacions pròximes com ara Elx o la Vila Joiosa, on el coronel Antonio Fernández Bazán va intentar promoure aixecaments liberals sense èxit. Alacant, en canvi, disposava de mitjans defensius gens menyspreables. La ciutat, encara emmurallada, comptava amb dos castells i amb un seguit d’elements que van impedirels generals absolutistes, Juan Prats i Rafael Sempere, atacar-la amb la violència que pretenien.
Tal com explica el professor Rafael Llorca Ripoll, Rafael Sempere, a diferència dels militars francesos, sí que desitjava provocar un bany de sang contra els liberals per mera qüestió d’honor, però els Cent Mil Fills de Sant Lluís ho van impedir. Mentrestant, enmig d’aquella anomalia generada per un context bèl·lic –que, d’altra banda, al llarg del segle XIX les guerres van ser ben habituals–, Alacant sobrevivia amb certa normalitat i amb una estabilitat que impedia qualsevol mena de colp d’Estat.
Entre altres coses perquè les crides a la disciplina del general Juan Prats per incorporar efectius a l’exèrcit absolutista va desembocar en desercions i perquè durant aquell temps, la fugida de veïns d’Alacant cap a les partides absolutistes, habituals en alguns pobles, no va ser un fenomen corrent. Alhora, el desig de no haver de fer la guerra paralitzava molta gent a l’hora d’enrolar-se en aventures militars d’un signe o de l’altre.
La caiguda
Tot i així, l’estratègia dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va funcionar. Alacant va quedar aïllada i la capitulació era irremeiable. El militar Joaquín Romualdo de Pablo y Antón, conegut pel malnom de Chapalangarra –espantaocells en èuscar–, ho va assumir. Finalment, lluitar era sinònim de malbaratar vides a canvi de res. Les lluites que s’havien produït al Barranc de les Ovelles, on posteriorment s’erigiria el barri alacantí de Sant Gabriel; o a les immediacions de Sant Vicent del Raspeig no es volien desenvolupar a l’interior de les muralles d’Alacant. Ni els francesos volien sang ni els alacantins podien resistir.
Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, de fet, van habilitar mitjans per a garantir la fugida dels liberals alacantins per la mar. A la ciutat es va imposar l’absolutisme més radical i retrògrad, i els cronistes locals apunten que Ferran VII va derogar tots els decrets i va iniciar una repressió brutal contra els liberals que es reflectiria també a Alacant. Especialment amb el desembarcament dels germans Fernández Bazán, Antonio i Juan, afusellats a Alacant després d’haver intentat un aixecament liberal per a enderrocar l’absolutisme el 1826. Chapalangarra i Fernández Golfín van ser sentenciats a fora de la ciutat. Aquest últim, per cert, figura en el famós quadre de l’afusellament del general Torrijos, pintat per l’artista alcoià Antonio Gisbert i en què l’expresident de la Diputació d’Alacant amb un dels botxins embenant-li els ulls.
Pedro Fermín de Iriberri, home de confiança de Ferran VII, va ser el general encarregat de mantindre Alacant sota el domini absolutista durant la dècada posterior. Als anys trenta del segle XIX s’implicaria amb la causa carlista i a partir d’aquella dècada, novament, esclatarien nous conflictes polítics que convertirien Alacant en una ciutat determinant pel seu suport a la causa liberal.
